Horacio Martínez Prieto (març de 1937)
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 29 de desembre de 1902 neix al barri obrer de la ciutat d'Ollerías de Bilbo l'anarquista i anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto
Destacat membre de la FAI i de la CNT-AIT, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental amb la seva mare i la seva companya.
Horacio Martínez Prieto: El 29 de desembre de 1902 neix al barri obrer d'Ollerías de la ciutat de Bilbo (Gran Bilbo, Bizkaia, País Basc, Euskal Herria) l'anarquista i anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto, també conegut com Horacio Prieto, que signà freqüentment com Horacio M. Prieto i que va fer servir el pseudònim Karnuzsky. Era fill del sabater i militant anarquista Braulio Martínez Alcalde i de de la sardinera Martina Prieto Sáez, que tenia una parada de venda de peix a la plaça del Mercat Antic. La família vivia al número 21 del carrer Ollerías. Als set anys, perquè pogués entrar a estudiar a l'escola pública municipal d'Ollerías, s'hagué de batejar --amb el nom d'Horacio i no d'Acracio que era com li deia la seva família-- i els seus pares, que vivien en unió lliure, s'hagueren de casar.
Compaginà l'escola amb la feina de mosso en una sabateria de senyores. Quan tenia 14 anys entrà a treballar d'aprenent en una impremta i després en un taller de rellotgeria i començà a lluitar en els moviments socials, essent testimoni de les vagues revolucionàries d'aquells anys i freqüentant la Casa del Poble de la ciutat.
En 1919 patí la seva primera detenció per «possessió d'arma prohibida» i aquest mateix any entrà a formar part del grup anarquista «Los Sin Patria», on també militava Elías García Segarra.
El 14 de setembre de 1920 va ser detingut amb Elías García Segarra a Bilbo i patí el seu primer tancament, tres mesos, a la presó de Larrinaga de Bilbo per «possessió d'armes» (una pistola «Star»).
En 1921, novament detingut, va ser conduit pres, per decisió administrativa i sense judici, a peu per la Guàrdia Civil des de Bizkaia a Sevilla (Metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia).
Poc després el trobem a Madrid (Madrid, Castella la Nova), després de la seva fuga dels calabossos de Cabanillas de la Sierra (Sierra Norte, Madrid, Castella la Nova) durant la «conducció ordinària», però, després d'haver intentat sense èxit contactar amb Mauro Bajatierra Morán, es traslladà a València (l'Horta de València, País Valencià) i a Alacant (Alacantí, País Valencià), on va ser detingut arran de la l'execució proletària del president del Consell de Ministres Eduardo Dato e Iradier.
En aquests anys mantingué relacions amb Galo Díez Fernández, Buenaventura Durruti Domínguez, Joan Garcia Oliver i Ángel Pestaña Núñez, entre d'altres.
En 1923, durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, s'exilià a París (Illa França), on s'oposà a les tesis insurreccionalistes de Garcia Oliver i la idea de crear una aliança revolucionària contra la Dictadura. No obstant això, el 6 de novembre de 1924 participà en l'intent d'aixecament de Bera (Iruñeko Merindadea, Nafarroa, Euskal Herria).
Entre 1929 i 1930 va estar pres a la Península i retornà a l'hexàgon francès fins l'agost de 1931, que en retornà.
En 1932, com a obrer de la construcció i «anarquista pur», s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i es mostrà contrari a la pràctica insurreccionalista propiciada per Garcia Oliver.
Aquest mateix any entrà com a redactor del periòdic CNT i realitzà, convidat pel Partit Comunista Espanyol (PCE), un viatge amb tres delegats més a la URSS, sobre el qual va publicar l'any següent el fullet crític Facetas de la URSS. Instrucción, justícia, higiene, prisiones (Impresiones de un anarquista que vivió un mes en Rusia), amb pròleg d'Isaac Puente.
El setembre de 1932 va fer mítings, amb altres companys (Miguel Abós Serena, Acracio Bartolomé Díaz i José Villaverde Velo) a A Coruña (A Coruña, A Coruña, Galícia) i el novembre a Xixón (Astúries).
En 1933 fundà i dirigí els quatre números del periòdic bilbaí La Voz Proletaria i l'abril de 1934 presidí l'assemblea de vaguistes saragossana.
En aquest 1934 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT-AIT i participà en la Revolució Socialista d'Octubre a Astúries, encara que es mostrà contrari a l'aliança entre la CNT-AIT i la Unió General dels Treballadors (UGT). Passà vuit mesos empresonat a Bilbo per les seves responsabilitats en la revolució asturiana.
Entre 1935 i 1936, en substitució de Miguel Yoldi Beroiz, fou secretari del Comitè Nacional de la CNT-AIT.
En el IV Congrés Nacional Extraordinari de la CNT de maig de 1936, que se celebrà a Saragoza (Saragoza, Aragó) i del qual va ser secretari, va ser atacat durament i presentà la dimissió, però tornà a la secretaria de la CNT-AIT entre setembre i novembre de 1936.
Quan esclatà la Guerra Civil, representà la CNT-AIT (Sanitat) en el Comitè Provincial de Defensa de Bizkaia i l'agost de 1936 redactà la Carta del Combatent, reglament militar dels milicians de la CNT-AIT del País Basc.
Després marxà a Madrid per a fer-se càrrec de la secretaria general del Comitè Nacional de la CNT-AIT.
El 18 d'octubre de 1936, en una reunió amb Francisco Largo Caballero, president del Consell de Ministres de la República Espanyola, es mostrà contrari a l'abandó de Madrid davant l'avanç militar feixista i alhora va pressionar Joan Garcia Oliver i Frederica Montseny Mañé a fi i efecte que la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la CNT-AIT s'integressin en el Govern de la República Espanyola.
El 18 de novembre de 1936 abandonà la secretaria del Comitè Nacional de la CNT-AIT, segons uns autors, destituït en el Ple celebrat a València i, segons altres, per a evitar les seves responsabilitats en l'abandó de Madrid. A partir d'aquí fou polèmic abanderat de les posicions polítiques i revisionistes dins del Moviment Llibertari, entrevistant-se amb Francisco Largo Caballero i Manuel Azaña Díaz i expressant les seves posicions en diverses reunions i plens confederals.
El novembre de 1936 representà el Comitè Peninsular de la FAI en l'assemblea de Barcelona que confirmà l'entrada en el Govern de la República Espanyola i en el Ple de Regionals de la CNt-AIT d'aquell mateix mes va ser titllat per alguns de «traïdor i liquidacionista», però a finals d'aquell mateix mes va ser nomenat director de Comerç Exterior del Ministeri de Comerç presidit per Juan López Sánchez.
El setembre de 1937 representà Catalunya en el cenetista Ple de Regionals, on amb David Antona Domínguez, Joan Garcia Oliver i Carlos Zimmermann, redactà un dictamen acusat de «liquidacionista».
Entre el 6 i el 17 de desembre de 1937 encapçalà la delegació confederal (David Antona Domínguez, Marià Rodríguez Vázquez, Helmut Rüdiger, Josep Xena Torrent i algun altre militant) al Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París, on justificà el denominat «governamentalisme» cenetista i on va ser nomenat secretari en substitució de Pierre Besnard.
El 6 de gener de 1938, en nom del Comitè Peninsular de la FAI, va fer a Barcelona la conferència «Problemas planteados en el Pleno Económico de la CNT».
L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari de Sanitat del ministre d'Instrucció Pública i Sanitat del Govern de la República Espanyola Segundo Blanco González.
Encara que membre de la Comissió Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT, que s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la guerra, l'abril de 1938 s'oposà a la creació del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol de Joan Garcia Oliver --també s'oposà, just acabada la guerra, a la creació del Partit Obrer del Treball (POT), encapçalat per Garcia Oliver, tot argumentant «inoportunitat».
El setembre de 1938 va ser nomenat delegat pel Comitè Nacional de la CNT-AIT al Congrés de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i en el Ple confederal d'octubre de 1938 delegat per al nou Congrés de l'AIT.
En aquell moment, donant per perduda la guerra, s'oposà a la resistència que aleshores propugnava el PCE i en el Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'octubre de 1938 es mostrà partidari que la FAI es convertís en un partit polític, tesi que ja havia exposat en la revista Timón i en un cicle de conferències a la Casa CNT-FAI de Barcelona, alhora que reivindicava cert possibilisme anarquista.
Presidí el Comitè d'Enllaç entre la CNT-AIT i la UGT, marcadament stalinista (pel control del PCE a la UGT), i demanà engegar negociacions d'armistici polític i militar amb Francisco Franco que defensava la majoria de la direcció del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).
El 7 de setembre de 1938 fou un dels representants de la CNT-AIT a la reunió que se celebrà al domicili de Juan Negrín López amb totes les organitzacions polítiques i socials per tal d'exposar-los la situació d'aleshores.
L'octubre de 1938 participà en el Ple de Regionals del MLE celebrat a Barcelona, on plantejà que la FAI havia de ser l'òrgan polític del Moviment Llibertari Espanyol i que la CNT-AIT s'havia de limitar a funcions econòmiques i sindicals.
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental amb la seva mare i la seva companya.
S'establí a Meaux (Seine-et-Marne, Illa de França), on fou membre, sense exercir, del Consell General del MLE, creat a París aquell any.
En 1945, després de la Segona Guerra Mundial interimperialista, assistí al Congrés del MLE-CNT de París, participant en la ponència que estudià els anys bèl·lics.
El maig de 1945 participà en les reunions del sector basc parisenc, que preparà la ruptura del Comitè Regional del Nord.
L'estiu de 1945 formà part del Comitè Regional del Nord i va fer mítings a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), Tarba (Nauts Pirenèus, Bigorra, Occitània), Albi (Tarn, Occitània) i altres localitats.
Posteriorment entrà a formar part de la fracció cenetista «Pro Espanya» i mantingué tesis i activitats de col·laboració amb el Govern de la República Espanyola en l'Exili.
Entre setembre de 1945 i febrer de 1947 fou ministre d'Obres Públiques del Govern de la República Espanyola en l'Exili encapçalat per de José Giral Pereira.
El gener de 1946 signà el document «Por la unidad del Movimiento Libertario en Francia».
El 23 de gener de 1948 signà la proposta de creació del Partit Llibertari (PL), que finalment no prosperà, i el març d'aquest mateix any també signà la carta «A todos los libertarios espanyoles. Dedicado especialmente a los presos».
Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple de Regionals del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exterior, on defensà que el Comitè Nacional confederal havia de residir a l'exili francès i va ser nomenat per a representar la Regional del Nord en el consell assessor polític del Subcomitè Nacional.
A patir de 1950 es va marginar una mica, rebutjà la tàctica cinc-puntista i abandonà les lluites orgàniques, lliurant-se a la seva feina de pintor en la construcció i a tasques intel·lectuals teòriques tendents a actualitzacions polítiques i socials de l'anarquisme i a l'escriptura, obres que han quedat gairebé totes inèdites (¡Ananké!, Gobierno vasco. Algunos antecedentes para el libro blanco de Euskadi-Norte CNT, Problemas planteados en la Casa CNT-AIT de Barcelona el 6-1-1938, Semblanza y personalidad de Galo Díez, Señoritos, Los utopistas, Los vaniloquios i alguna altra).
Entre 1957 i 1972, any de la seva jubilació, es dedicà a fer classes d'espanyol.
Durant els últims anys de la seva vida gairebé no sortí de casa seva.
Trobem col·laboracions seves en diverses publicacions periòdiques, com ara Boletín del Gobierno Republicano en Exilio, CNT, Cultura y Acción, España Libre, Exilio, Liberación, Península, Revolución Española, Solidaridad Obrera, Timón, La Voz Confederal i altres.
És autor d'El Movimiento Libertario y sus necesidades urgentes (sd), Anarcosindicalismo. Cómo afianzaremos la revolución (1932), Facetas de la URSS (1933), Los problemes de la Revolución Española (1933), El anarquismo español en la lucha política (1946), Marxismo y socialismo libertario (1947), Anarquismo relativo. Crítica de los hechos y sugestiones revisionistes (1948), Posibilismo libertario (1966) i altres.
Horacio Martínez Prieto va morir el 26 d'abril de 1985 a l'Hospital Henri-Mondor de Créteil (Val-de-Marne, Illa de França) d'un pneumotòrax espontani i fou inhumat quatre dies després al cementiri de Valenton (Val-de-Marne, Illa de França).
En 1969 el seu fill César Martínez Lorenzo publicà el llibre Les Anarchistes espagnols et le pouvoir (1868-1969), on defensa les posicions del projecte de Partit Llibertari del seu pare, i que va ser ampliat en 2006 en Le mouvement anarchiste en Espagne. Pouvoir et révolution sociale. També el seu fill publicà la biografia Horacio Prieto. Mon père (2012). En 1972 Ruedo Ibérico publicà l'edició espanyola del llibre de 1969, amb el títol Los anarquistas españoles y el poder, 1868-1969.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada