Nord-est Llibertari: Bienvenido Manzano Díaz

diumenge, 8 de novembre del 2020

Bienvenido Manzano Díaz

Necrològica de Bienvenido Manzano Díaz apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de febrer de 1976

Necrològica de Bienvenido Manzano Díaz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de febrer de 1976

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 8 de novembre de 1904 neix a Arcos de la Frontera (Sierra de Cádiz) l'anarquista i anarcosindicalista Bienvenido Manzano Díaz

Militant de la FAI i de la CNT-AIT, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Va ser enviat a treballar de miner a La Ricamarie (Loire)

Bienvenido Manzano Díaz: El 8 de novembre de 1904 neix a Arcos de la Frontera (Sierra de Cádiz, Cadis, Andalusia) l'anarquista i anarcosindicalista Bienvenido Manzano Díaz. El seu pare es deia Manuel Manzano i la seva mare, Juana Díaz.

Va fer de pagès al seu poble natal i milita en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en el Sindicat de Pagesos de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).

Després de resistir-se a l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, passà al Principat de Catalunya.

Quan de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent del Segon Batalló «Ascaso» de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola, amb el qual lluità als fronts del centre peninsular, a Andalusia i al Principat de Catalunya.

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Va ser enviat a treballar de miner a La Ricamarie (Loire, Roine-Alps, Forez, Arpitània).

Durant l'Ocupació alemanya participà en la reconstrucció clandestina de la CNT en l'Exili de la zona.

Amb l'Alliberament fou un dels organitzadors de la Federació Local.

A mitjans dels anys seixanta del segle XX, després de vint anys de treballar a la mina, es va jubilar, però va continuà treballant a la indústria sabatera a Izeaux (Isera, Roine-Alps, Delfinat, Arpitània), on milità en la Federació Local de la CNT-AIT en l'Exili de Sant-Etiève Étienne (Loire, Roine-Alps, Forez, Arpitània) i en la FAI de la regió de Roine-Alps.

Ocupà la secretaria de Coordinació de la CNT-AIT en l'Exili de la Savoia-Isèra. La seva companya fou Francisca Jiménez.

Bienvenido Manzano Díaz va morir el 10 d'octubre de 1975 al seu domicili d'Izeaux i va ser inhumat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...