Nord-est Llibertari: Enrique Cano Ramos

dimarts, 17 de novembre del 2020

Enrique Cano Ramos

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 17 de novembre de 1923 neix a Lebrija (Las Marismas del Bajo Guadalquivir) l'anarquista i anarcosindicalista Enrique Cano Ramos, fill d'una família cenetista

Durant la Dictadura, militant en les Joventuts Llibertàries i la CNT-AIT clandestina, quan marxava a l'hexàgon francès per treballar en la verema, passava per l'oficina de migració laboral de l'estació de Figueres per passar la frontera de Portbou en trens especials del treball i aprofitant els viatges de tornada introduïa d'amagat propaganda clandestina a la Península

Enrique Cano Ramos: El 17 de novembre de 1923 --algunes fonts citen erròniament el 20 de novembre de 1922-- neix a Lebrija (Las Marismas del Bajo Guadalquivir, Sevilla, Andalusia) l'anarquista i anarcosindicalista Enrique Cano Ramos. Fill d'una família de jornalers, el seu pare, Francisco Cano Montenegro, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), va ser assassinat pels feixistes l'estiu de 1936 i la seva mare, María Dolores Ramos Cárdenas, també confederal, fou rapada, purgada, passejada pel poble per humiliar-la i, finalment, empresonada.

Les autoritats franquistes enviaren el fill a un col·legi catòlic per a «reeducar-lo» en el nacional-catolicisme falangista del règim, encara que aconseguiren just el contrari.

Després treballà d'obrer agrícola i s'integrà, quan tenia uns 11 anys, en les clandestines Joventuts Llibertàries i en la CNT-AIT de Dos Hermanas (Área metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia).

Aprofitant la seva joventut, la CNT-AIT clandestina l'encarregava anar al Govern Civil per a interessar-se per la sort dels detinguts en vagues i conflictes.

Així durant els anys de la dictadura franquista, participà en la lluita clandestina fins a la mort de Franco.

Quan marxava a l'hexàgon francès per treballar en la verema, passava per l'oficina de migració laboral de l'estació de Figueres (la Garriga, Alt Empordà) per passar la frontera de Portbou (Mar d'Amunt, Albera marítima, Alt Empordà) en trens especials del treball i aprofitant els viatges de tornada introduïa d'amagat propaganda clandestina a la Península.

Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en les ocupacions de terres, una d'elles donà lloc a la Cooperativa Agriflor, i en la reconstrucció del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT-AIT de Dos Hermanas, del qual va ser secretari durant els anys noranta del segle XX.

En 1992, durant la repressió desencadenada a Sevilla (Área metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia) per frenar les protestes contra l'Exposició Universal i on la policia obrí foc ferint de bala quatre persones i detingué més de dues-centes persones, amagà a la seva parcel·la i facilità la fugida de 17 companys.

Enrique Cano Ramos va morir el 27 de juliol de 2004 a l'Hospital de Valme de Sevilla i va ser inhumat a Dos Hermanas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...