Esteve Roda i Gil

Esteve Roda Gil fotografiat per Jacques Prayer (10 de gener de 1984)

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

L'1 d'agot de 1941 neix a Montalban (Tarn i Garona) l'ecriptor, guionista, compositor, lletrista i militant anarquista-comunista i anarcosindicalista Esteve Roda i Gil 

Al final de la seva vida va fer estades a Perpinyà, on plantejà de crear una fundació sobre la memòria històrica anarquista i reivindicant en tot moment la seva identitat catalana. També viatjà per l'Empordà 

Està considerat el lletrista francès més cèlebre del segle XX 

Esteve Roda Gil: L'1 d'agot de 1941 neix a Montalban (Tarn i Garona, Guiena, Occitània) l'ecriptor, guionista, compositor, lletrista i militant anarquista i anarcosindicalista Esteve Roda i Gil, també conegut com Étienne Roda-Gil o simplement Roda, i que va fer servir el pseudònim Auguste Tila. El seus pares, militants llibertaris, es deien Antoni Roda Vallès, de Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià), i Leonor Gil García, de Badalona (Barcelonès Nord). 

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, la parella passà la frontera del Pirineu Oriental i va ser internada al camp de concentració de Sètfonts (Guiena, Occitània) [Lagarrigue, Max «In memoriam Étienne Roda-Gil». Arkheia [Montalban], núm. 17-18, 2006.].  

Nasqué a Montalban, però sa família vivia a Realvila (Tarn i Garona, Guena, Occitània), on passà la seva infància plena de dificultats i on emmalaltí d'escorbut.  

Després d'un temps a Montalban, en 1953 la família s'instal·là a Antony (Hauts-de-Seine, Illa de França), on vivia la família llibertària formada pel militant barceloní Tomàs Marcellán Martínez i Francisca Francitorra Ollé, a la qual estaven lligats abans de l'exili, i on conegué la xenofòbia.  

Després de fer els estudis secundaris a l'Institut Henri IV de París (Illa de França), on destacà per la seva passió per la literatura, en 1959 va ser cridat a fer el servei militar a Algèria, però insubmís, es refugià a Londres (Anglaterra).  

En aquesta ciutat freqüentà el cercles llibertaris espanyols, participà en les activitats del moviment antinuclear del «Comitè dels 100», de Bertrand Russell, i descobrí el món de la contracultura i del rock de la mà de Roger Waters, de Pink Floyd, que esdevingué un dels seus grans amics.  

Encara que insubmís a l'Exèrcit francès i amb l'estatus d'apàtrida, obtingué de l'ambaixada francesa un certificat de nacionalitat que li va permetre com a estudiant demanar una pròrroga militar la qual va ser acceptada.  

De bell nou a l'hexàgon francpes, es llicencià en lletres i treballà un temps com a professor de llengua espanyola.  

Posteriorment, gràcies a Jean-François Brochard (Brodsky), trobà feina de visitador mèdic per a un laboratori farmacèutic.  

En aquesta època militava en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries en l'Exili (FIJL).  

En 1961 participà en el «Congrés de Reunificació» de la Confederació Nacional del Treball en l'Exili (CNT-AIT), que se celebrà a Llemotges (Llemosí, Occitània), on, amb Joaquim Delgado Martínez, va ser designat per a dipositar una corona de flors a Orador de Glana (Nauta Vinhana, Llemosí, Nova Aquitània, Occitània) per a commemorar la massacre perpetrada pels nazis el 10 de juny de 1944 en aquesta localitat.  

L'estiu de 1963 participà activament en la campanya en suport dels militants Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Mata, condemnats a mort per la dictadura franquista, acusats d'un atemptat de propaganda antifranquista que no havien comès, i que finalment van ser garrotats el 17 d'agost de 1963 a Madrid (Castella la Nova).  

En 1965 es casà amb la pintora Nadine Suzanne Delahaye, filla de l'alta burgesia francesa, amb qui tindrà dos fills (Numa i Vladimir).  

Durant els anys 1966 i 1967, a més de formar part del Grup Llibertari de Ménilmontant (XXè  arrondissement de París) i de freqüentar les reunions de la «Internacional Situacionista», fou un dels fundadors, amb Michel Frantz, de les Joventuts Anarquistes Comunistes (JAC) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió parisenc Arcane (1967-1968).  

En aquesta època feia de professor passant d'espanyol a la Sorbona i freqüentava el cafè d'estudiants «L'Écritoire», a la plaça de la Sorbonne, on es reunien els militants de les JAC del Barri Llatí i el petit grup anarquista de l'Institut Louis-le-Grand. Va ser allà on durant la primavera de 1967 conegué l'estudiant i aprenent de cantant Julien Clerc, de qui va esdevenir el seu principal lletrista.  

Participà activament en moviment d'ocupacions de maig i juny de 1968, especialment durant la nit de les barricades del 10 de maig, on formà part dels últims defensor del carrer Thouin, de París.  

En aquesta època intentà rellançar la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i participà, amb Roger Veinante, en la fundació dels Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR), que publicaren el periòdic parisenc Action Directe (1968-1969).  

Contractat per la discogràfica «Pathé-Marconi», realitzà composicions i escrigué lletres per a multitud de cantants de varietats (Richard Anthony, Isabelle Aubret, Rachid Bahri, Didier Barbelivien, Barbara, Louis Bertignac, Isabelle Boulay, Angelo Braduardi, Jean-Pierre Bucolo, Alain Chamfort, Christophe, Julien Clerc, Richard Cocciante, Michel Corringe, Pascal Danel, Yvan Dautin, Gilles Dreu, Claude François, France Gall, Juliette Gréco, Johny Hallyday, Françoise Hardy, Julio Iglesias, René Joly, Patricia Kaas, Catherine Lara, Gerard Lenorman, Léonine Lousseau, Malicorne, Alain Manaranche, Sophie Marceau, Didier Marouani, Nicoletta, Pascal Obispo, Vanessa Paradis, Ringo, Mort Shuman, Starshooter, Serge Utgé-Royo i altres).  

En 1979 participà en el disc de Gérard Lenormand Boulevard de l'Océan.  

En 1984 va coescriure amb Pascal Danel molts dels guions del programa de varietats Macadam.  

En 1989 va rebre el Gran Premi de la Cançó de la Societat d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM).  

En 1990 morí la seva companya Nadine Delahaye de leucèmia, cosa que li va suposar un dur cop.  

Entre 1996 i 1999 i entre 2000 i 2003 fou membre del consell d'administració de la SACEM.  

Participà activament de manera desinteressada en l'organització de gales de suport als moviments llibertaris espanyol i francès i ajudà els companys i companyes que ho necessitaven.  

També sostingué financerament nombroses iniciatives del moviment llibertari, com ara l'edició de llibres, de films (Otro futuro, de Guy Debord i de Raoul Vaneigem) o de discos (Pour en finir avec le travail).  

Arran del renaixement CNTF esdevingut a partir de les vagues de 1995, participà en la manifestació de cada «Primer de Maig».  

La darrera companya fou la publicista Nathalie Perrette, amb qui tingué una filla en 1998 (Alma-Louise).  

És autor dels llibres L'ami (1956), Julien Clerc (1971, amb Danièle Heymann i Lucien Rioux), La porte marine (1981), Mala pata (1992), Moi, Attila (1993) Ibertao (1995), Paroles libertaires (1999, il·lustrat per Ricardo Mosner) i Terminé (2000), entre d'altres.  

Autoqualificat com a «poeta industrial», va compondre 747 cançons, que ell mai no va cantar, entre elles l'himne La Makhnovtchina, espectacles musicals (Café, sang, sucre), oratoris (Che Guevara), òperes (Ça Ira, per a Roger Waters), òperes rock (36 Front Populaire), adaptacions cinematogràfiques (L'idiot, de Fiódor Dostoievski, per a Andrzej Zulawski, que portà el títol L'amour braque) i deixà inèdits nombrosos manuscrits, entre ells una òpera sobre la Commune de París.  

Al final de la seva vida va fer estades a Perpinyà (Pla del Rosselló, Rosselló), on plantejà de crear una fundació sobre la memòria històrica anarquista i reivindicant en tot moment la seva identitat catalana [«L'heretatge tancat del lletrista Roda-Gil». La clau, 01-03-2015]. També viatjà per l'Empordà, anant algunes vegades a la Llibreria Els Trobadors, a l'Escala (Baix Ter, Alt Empordà). 

Sempre va intentar mantenir les distàncies amb les discogràfiques, que jutjava totalment mercantilistes i gens artístiques.  

Esteve Roda Gil va morir el 31 de maig --algunes fonts citen erròniament el 28 de maig-- de 2004 a l'Hospital Universitari Pitié Salpêtrière de París, a resultes d'una congestió cerebral, i va ser inhumat al cementiri parisenc de Montparnasse, al costat de Nadine Delahaye.  

En 2005 Philippe Croq i Alain-Guy Aknin publicaren la biografia Étienne Roda-Gil. Le maître enchanteur i en 2018 s'estrenà, després de molts contratemps, el documental On l'appelait Roda, de Charlotte Silvera.  

Està considerat el lletrista francès més cèlebre del segle XX.