Louis Lecoin

Louis Lecoin

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 30 de setembre de 1888 neix a Saint-Amand-Montrond (Cher) el militant anarquista i destacat antimilitarista Louis Lecoin 

El CEL organitzà un comitè internacional per la coordinació de combatents antifeixistes, impulsat per l'anarquista Berthe Suzanne Fabert (o Faber), que treballava a la frontera del Portús de traductora després de la mort del seu company i bon amic de Lecoin, Francisco Ascaso Abadía, en combat a Barcelona el juliol de 1936. A aquesta tasca coordinador també es va fer responsable la germana de Berthe, coneguda com a Madame Barrié. La tardor d'aquell any Lecoin passà la frontera del Pirineu Oriental i es traslladar a Barcelona. Tornà d'un viatge a Catalunya i es va publicar un article al periòdic Le Libertaire, en la seva edició del 20 de novembre de 1936, on demanava actuar per aconseguir fer arribar armament per les columnes proletàries de CNT-FAI als fronts. Novament, passà la frontera del Pirineu Oriental i arribà a Barcelona el 24 de novembre d'aquell any, acompanyat pel militant argentí Jacobo Maguid. Anaren en missió a la Casa CNT-FAI de Barcelona 

Louis Lecoin: El 30 de setembre de 1888 neix a Saint-Amand-Montrond (Cher, Centre-Val de Loire) el militant anarquista i destacat antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a la República francesa.  

Nascut en una família modesta, de jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy (Cher, Centre-Val de Loire), d'on va sortir diplomat en agricultura.  

En 1905 va instal·lar-se a París (Illa de França) on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador.  

En aquesta època, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista.  

Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit francès com a recluta del servei militar obligatori, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga.  

En un consell de guerra celebrat a Bourges (Cher, Centre-Val de Loire) va ser condemnat de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions a files, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920.  

Es va casar amb Marie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran a Occitània.  

L'agost de 1921 va assistir a Lille (Nord, Hauts-de-France) al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets a l'aire. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra imperialista quan li convé a l'Estat capitalista francès. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res.  

Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre el primer ministre del Govern francès Georges Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota molt enèrgica adreçada al president Henri Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Aleshores va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el Govern francès a cedir a les seves primeres intencions enormement repressives i finalment va passar sis mesos empresonat.  

Durant el «Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels «tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes llibertaris.  

Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el Govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies.  

L'abril de 1931 durant un viatge a la Península amb el militant Pierre Odeon es va reunir amb membres de la Federació Anarquista Ibèrica, que no feia gaire temps s'havia fundat. 

Quan esclatà la Guerra Civil, l'agost de 1936 creà amb altre militants un comitè de repostatge per a les milícies de les columnes llibertàries (CNT i FAI) des de territori francès i va formar part del Comitè anarcosindicalista per a la Defensa del Proletariat espanyol (CASDLPE), que aplegà a París les organitzacions UA, FAF i CGTSR.  

El 12 d'octubre de 1936 creà a la Union Anarchiste (UA) el Comitè per l'Espanya Lliure (CEL), instal·lat en principi al carrer Alesia de París 14e i més endavant a núm. 26 del carrer de Crussol a París. 

El CEL organitzà un comitè internacional per la coordinació de combatents antifeixistes, impulsat per l'anarquista Berthe Suzanne Fabert (o Faber), que treballava a la frontera del Portús (Baix Vallespir, Vallespir) de traductora després de la mort del seu company i bon amic de Lecoin, Francisco Ascaso Abadía, en combat a Barcelona el juliol de 1936. A aquesta tasca coordinador també es va fer responsable la germana de Berthe, coneguda com a Madame Barrié. 

La tardor d'aquell any Lecoin passà la frontera del Pirineu Oriental i es traslladar a Barcelona. Tornà d'un viatge a Catalunya i es va publicar un article al periòdic Le Libertaire, en la seva edició del 20 de novembre de 1936, on demanava actuar per aconseguir fer arribar armament per les columnes proletàries de CNT-FAI als fronts. 

Novament, passà la frontera del Pirineu Oriental i arribà a Barcelona el 24 de novembre d'aquell any, acompanyat pel militant argentí Jacobo Maguid. Anaren en missió a la Casa CNT-FAI de Barcelona, on hi havia els comitès superiors d'aquestes organitzacions.   

El Comitè per l'Espanya Lliure envià tres ambulàncies franceses, negociades directament per Louis Lecoin amb el ministre de la Guerra Daladier, per la mediació de Léon Blum i a canvi prorrogar la data d'un gran míting.  

À la tardor de 1937, el CEL se transformà, a proposta de la CNT i la FAI, en Secció Francesa de Solidaritat International Antifeixista (SIA), de la que Lecoin en fou el secretari. L'anunci es va fer per mitjà d'una circular l'11 de novembre 1937. A partir del 2 de desembre de 1937 SIA comptà cada setmana amb dues pàgines (una en francès i una en castellà) a Le Libertaire. 

El CEL havia creat a Llançà (Mar d'Amunt, Albera marítima, Alt Empordà) una colònia infantil d'orfes a partir de primers de 1937, que després gestionà SIA i que es mantingué fins al gener de 1939.  

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial interimperialista, el setembre de 1939, va publicar un manifest amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943.  

En 1958, després de la mort de la seva companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París.  

Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970.  

Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons.  

Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats.  

La campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial.  

Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat.  

El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el Govern francès va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra dels diputats, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin, que va assistir a la discussió parlamentària.  

L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat.  

Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció.  

Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral.  

En 1964 va ser proposat per al Premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King.  

Louis Lecoin va morir el 23 de juny de 1971 a Pavillons-sous-Bois (Seine-Saint-Denis, Illa de França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise de París. Entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant. 

L'acció exemplar d'aquest militant històric fou perpetuada per l'associació Amis de Louis Lecoin que edità, a partir d'abril de 1974 i fins al desembre de 1983, el periòdic Le Réfractaire, mensual «social, pacifista, llibertari» i més endavant com a «òrgan llibertari per a la defensa de la pau i de les llibertats individuals», animat per la destacada anarquista May Picqueray i altres militants, alguns dels qual eren insubmisos a qualsevol tipus de servei obligatori a l'Estat i que van ser reprimits i empresonats.