Rogelio Martínez Sorroche

Cartell commemoratiu del 19 de juliol realitzat per Arturo Ballester

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 3 d'agost de 1917 neix a la cantina de «Los Patitas», al Rascador de Las Menas, aldea minera de Serón (Valle del Almanzora) l'anarquista i anarcosindicalista Rogelio Martínez Sorroche 

Agent de transmissions al front després de participar en la campanya de Catalunya amb la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola, el 10 febrer de 1939, durant la Retirada republicana, creuà la frontera al Pirineu Oriental amb els últims combatents de la 26 Divisió (l'antiga «Columna Durruti» militaritzada i comandada per Ricard Sanz) passant amb el seu cunyat Federico Martínez Pérez (comandant d'un batalló de la 26 Divisió) pel pont internacional a Puigcerdà, en perfecta formació militar de la tropa, mentre una secció de soldats francesos els hi presentava armes d'honor, i tot passant la frontera per Llívia i la Guingueta d'Ix, patí el mateix destí que els seus companys de columna. Va ser internat a la Tur de Querol i al Fort de Montlluís i després tancat com els seus companys de la 26 Divisió al camp de concentració de Vernet d'Arièja, del que passà al camp de Gurs entre setembre i octubre de 1939 

Rogelio Martínez Sorroche: El 3 d'agost de 1917 neix a la cantina de «Los Patitas», al Rascador de Las Menas, aldea minera de Serón (Valle del Almanzora, Almeria, Andalusia) l'anarquista i anarcosindicalista Rogelio Martínez Sorroche. Fill de Juan Martínez Cano, dit Patitas, i Ángeles Sorroche Pozo, quan tenia pocs mesos, el seu pare morí de la grip dita espanyola. Germà petit de la destacada militant anarquista Maria Martínez Sorroche i cunyat del destacat anarquista Federico Martínez Pérez. 

Fugint de la situació de misèria durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, en 1924 la seva mare, Ángeles Sorroche Pozo, amb l'avia, la seves dues germana --Encarna i Maria-- i els dos germans emigraren i s'instal·laren a les ciutats obreres dels entorns de Lió Villeurbanne i Vaulx-en-Velin (Lionès, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània). La família treballà en una gran fàbrica de seda artificial de Vaulx (la seva mare, les seves germanes i el seu germà Juan) els anys 1925-1926, mentre ell anava a l'escola i aprengué perfectament la llengua francesa. 

En 1926 la seva família s'instal·là al barri de Sants, a Barcelona, i a la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès Sud). Aquell any ell fa d'ajudant en una empresa d'electricitat al port de Barcelona. El seu cunyat Luis Pérez Cano Cano l'ajuda en els seus estudis en les classes nocturnes i així es treu el títol d'electricista a l'Escola Industrial de Barcelona. Del seu ofici, a més de Barcelona, treballà a l'exili a Pau (Bearn, Gasconha, Nova Aquitània, Occitània) i a París (Illa de França). 

En aquells temps milita a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i a les Joventuts Llibertàries de Sants i també de la Torrassa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès Sud).  

Quan esclata la guerra passa a les Patrulles de Control de l'Hospitalet de Llobregat. Participa en l'arrest del cardenal Vidal i Barraquer al monestir de Santa Maria de Poblet (Vimbodí i Poblet, Conca de Barberà), el qual va ser empresonat aquell estiu de 1936 a Montblanc (Conca de Barbera), quan aleshores un delegat de Ventura Gassol va intervenir per rescatar-lo. I, posteriorment, Gassol en persona va embarcar el cardenal en un vaixell en direcció cap a Itàlia, on Vidal i Barraquer va estar exiliat. De fet, hi va ser els anys 1939, 1940 i 1941 i també passaria un parell de mesos a Suïssa per raons de salut. 

A primers de novembre de 1936 s'integra al front d'Aragó com a milicià de la de la CNT a la «Columna Durruti» (amb la militarització, 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola), en la qual combaté fins el febrer de 1939. 

Agent de transmissions al front després de participar en la campanya de Catalunya amb la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola, el 10 febrer de 1939, durant la Retirada republicana, creuà la frontera al Pirineu Oriental amb els últims combatents de la 26 Divisió (l'antiga «Columna Durruti» militaritzada i comandada per Ricard Sanz) passant amb el seu cunyat Federico Martínez Pérez (comandant d'un batalló de la 26 Divisió) pel pont internacional a Puigcerdà (Baixa Cerdanya), en perfecta formació militar de la tropa, mentre una secció de soldats francesos els hi presentava armes d'honor, i tot passant la frontera per Llívia (Baixa Cerdanya) i la Guingueta d'Ix (Alta Cerdanya), patí el mateix destí que els seus companys de columna. Va ser internat a la Tur de Querol (Alta Cerdanya) i al Fort de Montlluís (Alt Conflent, Conflent) i després tancat com els seus companys de la 26 Divisió al camp de concentració de Vernet d'Arièja (Arieja, Occitània), del que passà al camp de Gurs (Pirineus Atlàntics, Nova Aquitània, Occitània) entre setembre i octubre de 1939.  

El seu cunyat Federico Martínez Pérez a partir d'octubre de 1939 treballa cuidant els cavalls de l'amo d'una masia de Pau junt a la seva companya, María Martínez Sorroche, que hi feia de minyona, i amb qui va tenir dos fills, Héctor i Fredy. A la tardor de 1940 el germà petit de María Martínez, Rogelio, havent fugit del camp s'amaga en aquest mas. 

Setmanes després ajuda la seva companya, Engràcia Salabert Salabert --nascuda a L'Almolda (Monegros, Saragossa, Aragó)-- a fugir del camp de Gurs. 

Detingut per la policia francesa en 1940 treballa com si fos un esclau en el Mur Atlàntic de la Tod. De nou fuig en 1943.  

A l'Alliberament, l'agost de 1944, treballa prop de Pau en una empresa elèctrica. A Nay (La Manche, Normandia) neix el 13 d'octubre de 1945 la seva filla Ángeles.  

En 1947 l'empresa elèctrica es trasllada com electricista d'alt nivell, especialista en frec hidràulic, a París, ciutat on neix el 21 de juny de 1950 la seva filla Elena. 

En 1951 emigra amb la seva família a l'Argentina i s'estableix a la ciutat Tandil (Tandil, Buenos Aires), on treballa en una petita empresa elèctrica pròpia.  

Vidu, torna a l'hexàgon francès els anys 1971-1972 i viu a casa de la seva germana María, a Pau. Aquells anys viatja a Serón, residint a casa de la seva neboda Carmela Martínez Martínez, ubicada a la plaça del Pilar d'aquesta població.  

En 1972 torna a Tandil, on a finals dels anys 70 del segle XX es torna a casar.  

Rogelio Martínez Sorroche va morir el 29 de maig de 1992 a Tandil.  

La seva filla Elena viu a Tandil, ciutat on també hi habiten néts seus i néts de la seva germana Ángeles.  

Documentació: Federico Martínez Martínez, Fredy, nebot de Rogelio; testimoni de oral de María Martínez Sorroche; fotografies i escrits de María: La vida de una vida (inèdit); Llistat de patrullers de l'Hospitalet de Llobregat (1936); testimoni en audio de Rogelio; escrit de Fredy a la Enciclopédia del Anarquismo español; papers i fotos enviades pel seu nét Alfredo Cortés Martínez, de Tandil.