Pere Foix
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 19 de febrer de 1893 neix a Torà (Segarra) el periodista i escriptor primer republicà, després anarquista, anarcosindicalista i francmaçó, i després militant socialdemòcrata, Pere Carles Josep Foix i Cases
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental. Després d'un temps reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló, aconseguí fugir-ne i pogué embarcar-se cap a Mèxic
Pere Foix i Cases: El 19 de febrer de 1893 neix a Torà (Segarra) el periodista i escriptor primer republicà, després anarquista, anarcosindicalista i francmaçó, i després militant socialdemòcrata, Pere Carles Josep Foix i Cases, que va fer servir nombrosos pseudònims (Albert de la Ville, Antonio Rodríguez Delaville, Delaville, León X, León Xifort, Xifor i algun altre).
Quan era molt jove, en 1910 marxà cap a l'Argentina per a guanyar-se la vida, on el febrer de 1911 fou un dels cofundadors de la Unión Republicana Socialista Española (URSE), de la qual va ser bibliotecari del seu comitè a Buenos Aires.
En 1913 retornà a Catalunya treballà a Barcelona fent de corredor de comerç i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1914, quan feia el servei militar a la Marina, antimilitarista convençut, desertà i s'instal·là a París (Illa de França), on s'integrà en el seu moviment llibertari.
En 1919 col·laborà, sota diversos pseudònims (Albert de la Ville, León X, Xifort i algun altre) en la premsa anarquista francesa (L'International, La Libertaire i altres).
De bell nou a Barcelona, va ser detingut i enviat a la base naval de Cartagena (Campo de Cartagena, Múrcia), on va ser condemnat per un tribunal militar i se'l va enviar a complir la condemna a un penal a les colònies africanes; però quan el vaixell que el portava va fer una escala tècnica al port de Dakar (Senegal, Àfrica Occidental Francesa) pogué fugir i aconseguí enrolar-se en un vaixell francès que el portà fins al port de Marsella (Boques del Roine, Provença, Occitània) i d'allà, de bell nou, a París, on romangué uns mesos, col·laborant en La Revista Blanca.
Novament a Barcelona, visqué clandestinament sota diverses identitats i ocupà la secretaria del Sindicat Mercantil de Barcelona de la CNT i va gestionar el conveni dels metal·lúrgics, als quals va animar a acceptar les Comissions Mixtes.
En 1921 va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Catalunya de la CNT contra la repressió.
Va estar molt relacionat amb Eusebi Carbó Carbó, Ángel Pestaña Núñez, Josep Peiró Belis, Simó Piera Pagès, Salvador Seguí Rubinat i Josep Viadiu Valls.
El febrer de 1923 va ser nomenat delegat de la Confederació Regional del Treball de de Catalunya (CRTC-CNT) davant la Francmaçoneria.
El març de 1923 patí un atemptat que el ferí lleument i es va veure obligat a amagar-se un temps i l'octubre d'aquell any va passar a territori francès, d'on tornà el novembre de 1924.
Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera participà en conspiracions contra el règim monàrquic.
Detingut en, com a mínim, set ocasions, la més llarga entre desembre de 1924 i març de 1925 --en aquesta temporada de reclusió a la Presó Model de Barcelona rebé correspondència del seu amic Panaït Istrati que havia conegut a París--, sumà en total dos anys i mig de reclusió.
Establert a Galícia, en 1926 viatjà a Cuba gràcies a la xarxa clandestina establerta a Vigo (Rias Baixas, Pontevedra, Galícia).
En 1926 fou redactor del periòdic de Vigo El Pueblo Gallego i fou un dels fundadors del setmanari anarquista ¡Despertad!.
L'agost de 1926 es trobà amb Panaït Istrati a Niça (Aups Maritims, País Niçard, Occitània), on l'escriptor romanès havia llogat una casa per passar una temporada al costat de la mar.
Entre 1927 i 1929 formà part del Comitè Nacional de la CNT-AIT, encapçalat per Joan Peiró Belis i establert a Mataró (Baix Maresme).
Va fer costat la gestió de Joan Peiró Belis enfront a les crítiques del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), el Comitè Nacional Revolucionari (CNR) i els grups anarquistes.
En 1928 mantingué una polèmica amb Joan Montseny Carret (Federico Urales) pel control de les subscripcions pro presos que feia La Revista Blanca.
A finals de 1928 s'integrà en el grup anarquista «Solidaridad», precedent del corrent trentista, promogut per Ángel Pestaña Núñez de cara a integrar la CNT en un procés de «normalització política» de la República i participà en la redacció d'Acción, portaveu oficiós de la CNT-AIT fins que es pogués publicar Solidaritad Obrera aleshores prohibida.
El març de 1930 signà el «Manifest d'Intel·ligència Republicana», amb Eusebi Carbó Carbó, Josep Peiró Belis, Àngel Samblancat Salanova i Josep Viadiu Valls, entre altres, però en va retirar la signatura el juliol d'aquell any per a poder entrar en la redacció de Solidaridad Obrera, després de ser elegit pel Ple de la CRTC (CRTC-CNT), que confirmà Joan Peiró Belis en la direcció.
L'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres destacats militants obrers i polítics.
El 4 de novembre de 1931 declarà sobre el «Terrorisme Blanc» (Pistolerisme) davant la Comissió de Responsabilitats pel Terrorisme de Barcelona.
El novembre de 1931 va ser processat pels seus atacs contra els dictadors António Óscar de Fragoso Carmona i Benito Mussolini.
Durant la República s'afilià a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
En 1933 representà ERC en l'Oficina de Premsa de la Generalitat i col·laborà en la seva premsa (La Humanitat, Meridià, L'Opinió, La Rambla i altres).
L'octubre de 1933 va ser nomenat membre del comitè de direcció del setmanari Mall, òrgan d'ERC.
Quan esclatà la guerra, el mateix juliol de 1936, va ser nomenat delegat-interventor del Govern de la Generalitat de Catalunya en la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya.
Entre 1937 i 1939 fou cap del Servei de Premsa de la Conselleria de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i col·laborà en El Noticiero Universal i La Rambla.
També va ser nomenat responsable de l'Oficina de Censura i Propaganda de la Caserna General del front d'Aragó.
L'abril de 1938 va ser nomenat responsable de fortificacions, atrinxeraments i refugis.
Participà activament en la creació de la Federació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser nomenat secretari d'Economia del seu comitè executiu en el congrés constitutiu d'aquesta federació celebrat el 18 de setembre de 1938 a Barcelona.
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental. Després d'un temps reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló (Costa Sorrenca, Pla de Rosselló, Rosselló), aconseguí fugir-ne i pogué embarcar-se cap a Mèxic.
A Mèxic desenvolupà una intensa tasca d'escriptor i periodista, col·laborant en premsa americana (Excelsior, El Nacional, Patria Nueva i altes) i, també, de l'exili, tant americana com europea (Catalunya, Endavant, La Nostra Revista, El Poble Català, Pont Blau, Ressorgiment i altres).
A l'exili abandonà ERC i participà en el Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC) i en el Partit Socialista de Catalunya (PSC), fins que, molt amic de Josep Pallach i Carolà, s'adherí a la Secció de Mèxic del Moviment Socialista de Catalunya (MSC).
En 1949 obtingué, per la seva obra Apòstols i mercaders, el «Premi Dr. Josep Trueta» en els Jocs Florals de la Llengua Catalana de l'Exili celebrats l'11 de setembre d'aquell any a Montevideo (Uruguai).
En 1957 fou un dels fundadors d'Horizontes, publicació amb la qual col·laborà fins el 1967.
En 1976 presidí els Jocs Forals de la Llengua Catalana de l'Exili que es van celebrat a Mèxic.
En 1977 retornà a Catalunya i s'establí a Barcelona.
Trobem escrits seus en nombroses publicacions, com ara Acción, ¡Despertad!, El Diluvio, Espoir, Generación Consciente-Estudios, La Humanitat, L'Internationale, Le Libertaire, Meridià, El Noticiero Universal, L'Opinió, El Puebló Gallego, La Rambla, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, La Tierra, Tierra y Libertad i altres.
Va traduir obres de diversos autors, com ara Panaït Istrati, André Lorulot, Axel Robertson, Lev Tolstoi, Marcel Viard i altres.
És autor, entre d'altres, d'Heroína y mártir (1928), Los archivos del terrorismo blanco. El Fichero Lasarte (1931 i 1978), La classe obrera, la revolució, la República i l'Estatut (1932), Corporativisme o República Social (1933), Barcelona, 6 de octubre (1935), Homes d'amor i de guerra (1935), La criminologia i el dret penal de la Revolució (1937), Mentre fem la guerra (1938), Catalunya, símbol de llibertat (1942), España desgarrada (1942), Problemas sociales del derecho penal (1942), Vidas agitadas (1943), Cárdenas (1947), Sancho Panza el idealista (1947), Juárez (1949), Pancho Villa (1950), Panaït Istrati. Novela de su vida (1956), Apòstols i mercaders. Quaranta anys de lluita social a Catalunya (1957, 1976 i 2019), Serra i Moret (1967), Què va dir Serra i Moret (1977) i altres.
La companya fou Josefina Rissech.
Pere Foix i Cases va morir el 14 de març de 1978 a Barcelona.
El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya a Barcelona.
En 2007 es va publicar la seva correspondència amb Manuel Serra Moret sota el títol Lletres de l'exili. Epistolari Manuel Serra i Moret & Pere Foix (1940-1963).
El 26 d'abril de 2008 l'Ajuntament de Torà li va retre un homenatge pòstum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada