Nord-est Llibertari: Francisco Javier Miguel Aznárez

divendres, 18 de desembre del 2020

Francisco Javier Miguel Aznárez

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 18 de desembre de 1908 neix a Echo (Val d'Echo) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Francisco Javier Miguel Aznárez

Militant de la CNT-AIT, quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va poder fugir de Xaca (A Chacetania) després de fracassar la resistència, passar a Occitània i retornar a la Península per la frontera del Pirineu Oriental vers Barcelona

Amic de Francisco Ponzán Vidal, col·laborà en el seu grup especialitzat en realitzar incursions en territori enemic i en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i durant l'Ocupació alemanya continuà participant en les activitats de la xarxa d'evasió del «Grup Ponzán»

Francisco Javier Miguel Aznárez: El 18 de desembre --algunes fonts citen erròniament el 8 de març-- de 1908 neix a Echo (Val d'Echo, Osca, Aragó) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Francisco Javier Miguel Aznárez, conegut com El Largo. El seu pare es deia Javier Miguel i la seva mare, Isabel Aznárez.

Carnisser de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) des de 1934.

Quan el cop militar feixista, va poder fugir de Xaca (A Chacetania, Osca, Aragó) després de fracassar la resistència, passar a Occitània i retornar a la Península per la frontera del Pirineu Oriental vers Barcelona.

Durant la guerra fou delegat de la «II Columna Ortiz», participant en la presa de Fuendetodos i Belchite (Campo de Belchite, Saragossa, Aragó), també comandà un batalló de muntanya a la comarca d'Angüés i la Foia d'Osca (Plana de Uesca, Osca, Aragó) i fou capità de la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola.

L'agost de 1937 va ser ferit a Belchite.

Amic de Francisco Ponzán Vidal, col·laborà en el seu grup especialitzat en realitzar incursions en territori enemic.

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i durant l'Ocupació alemanya continuà participant en les activitats de la xarxa d'evasió del «Grup Ponzán».

L'abril de 1944 ajudà el fugitiu Eusebio López Laguarta (Coteno) a escapar de la Gestapo. La seva companya fou Fernande Célina Armande Brunet.

Francisco Javier Miguel Aznárez va morir el 27 de desembre --algunes fonts citen erròniament el 29 de desembre-- de 1990 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...