José Manuel Montorio Gonzalvo (anys cinquanta)
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 23 de desembre de 1921 neix a Borja (Campo de Borja) l'anarcosindicalista, resistent antifeixista i després militant del PCE José Manuel Montorio Gonzalvo
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, creuà la frontera del Pirineu Oriental per Prats de Molló i la Presta i va ser reclòs als camps de concentració de Sant Cebrià de Rosselló, on trobà el reclòs seu germà Miguel, i del Barcarès, dels establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. En 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers i portat a Louin (Deux-Sèvres)
Quan amb l'esclat de la guerra les tropers alemanyes avançaven, fugí amb un dels seus germans i arribà a peu fins Portvendres. Capturat pels gendarmes, va ser tancat als camps de concentració de la platja d'Argelers de la Marenda i de nou al de Sant Cebrià de Rosselló
Enrolat per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) a Prada de Conflent i Vernet i va ser finalment enviat al camp de concentració de Sent Medard de Jalas (Gironda)
En 1948 discrepà de la CNT essent guerriller de les AGL i s'integrà al PCE
En 2006 després d'un temps a Santa Coloma de Farners, el març d'aquell any s'establí a Borja
José Manuel Montorio Gonzalvo: El 23 de desembre de 1921 neix a Borja (Campo de Borja, Saragossa, Aragó) l'anarcosindicalista, resistent antifeixista i després militant del Partit Comunista d'Espanya (PCE) José Manuel Montorio Gonzalvo, conegut com Chaval i Ángel. El seu pare es deia Perpetuo Montorio i la seva mare, Francisca Gonzalvo Lajusticia, i tingué quatre germans (Santiago Eusebio, Máximo, Miguel i Félix) i una germana (Ascensión).
Orfe de pare amb sis anys, després d'estudiar al Col·legi Santa Ana, en 1930 la seva família emigrà a Barcelona i s'instal·là al barri d'Hostafrancs.
Quan tenia 11 anys començà a fer feina fent encàrrecs en un magatzem d'olis i lubricants.
En 1937, quan el seu germà Miguel partí cap el front, el reemplaçà a la feina al taller col·lectivitzat de vulcanització «Central del Pneumàtic» i s'afilià al Sindicat d'Indústries Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) de Barcelona.
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, creuà la frontera del Pirineu Oriental per Prats de Molló i la Presta (Alt Vallespir, Vallespir) i va ser reclòs als camps de concentració de Sant Cebrià de Rosselló (Costa Sorrenca, Plana de Rosselló, Rosselló), on trobà el reclòs seu germà Miguel, i del Barcarès (Costa Salanquesa, la Salanca, Rosselló), dels establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. En 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i portat a Louin (Deux-Sèvres, Poitou-Charentes). Quan esclatà la Segona Guerra Mundial interimperialista i les tropers alemanyes avançaven, fugí amb un dels seus germans i arribà a peu fins Portvendres (Costa Vermella, Rosselló). Capturat pels gendarmes, va ser tancat als camps de concentració de la platja d'Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló) i de nou al de Sant Cebrià de Rosselló.
En 1941 va ser posat per part del govern de Vichy a disposició de les autoritats alemanyes. Enrolat per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) a Prada de Conflent (Conflent) i Vernet (Canigó, Conflent) i va ser finalment enviat al camp de concentració de Sent Medard de Jalas (Gironda, Nova Aquitània, Occitània), enquadrat en l'«Organització Todt», i destinat a la construcció d'una base submarina alemanya.
Gràcies a ferroviaris francesos que portaven trens de sorra a la base, establí contacte amb la Resistència i el juny de 1944 entrà a formar part de la 31 Brigada de Guerrillers Espanyols, integrada en les Forces Franceses de l'Interior (FFI), participant en la lluita per l'alliberament de la zona de Bordèu (Gironda, Aquitània, Occitània).
Entre setembre i octubre de 1944, participa en els combats de Punta de Grave (Medoc, Gironda. Nova Aquitània, Occitània).
Posteriorment va ser enviat a Montesquiu (Gers, Gascunya, Occitània) i a Quilhan (Aude, Occitània), per a continuar amb la seva formació guerrillera a mans de la Unió Nacional Espanyola (UNE), la plataforma del Partit Comunista d'Espanya (PCE).
Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista, a començament de 1945, representà els militants de la CNT de la seva brigada del maquis en el Congrés de Guerrillers Espanyols, celebrat a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània).
En 1946 s'internà a la Península i el 7 de juliol d'aquell any participà en l'assalt del tren de mercaderies a Caudé (Teruel, Aragó), acció en la qual els guerrillers s'apoderaren de 650.000 pessetes.
Integrat en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), es va fer càrrec d'un grup guerriller del V Sector a la zona del llevant peninsular.
Encara que militant en la CNT, a partir de 1948, arran d'una reunió amb companys de la CNT a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià), on aquests últims es negaren a integrar-se en un AGL dominada pel PCE, s'afilià al Partit Comunista d'Espanya.
En 1951 era el segon comandant de l'XI Sector de l'AGL i membre del Comitè Regional.
Quan les altes instàncies del PCE decidiren suspendre la guerrilla, el juny de 1952 s'encarregà de l'evacuació cap a l'hexàgon francès dels últims guerrillers.
Després d'un temps al territori francès sense documentació, l'abril de 1955 el PCE l'envià a Praga (Txecoslovàquia; actual República Txeca), on en 1960 conegué la seva futura companya, Trinidad Sardina Merino.
Després de treballar en una fàbrica metal·lúrgica a la regió bohèmia d'Usti, a partir de 1965, i fins 1990, va fer feina a l'ambaixada cubana de Praga.
L'estiu de 1968, quan la intervenció de les tropes soviètiques a Praga, participà en una reunió amb dirigents del PCE Enrique Líster Forján, José Modesto, Sebastián Zapirain Aguinaga i algun altre, on es va condemnar la invasió de l'Exèrcit del Pacte de Varsòvia.
El 6 de desembre de 1977 aconseguí el passaport espanyol i realitzà alguns viatges.
El 22 d'octubre de 2002 morí la seva companya.
En 2004 participà en les V Jornades del Maquis a Santa Cruz de Moya (Serranía Baja, Cuenca, Castella la Nova), organitzades per «La Gavilla Verde».
A començament de 2006 retornà a la Península i, després d'un temps a Santa Coloma de Farners (les Guilleries, la Selva), el març d'aquell any s'establí a Borja.
En 2007 publicà les seves memòries sota el títol Cordillera Ibérica. Recuerdos y olvidos de un guerrillero.
El 5 d'octubre de 2008 participà en el XX Dia del Guerriller Espanyol a Santa Cruz de Moya.
José Manuel Montorio Gonzalvo va morir el 27 d'abril de 2009 a Borja a resultes d'un càncer de pulmó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada