Nord-est Llibertari: Elvira Camisan

dissabte, 3 d’octubre del 2020

Elvira Camisan

Notícia necrològica sobre Elvira Camisan apareguda en el periodic parisenc "Frente Libertario" de juny de 1976

Notícia necrològica sobre Elvira Camisan apareguda en el periodic parisenc Frente Libertario de juny de 1976

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 3 d'octubre de 1975 mor a Le Havre (Seine-Maritime) l'anarcosindicalista Elvira Camisan. Havia nascut cap al 1899 a Sant Cristòfol de la Vall (Pallars Jussà)

Companya del militant llibertari Josep Rosell, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i fou internada amb les seves criatures sembla que al camp de concentració de Braum. Després va ser lliurada a les autoritats franquistes, sembla amb un tren des de l'estació de Castèlnòu d'Arrri, des d'on se retronava gent refugiada a l'Espanya franquista. Posteriorment va aconseguir passar de nou la frontera del Pirineu clandestinament i reunir-se amb el seu company a Le Havre

Elvira Camisan: El 3 d'octubre de 1975 mor a Le Havre (Seine-Maritime, Alta Normandia, Normandia) l'anarcosindicalista Elvira Camisan. Havia nascut cap al 1899 a Sant Cristòfol de la Vall (Pallars Jussà).

Companya del militant llibertari Josep Rosell, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i fou internada amb les seves criatures sembla que al camp de concentració de Braum (Auda, Occitània), establert pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Després va ser lliurada a les autoritats franquistes, sembla amb un tren des de l'estació de Castèlnòu d'Arrri (Auda, Occitània), propera de Braum, des d'on se retronava gent refugiada a l'Espanya franquista.

Posteriorment va aconseguir passar de nou la frontera del Pirineu clandestinament i reunir-se amb el seu company a Le Havre. Ambdós militaren en la Confederació Nacional del Treball en l'Exili, però sembla que després de les darreres ruptures militants amb el Secretariat Intercontinental pertanyien a les agrupacions confederals que editaven el mensual Frente Libertario.

Quan va morir era viuda de Josep Rosell, nascut a Bellcaire d'Urgell (Noguera).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...