Germán Millán Vives

Germán Millán Vives (1955)

 

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 14 de desembre de 1900 neix a Barcelona l'anarquista i destacat anarcosindicalista Germán Millán Vives 

Militant cenetista de la construcció, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Posteriorment va ser enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers 

Germán Millán Vives: El 14 de desembre de 1900 neix a Barcelona l'anarquista i destacat anarcosindicalista Germán Millán Vives --a vegades el segon llinatge citat erròniament Rives--. El seu pare es deia Pablo Millán i la seva mare, Concepción Vives.  

Quan era molt jove s'afilià a la Secció de Paletes del Sindicat Únic de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT).  

Durant l'època del pistolerisme de la patronal patí persecucions i va ser empresonat en diferents ocasions.  

Fugint de la repressió, s'instal·là a Granada (Vega de Granada, Granada, Andalusia), on va ser detingut i empresonat durant un any.  

Un cop lliure retornà a Barcelona, però inscrit en la «llista negra» de la patronal no pogué trobar feina.  

El 23 de juny de 1922 va ser detingut a Barcelona com a autor d'una expropiació econòmica a mà armada per a caixes sindicals, juntament amb altres cinc companys, perpetrat el 3 de juny d'aquell any a una tartana que portava 24.125 pessetes per a pagar els jornals dels obrers que treballaven la construcció del Palau Reial de Pedralbes.  

El març de 1925, quan estava reclòs a la Presó Model de Barcelona, fou un dels signats de la «Carta oberta als camarades anarquistes», juntament amb altres militants sindicalistes, on s'exposaven les criteris teòrics que portaren a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).  

El 6 d'abril de 1925 va ser jutjat, amb Juan Bautista Maimó, per la Secció Segona de l'Audiència de Barcelona per l'expropiació econòmica de 1922 i l'endemà va ser condemnat a tres anys i vuit mesos i un dia de presó correccional i al pagament d'una indemnització igual a la quantitat recuperda, mentre Maimó només va ser multat amb 125 pessetes per encobriment.  

Un cop lliure, amb el suport de companys de la Marina Mercant, en 1928 s'embarcà cap a Amèrica, on visqué i treballà a Cuba, Veneçuela i el Brasil.  

En 1931, arran de la proclamació de la República del 14 d'Abril, retornà a Barcelona.  

Durant la revolució col·lectivista autogestionària va ser nomenat delegat tècnic de la Junta del Sindicat de la Construcció, càrrec que ocupà fins l'exili el febrer de 1939.  

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Posteriorment va ser enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).  

Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista continuà militant en la CNT-AIT en l'Exili a Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània).  

Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA).  

En 1955 tornà a emigrar a Amèrica: a l'Uruguai i al Brasil de manera temporal.  

Després de la seva jubilació, va ser admès a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Var, Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT-AIT en l'Exili d'aquesta població.  

En 1974 els seus germans, residents a Barcelona, li convidaren a retornar a la ciutat, però rebutjà l'oferiment fins que el dictador Francisco Franco seguís viu.  

Germán Millán Vives va morir el 17 de febrer de 1976 a Ieras i fou inhumat l'endemà.