Honorato Atienza Zamora

Notícia sobre la campanya búlgara de suport a Honorato Atienza Zamora publicada en el periòdic de Llemotges La Voix Libertaire del 9 de desembre de 1934

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 29 de gener de 1913 neix a Mazarrón (Bajo Guadalentín) l'anarquista i anarcosindicalista Honorato Atienza Zamora 

Militant de la CNT-AIT, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració de Sant Cebrià de Rosselló i de Sètfonts, dels establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier 

Honorato Atienza Zamora: El 29 de gener de 1913 neix a Mazarrón (Bajo Guadalentín, Múrcia) l'anarquista i anarcosindicalista Honorato Atienza Zamora. El seu pare es deia Félix Atienza Navarro, comerciant, i la seva mare, Matilde Zamora Campillo. El seu pare enviudà i es casà en segones núpcies amb Francisca Pérez Meca. Tingué quatre germans --almenys un d'ells, Luis Atienza Zamora, també va ser militant confederal-- i una germana.  

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), es guanyava la vida treballant de jornaler.  

En 1934, quan feia el servei militar de mariner a l'Arsenal de Cartagena (Campo de Cartagena, Múrcia), va ser detingut per participar en unes reunions celebrades l'agost d'aquell any per organitzat un aixecament revolucionari per al mes de setembre a l'Arsenal, on empresonarien els caps militars i prendrien els polvorins i els castells; jutjat en consell de guerra per «rebel·lió militar en grau de conspiració» amb 12 mariners i un caporal, el 2 de novembre de 1934 va ser condemnat a la pena de mort, però, gràcies a les súpliques de l'Ajuntament de Mazarrón, personalitats del seu poble i un grup d'advocats, a més d'una campanya internacional en la seva defensa organitzada pel Buró Internacional Antimilitarista (BIA) i el Comitè Internacional Antimilitarista (CIA), que tingué especial ressò a l'Estat francès, Països Baixos i Bulgària, aquesta va ser commutada el 29 de desembre de 1934 per 30 anys de reclusió major en considerar la pena «excessiva».  

Purgà la condemna al Fort de San Cristóbal (Berriozar, Pamplona, Navarra). El 19 de juliol de 1936 va ser alliberat per la CNT-AIT.  

Durant la guerra fou comissari de la I Companyia del 475 Batalló de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola i lluità al front de l'Ebre.  

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí el camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló (Costa Sorrenca, Rosselló), dels establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Al camp de concentració formà part del grup de refugiats internats que condicionà el camp i del comitè de la CNT-AIT d'aquest, oposant-se durament a Josep Corbella Suñé, qui, amb Ricard Fornells Francesc --ex militant del Partit Sindicalista-- intentaven que els militants cenetistes retornessin voluntàriament a l'Espanya franquista per a treballar amb els «Sindicats Verticals» de la Dictadura. També va estar reclòs al camp de concentració de Sètfonts (Tarn e Garona,  Occitània).  

En 1942 fou acusat de matar un gendarme del Règim de Vichy a Nimes (Gard, Occitània) que l'intentava detenir. Jutjat, va ser condemnat a cadena perpètua. Va estar internat 12 anys.  

Un cop lliure, en 1954, passà clandestinament a la Península. Es va instal·lar a Calatorao (Valdejalón, Saragossa, Aragó), on treballà de mecànic.  

En 1957 va ser processat novament a Cartagena pel delicte «rebel·lió» anterior, però en aquesta època es trobava en parador desconegut.  

A partir d'aquí se li va perdre el rastre, encara que sembla es va establir a Granada (Vega de Granada, Andalusia).