Ezequiel Endériz Olaverri (1918)
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 30 de novembre de 1889 neix a Tudela (Iruñeko Merindadea) el periodista i escriptor llibertari Ezequiel Endériz Olaverri
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental
Ezequiel Endériz Olaverri: El 30 de novembre de 1889 neix a Tudela (Iruñeko Merindadea, La Ribera, Nafarroa, Euskal Herria) el periodista i escriptor llibertari Ezequiel Endériz Olaverri.
Estudià al Col·legi de Sant Francesc Xavier de Tudela. Més tard, a Iruña (Iruñeko Merindadea, Nafarroa, Euskal Herria), s'introduí en el món literari, teatral i periodístic, i amb Víctor Gabirondo començà a col·laborar en el periòdic El Liberal.
Després s'instal·là a Barcelona, on va fer estudis universitaris, i més tard a Madrid (Madrid, Castella la Nova), on treballà en diversos periòdics (El Liberal, Revolución i algun altre), especialitzant-se en la crítica taurina (Goro Faroles).
En 1915 s'inscrigué en l'Associació de la Premsa de Madrid.
En 1916 col·laborà en Los Comentarios, periòdic aliadòfil dirigit per Rafael Guerrero i fortament crític amb el Govern del comte de Romanones.
En 1918 col·laborà en El Soviet i fundà i dirigí el setmanari polític Las Izquierdas.
En 1919 entrà en la redacció d'El Liberal.
Afiliat al Sindicat de Periodistes i Empleats de la Premsa de la Unió General de Treballadors (UGT), en 1919 en va ser nomenat president i el novembre d'aquest mateix any encapçalà la primera vaga del sector (periodistes i tipògrafs) promoguda per aquest sindicat ugetista contra la censura prèvia, motivada per la vaga catalana de La Canadenca, i per la reivindicació dels seus drets. Aquesta important vaga li posà en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Després participà en la fundació de La Libertad i quan aquest fou adquirit pel «pirata» Joan March Ordinas, l'abandonà i fundà, amb Víctor Gabirondo, Eduardo Barrobero, Fernández Boixader, López Alarcón y Rodríguez Avecilla, el Diario del Pueblo, que dirigí, però que acabà desapareixen a causa de la rigorosa censura.
amic de Salvador Seguí, d'Angel Pestaña, del torero Juan Belmonte i de l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez.
A finals de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera va pertànyer a l'Agrupació Professional de Periodistes.
En 1931, amb la proclamació de la República, s'afilià a la CNT i fou nomenat redactor en cap de La Tierra.
En maig de 1933 acudí al VIII Congrés d'Autors de Copenhaguen (Hovedstaden, Dinamarca).
En aquesta època fou membre a Madrid de l'Associaciód'Amics de la Unió Soviètica i s'integrà en una candidatura conjunta del Partit Social Ibèric (PSI) i de La Tierra (Salvador Cánovas Cervantes, Ricardo Baroja i Eduardo de Guzmán) que es presentà a Sevilla (Metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia) per a les eleccions legislatives de novembre de 1933, que va ser un fracàs electoral i motivà una dura polèmica amb la CNT-AIT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Durant la guerra, en 1937 presidí el Comitè Nacional de l'Associació d'Amics de Mèxic a Barcelona --en 1938 va fer la introducció del llibre del polític mexicà Alejandro Gómez Maganda ¡España sangra!, editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya--.
En aquests anys bèl·lics, formà part de la redacció barcelonina de Solidaridad Obrera, però en sortí després de criticar el seu director Jacinto Toryho i defensar Liberto Callejas en un Ple de la Regional catalana de la CNT-AIT.
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental.
Amb l'Alliberament, a París (Illa de França) continuà amb la seva tasca periodística (Solidaridad Obrera, L'Espagne Républicaine i algun altra publicació) i participà, sota el pseudònim de Tirso de Tudela, en les emissions de «Ràdio França Internacional - Secció Ibèrica» (Ràdio París), on realitzà, juntament amb el sacerdot basc doctor Olaso, l'espai «La Rebotica», dedicat al folklore, la política, la literatura i l'art.
En aquesta època va ser molt amic de l'escriptor i periodista César González Ruano.
Durant els anys quaranta del segle XX dirigí La Novela Española i fou membre de l'Associació de Periodistes Republicans Espanyols de París, on intentà frenat les maniobres stalinistes que pretenien el seu control.
En el decurs de la seva vida professional, trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir pseudònims (Goro Farolas i Tirso de Tudela), en Cosmópolis (on publicà «Sobre bolchevismo en España»), Estampa, Frente Libertario, Grecia, La Ilustración Ibérica, Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, Pueblo Libre i Umbral, entre d'altres.
Fou el traductor de l'escriptor portuguès Júlio Dantas Lagos i l'autor de jotes per al cantant navarrès Raimundo Lanas.
Va escriure d'obres de dramatúrgia --més d'una trentena, estrenades a Barcelona, Madrid, París, Buenos Aires i Mèxic--, de llibrets per a sarsueles, de reportatges, d'assaigs, de novel·les i de poesia, com ara Abril (1912), Lluvia de luz (1912), Belmonte, el torero trágico (1914), Yo, asesino (1915), La maja del rastro (1917), Noche de Lobos (1917), Foch. Su vida, sus ideas, sus obras y su triunfo (1918), La Revolución rusa. Sus hechos y sus hombres (1918), La travesía del desierto y otros poemas (1920), Vengadoras (1921), Siete viajes por Europa (1924), Madame Butterfly. Drama en tres actos (1926, amb Víctor Gabirondo), Noche de guerra (1928, amb Joaquín F. Roa i Millán), La guitarra de Fígaro. Comedia lírica en seis cuadros (1933, amb Joaquín F. Roa i música de Pablo Sorozábal), Guerra de autores (1935, memòries sobre los tres anys que exercí de secretari del Consell d'Administració de la Societat General d'Autors d'Espanya), El pueblo por Azaña. Del Ateneo ¡hasta el gato! (1935), Teruel (1938), Teatro contemporaneo español (1947), El cautivo de Argel. Novela corta inédita (1949), Fiesta en España (1949) i altres.
Ezequiel Endériz Olaverri va morir el 8 de novembre de 1951 a Courbevoie (Hauts-de-Seine, Illa de França) i fou inhumat al cementiri d'aquesta localitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada