Nord-est Llibertari: Josep Avellí Castellà

dilluns, 28 de setembre del 2020

Josep Avellí Castellà

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 28 de setembre --algunes fonts citen el 25 de setembre-- de 1900 neix a Sant Joan de Palamós l'anarcosindicalista Josep Avellí Castellà

L'octubre de 1936 va ser nomenat per la CNT-AIT president alcalde del Consell Municipal de Sant Antoni de Calonge

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí el camp de concentració de la Platja d'Argelers de la Marenda --que encara l'emmalaltí més-- establert pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier

Josep Avellí Castellà: El 28 de setembre --algunes fonts citen el 25 de setembre-- de 1900 neix a Sant Joan de Palamós (Gavarres mar, Palamós, Baix Empordà) l'anarcosindicalista Josep Avellí Castellà. El seu pare es deia Estanislau Avellí Dalmau i la seva mare, Adela Castellà Roqué, i tingué un germà major, Víctor, i una germana més petita, Estrella.

Patia de tuberculosi a la columna vertebral (Mal de Pott), però es guanyava la vida fent de mecànic i reparant bicicletes i motos.

Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Baix Empordà.

Quan esclatà la revolució col·lectivista autogestinària, l'agost de 1936 formà part, en nom de la CNT-AIT, del Comitè Revolucionari de Llevantí de Mar (Sant Antoni de Mar), actual Sant Antoni de Calonge (Gavarres mar, Calonge i Sant Antoni, Baix Empordà), i l'octubre d'aquell any, arran de la reorganització municipal revolucionària, va ser nomenat president alcalde del Consell Municipal d'aquesta població, aleshores segregada de Calonge (Gavarres mar, Baix Empordà).

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí el camp de concentració de la Platja d'Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló) --que encara l'emmalaltí més-- establert pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier.

Quan l'Ocupació alemanya fugí i es refugià als boscos de Chambord (Loir-et-Cher, Centre-Val de Loire) fent de llenyataire.

Després de la Segona Guerra Mundial interimperialistsa milità en la Comarcal de Chambord del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exterior, anomenada «col·laboracionista» amb el Govern de la República Espanyola en l'Exili.

Malalt durant tota la seva vida, Josep Avellí Castellà va morir el 29 de gener de 1947 a l'Hospital de Blois (Loir-et-Cher, Centre-Val de Loire) --algunes fonts citen erròniament que, pel seu estat de salut, va morir al camp de concentració d'Argelers de la Marenda--.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...