Antoni Soler Cuadrat

Necrològica d'Antoni Soler Cuadrat apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de març de 1963

 

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 10 de novembre de 1962 mor a Santiago de Xile l'anarquista i destacat anarcosindicalista Antoni Soler Cuadrat. Havia nascut cap el 1880 a Vilanova i la Geltrú 

Deportat a Maó el 30 de novembre de 1920, el juliol de 1922 va ser delegat a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrada a Blanes 

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i va poder marxar a Xile en el vaixell Winnipeg 

Antoni Soler Cuadrat: El 10 de novembre de 1962 mor a Santiago de Xile (Xile) l'anarquista i destacat anarcosindicalista Antoni Soler Cuadrat. Havia nascut cap el 1880 a Vilanova i la Geltrú (el Garraf).  

De ben jovenet es va haver de posar a fer feina i amb 14 anys ingressà en el Sindicat de Camperols.  

En morir son pare, davant la prohibició d'enterrar-lo civilment, assaltà el cementiri de nit i el sepultà.  

A començament del segle XX formà amb l'anarquista Roser Dulcet Martí la primera parella a Vilanova i la Geltrú a viure en unió lliure.  

En 1908 es va veure implicat en el procés contra el terrorista i confident de la policia procedents dels medis llibertaris Joan Rull Queraltó. El juliol de 1908 va ser detingut, juntament amb Josep Giner i Jaume Sellarés, acusat d'haver col·locat dues bombes el gener de 1907 a Barcelona.  

Cap el 1909, després d'haver-lo acomiadat de la feina i haver-lo inscrit en la «llista negra» de la patronal, ben igual que la seva companya, s'establí amb ella a Sabadell (Vallès Occidental), on, en aquest any participà activament en la vaga general de juliol de 1909 i se'l va acusar d'organitzar la trencadissa de les capelletes de carrer.  

Entre 1913 i 1914 s'enfrontà contra els partidaris d'Alejandro Lerroux García a Sabadell.  

També participà en la vaga de la construcció entre abril i juliol de 1913 i en la de paletes de gener de 1916.  

Durant un temps s'hagué d'exiliar amb la seva companya d'antuvi a Seta (Erau, Occitània) i després a Montpelhièr (Erau, Occitània), abans de retronar en 1917 al Principat de Catalunya.  

En la primavera de 1917 va ser enviat per la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) a Madrid (Madrid, Castella la Nova) per ajudar a la Unió General dels Treballadors (UGT) a crear grups de xoc obrer de cara a la projectada vaga general conjunta entre la CNT i la UGT, però, sense tenir cap confiança amb el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), es baixà del tren durant el viatge.  

En 1918 fou delegat de Catalunya a la Conferència Nacional de Grups Anarquistes celebrada a Barcelona i s'integrà en el Comitè Regional de Grups Anarquistes de Catalunya.  

Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou, amb Jaume Daví i Miquel Verdejo, delegat dels paletes i peons sabadellencs en el Congrés de Sants de la CNT.  

Durant la llarga vaga de «La Canadenca» de 1919 va ser empresonat durant 11 mesos.  

Va ser en aquesta època quan se separà de Roser Dulcet Martí i aquesta s'uní a Marcelino Silva Vilasuso. 

Detingut a Sabadell, el 30 de novembre de 1920, cap al tard, el vaixell «Giralda» surt del port de Barcelona amb 36 militants anarcosindicalistes i l'advocat i regidor de l'Ajuntament de Barcelona Lluís Companys, que estaven detinguts a la barcelonina presó Model, amb destí a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). De la caserna del carrer del Consell de Cent van sortir un centenar de guàrdies a les ordres d'un comandant, els quals van establir un servei de vigilància a tot el trajecte. Al moll de Barcelona es van adoptar també precaucions policíaques per impedir manifestacions.  

A les 16:30 hores van arribar al moll tres camions de la Intendència militar, custodiats per un piquet de la Guàrdia Civil. En aquests camions anaven els sindicalistes que van ser traslladats a bord del «Giralda», que va salpar a les 17:30 hores. El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va justificar l'«apartament» per defensar la vida dels propis sindicalistes amenaçats de mort. Els 36 deportats, la flor i nata de l'anarcosindicalisme català, van ser: Antoni Soler Cuadrat, Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionis Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover. L'endemà, quan el vaixell va arribar a Maó, un dels oficials de la tripulació va comunicar els deportats que l'advocat laboralista Francesc Layret havia estat assassinat a Barcelona.  

El juliol de 1922 va ser delegat a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), celebrada a Blanes (la Selva marina, la Selva).  

A mitjans dels anys vint del segle XX treballà de paleta a Sabadell i va subscriure les crides de suport als presos de La Revista Blanca.  

Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera realitzà diverses accions molt comentades, com ara la destrucció de la làpida que donava el nom de Primo de Rivera a la plaça Major de Sabadell o la pallissa, disfressat de dona, que va donar a un encarregat que abusava sexualment de les dones de la seva secció.  

Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 representà el Sindicat de la Construcció de Sabadell en la Conferència Regional de Sindicats de la CNT-AIT que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona.  

Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va ser delegat del Sindicat de la Construcció de Sabadell en el «Congrés del Conservatori» de Madrid.  

Cap el 1932 amb un grup de joves es dedicà a enquitranar façanes de temples de l'Església catòlica romana.  

En aquesta època fou un dels fundadors de la cooperativa «La Constructora Catalana».  

Bon orador, l'abril de 1932 participà en un míting a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i el maig d'aquell any va fer la conferència «Los valores moral y material del sindicato».  

Entre el febrer i el març de 1933 impulsà la vaga del Sindicat de la Construcció de Sabadell.  

El març de 1933 fou delegat de la Federació Local de Sindicats de Sabadell a l'Assemblea Plenària confederal.  

En aquesta època es decantà per l'estratègia trentista i organitzà els Sindicats d'Oposició de la CNT.  

Es diu que planejà un atemptat contra el líder feixista José Antonio Primo de Rivera quan aquest viatjà d'incògnit a Sabadell el febrer de 1934.  

Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, es digué que formà part d'un «comitè de pressió» revolucionària a Sabadell.   .  

Durant la Guerra Civil es va encarregar d'engegar obres públiques per donar feina.  

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i el frontpopulista govern de Xile implementà un el vaixell Winnipeg per a portat refugiats des de ports francesos. Un dels principals gestors i administradors de la iniciativa fou el poeta Pablo Neruda. Segons uns informes sobre la gestió feta pel Servicio de Evacuación de Republicanos Españoles (SERE) que envià la CNT-AIT als llibertaris xilens, l'embarcament al  vaixell s'havia de distribuir de forma proporcional per a totes les agrupacions polítiques i sindicals de l'exili, però Neruda, en complicitat amb el Partit Comunista en el que militava va marginar fins al 86% dels noms suggerits pels anarcosindicalistes. La nau embarcà prop de 2200 refugiats i refugiades. Del camp llibertari s'havia d'embarcar el 24% del total, unes 500 persones, per els stalinistes solament deixaren viatjar 19 persones, comptant infants i familiars [Solano Palacio, Éxodo, Editorial Mas Allá, Valparaíso, 1939]. Entre aquestes persones hi havia Antoni Soler Cuadrat, la família Nogués (Azucena, Floreal, Helios i Francisco), Manuel i Francisco Vallejo Jiménez, Fructuoso Rebull i els seus fills Liberto i Palmiro, César Flores (66 anys) i Solano Palacio, que embarcà de polissó. El grup llibertari del Winnipeg fou rebut a la rada del port de Valparaíso (Xile) per una llanxa d'anarquistes xilens que agitaven banderes de color vermell i negre. 

Durant el seu exili milità en el Nucli de la CNT i envià regularment diners per als comitès pro presos i per a la seva antiga companya Roser Dulcet Martí.  

Antoni Soler Cuadrat, vegetarià convençut, va morir el 10 de novembre de 1962 a Santiago de Xile (Xile) i va ser inhumat al Mausoleu de la Mutualitat Catalana del cementeri d'aquesta ciutat.