Jean-Pierre Duteuil (2018)
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 3 d'agost de 1944 neix a París el professor, editor i militant anarquista a Nanterre en 1968 i membre del Mouvement du 22 mars Jean-Pierre Duteuil
Entre el 26 d'abril i el 13 de maig de 2008, a Perpinyà el Grup Puig Antich de la Coordination des Groupes Anarchistes organitzà, amb la participació de la CNT 66 i del Bar associatif la Réal, una quinzena a l'entorn del moviment d'ocupacions de maig i juny de 1968. El dilluns 5 de maig, a les 6 de la tarda, a la llibreria Infos hi va haver un debat sobre Mai 68 et le Mouvement du 22 mars animat per un dels seus actors, Jean-Pierre Duteuil
Jean-Pierre Duteuil: El 3 d'agost de 1944 neix a París (Illa de França) el professor, editor i militant anarquista a Nanterre (Hauts-de-Seine, Illa de França) en 1968 i membre del Mouvement du 22 mars Jean-Pierre Duteuil. Era fill d'un oficinista, que va caure presoner durant la Segona Guerra Mundial interimperialista, que pogué evadir-se i que posteriorment milità en la Confederació General del Treball (CGT) i durant un temps en el Partit Comunista Francès (PCF).
Jean-Pierre Duteuil estudià a l'Institut Jean-Baptiste-Say de París, on simpatitzà amb el Front Universitari Antifeixista (FUA), que lluitava contra les accions de l'Organització Armada Secreta (OAS) i per la independència d'Algèria.
En 1962, després de suspendre el batxillerat, viatjà algunes setmanes per Itàlia, on establí contacte amb cercles anarquistes del país.
Lector de Le Monde Libertaire, entre 1963 i 1964 estudià a l'Institut de Nanterre i participà en diverses accions antimilitaristes i contra la cursa armamentista nuclear, com ara la invasió del terreny de joc durant un partit de rugbi entre França i Anglaterra a Colombes (Hauts-de-Seine, Illa de França, França) davant les càmeres de televisió.
A començament de 1964 esdevingué estudiant de sociologia a la Facultat de Lletres de l'acabada d'inaugurar Universitat de Nanterre i fou un dels fundadors del seu grup anarquista.
El setembre d'aquest mateix any, a resultes d'una crida publicada en Le Monde Libertaire, aquest grup s'integrà en la Liaison des Étudiants Anarchistes (LEA, Enllaç d'Estudiants Anarquistes), creada l'any anterior per Tomás Ibáñez Gracia i Richard Ladmiral, entre d'altres.
La LEA es reunia al local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola en l'exili, al carrer Sainte Marthe.
En 1965 el grup anarquista de Nanterre, que no estava format únicament per cercles estudiantils, s'adherí a la Federació Anarquista (FA).
Aquest grup estudiantil llibertari es declarava anarcocomunista i rebutjava la «síntesi» de l'ornanització i l'individualisme anarquista, molt present en la FA, intervenint especialment en els nous mitjans d'agitació universitaris (happenings, discursos salvatges, interrupcions de classes i d'intervencions, refús sistemàtic de tot poder, crítica virulenta de l'ensenyament i més coses).
El grup anarquista de Nanterre participà en la reflexió estudiantil sobre la qüestió del sindicalisme en la Universitat i les seves contradiccions.
L'abril de 1966 participà a París en una trobada europea de la jove militància anarquista i s'integrà en el comitè de lectura de Le Monde Libertaire.
En aquell mateix 1966 la militància de la LEA abandonà la tendència minoritària de la Unió Nacional d'Estudiants/es de França (UNEF), dirigida per seguidors del trotskista Pierre Lambert, per fundar la Tendència Sindicalista Revolucionària Federalista (TSRF) que prengué, mancada de militància, el control de diversos sectors (filosofia, sociologia i psicologia) de l'UNEF a Nanterre.
La LEA i el grup anarquista de Nanterre estaven propers a la revista Noir et Rouge animada per Pascale Claris, Richard Ladmiral, Christian Lagant, Frank Mintz, Jean-Pierre Poli i Pierre Tallet, entre d'altres.
Paral·lelament, entre 1965 i 1967, participà en diferents càmpings i reunions internacionals de joves militants anarquistes, sovint promogudes per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL).
Amb la LEA participà en la creació del Comité de Liaison des Jeunes Anarchistes (CLJA, Comitè d'Enllaç dels Joves Anarquistes) que federà la militància de diverses organitzacions (FA, UGAC, Noir et Rouge, autònoms i altres) desitjosa de reviscolar el moviment anarquista.
En 1966 entrà a formar part del comitè de redacció de Le Monde Libertaire.
En aquesta època el grup anarquista de Nanterre edità la revista ciclostilada L'Anarcho de Nanterre, que la militància stalinista intentà evitar per tot els mitjans, fins i tot físics, la seva distribució.
En 1967, arran del congrés de Bordèu (Gironda, Nova Aquitània, Occitània), abandonà la FA amb una quinzena d'altres grups anarquistes titllats de situacionistes o de marxistes, que es federaren durant un temps sota el nom de «L'Hydre de Lerne», en desacord amb la concepció organitzativa que va prevaler a la FA sota el nom d'organització de «síntesi».
El grup de Nanterre i la jove militància que acabava d'abandonar la FA s'acostaren al grup editor de Noir et Rouge, creant un «grup no grup».
En aquesta època participà en totes les lluites portades a terme al campus universitari de Nanterre, com ara l'ocupació de les oficines administratives el 22 de març de 1968, que es desenvolupà després de la manifestació contra l'American Express i on s'exigia especialment l'alliberament de Xavier Langlade que havia estat detingut. Aquesta ocupació donà lloc al Mouvement du 22 mars (Moviment del 22 de març) i, juntament amb Daniel Cohn-Bendit, René Riesel i altres cinc estudiants d'aquest grup, va ser convocat el 6 de maig de 1968 davant un consell disciplinari universitari de la Sorbona.
El maig de 1968 el seu testimoni va ser recollit amb el d'altres (Hervé Bourges, Daniel Cohn-Bendit, Alain Geismar i Jacques Sauvageot), en el llibre La révolte étudiante. Les animateurs parlent i participà en un col·lectiu de membres del Mouvement du 22 mars que publicà entre 1968 i 1969 tres números del periòdic Passer Outre.
En 1968 publicà, amb Daniel Cohn-Bendit, Bertrand Gérard i Bernard Granautier, l'opuscle Pourquoi des sociologues?.
Posteriorment, s'adherí formalment al grup editor de Noir et Rouge i participà activament en Informations et Correspondance Ouvrière (ICO), fins a la dissolució del grup editor.
En 1970 esdevingué professor de psicologia social a la Universitat de París-Dauphine.
En 1974, amb Pierre Blachier, Heloisa Castellanos, Eduardo Colombo, Claude Orsoni i Monique Rouillé, entre d'altres, fundà la revista La Lanterne Noire. Revue de critique anarchiste, que dirigí.
Aquest mateix any abandonà París i s'establí amb altres al Berry (Centre-Val de Loire) i en 1977 en un llogaret de Viena del Delfinat (Isera, Ôvèrgne Rôno-Arpes), on es dedicà amb un refugiat argentí a la cria de cabres.
En 1978 s'afilià a l'Organització Comunista Llibertària (OCL), nou nom de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), que acabava d'abandonar la seva posició «plataformista» i s'havia acostat al grup editor de La Lanterne Noire, publicant un número comú sota el títol Les raisons de la colère.
En 1979 s'establí a Euskal Herria (País Basc Nord), on la seva companya treballava de professora, i l'any següent abandonà l'ensenyament.
Amb Christine Maynard i militants de la joventut basca, fundà a Pèirahorada (Lanas, Nova Aquitània, Occitània) el periòdic Erran. Pays Basque Nord. Journal d'expression libertaire i participà, a la vall de Zuberoa, en el periòdic de contrainformació Abil. Bulletin mensuel d'expression locale et d'information de la Soule.
Després de fundar amb altres dos joves militants bascos una impremta associativa, esdevingué impressor.
A més d'integrar-se en el moviment abertzale, participà activament en la lluita antinuclear a Golfuèg (Tarn e Garona, Occitània) i, després d'establir-se al Poitou a partir de 1995, contra la central nuclear de Civaux (Vinhana, Nova Aquitània, Occitània).
Continuà participant en els càmpings llibertaris i prengué part en els que cada mes de juliol organitza l'OCL, dels quals és un dels seus principals animadors des de 1978 fins ara.
Entre 1979 i 1980 fou responsable del butlletí Italie-Infos, publicat pel Secretariat de Relacions Internacionals de l'OCL.
A partir de novembre de 1980 participà en el periòdic Le Courant Alternatif, de l'OCL, --que havia reemplaçat Front Libertaire de lutte de classe-- on publica nombrosos articles sobre la qüestió basca.
En 1982 fundà les edicions «Acratie» i en 1988 publicà el llibre Nanterre 1965-66-67-68. Vers le mouvement du 22 mars, amb un prefaci de Daniel Cohn-Bendit.
El febrer de 1991, quan la Primera Guerra del Golf, fou un dels signats del manifest «Guerra a la guerra», on es feia una crida a la insubmissió civil i militar.
Entre el 12 i el 16 de novembre de 2007 participà en la trobada «Mayo del 68. El comienzo de una época» que se celebrà a La Cartuja de Sevilla (Àrea Metropolitana de Sevilla, Sevilla, Andalusia) organitzada per la Universitat Internacional d'Andalusia (UNIA).
En 2008 s'edità el seu llibre Mai 1968, un mouvement politique, que és una de les memòries vives sobre els fets de 1968, refusant de veure aquest moment reduït a uns icones i figures de dirigents, quan, per exemple, cap militant de la LEA no ocupà realment una funció de poder, i en 2009 col·laborà a Réfractions.
Entre el 26 d'abril i el 13 de maig de 2008, a Perpinyà (Plana del Rosselló, Rosselló) el Grup Puig Antich de la Coordination des Groupes Anarchistes organitzà, amb la participació de la CNT 66 i del Bar associatif la Réal, una quinzena a l'entorn del moviment d'ocupacions de maig i juny de 1968. El dilluns 5 de maig, a les 6 de la tarda, a la llibreria Infos hi va haver un debat sobre Mai 68 et le Mouvement du 22 mars animat per un dels seus actors, Jean-Pierre Duteuil [http://www.cnt-f.org/cnt66/spip.php?article64]
En 2013 el seu testimoni va ser recollit en el documental de Philippe Roizès Docs ad Hoc. Lutter... Ici et maintenant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada