David García Altamira

Notícia de la detenció de David García Altamira publicada en La Vanguardia del 29 de gener de 1935

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 27 de juliol de 1943 és afusellat al lloc de tir del Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona l'anarquista i anarcosindicalista David García Altamira. Havia nascut en 1910 a Tui (Baixo Miño) 

Destacat militant de la FAI, el 21 de desembre de 1937, aconseguí fugir de la presó Model, on estava condemnat arran de fets post Maig del 37, amb altres presos després de subornar el sotsdirector i administrador de la Model, Manuel Valls Gomis, el qual en direcció a Perpinyà passà amb ells en automòbil la frontera del Portús  

David García Altamira: El 27 de juliol de 1943 és afusellat després d'un consell de guerra sumaríssim a la plaça militar de Barcelona, amb altres condemnats pel franquisme, al lloc de tir del Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona l'anarquista i anarcosindicalista David García Altamira. Fou inhumat al Fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc de Barcelona. Havia nascut en 1910 a Tui (Baixo Miño, Pontevedra, Galícia) i emigrà a Catalunya.  

Es guanyava la vida com a jornaler i electricista i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). El 2 de gener de 1935 va ser detingut juntament amb altres companys acusat de formar part d'una «banda de malfactors».  

Destacat militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els anys de la revolució col·lectivista autogestionària, arran de la repressió governamental de Negrín i el stalinisme posterior a les jornades de Maig del 37 el 2 d'agost de 1937 participà, juntament amb Josep Villagrasa Molló, en un atemptat contra Josep Andreu Abelló, aleshores president del Tribunal de Cassació de Catalunya. Detingut, el 20 d'octubre de 1937 ingressà a la presó Model de Barcelona; jutjat pel Tribunal d'Espionatge i Altra Traïció i Derrotisme, presidit per Rodríguez Dranguet, l'11 de desembre de 1937 va ser condemnat a 15 anys de presó per «atemptat frustrat» --Josep Villagrasa i Molló fou condemnat a 10 anys per inducció--. Poc després, el 21 de desembre de 1937, aconseguí fugir espectacularment amb altres presos després de subornar el sotsdirector i administrador de la Model, Manuel Valls Gomis, el qual en direcció a Perpinyà (Plana del Rosselló, Rosselló) passà amb ells en automòbil la frontera del Portús (Albera, Vallespir).  

El relat dels fets correspon a la contrarevolució republicana burgesa amb suport stalinista d'aquell any 1937. El 21 de desembre de 1937 David García Altamira fugí de la presó Model junt amb l'anarquista i anarcosindicalista Josep Villagrasa i Molló, en direcció a Perpinyà en automòbil. El 23 d'agost de 1937, just després de les Jornades de Maig i la repressió contra el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i l'anarquisme social revolucionari no afí amb el govern Negrín, David García Altamira fou detingut amb Josep Villagrasa i Molló sota l'acusació policial d'un atemptat fallit el 2 d'agost contra el president del Tribunal de Cassació de Catalunya, Josep Andreu i Abelló.  

Estigué pres a la Model i l'1 de desembre de 1937 el Tribunal Espionatge i Alta Traïció de Catalunya el condemnà a 15 anys de presó, mentre que Josep Vilagrasa ho era a 10 anys.  

Tanmateix, no restà gaire a la presó, doncs el 21 de desembre protagonitzà una espectacular fugida de la Model amb l'ajuda del sotsdirector i administrador del centre, Manuel Valls de Gomis, acompanyat pel també destacat anarquista Josep Vilagrasa, l'advocat pres Josep Solé i Mateu i del pres comú i atracador Candit Badal i Benejoles (que es feia dir Josep Solsona Carró). L'atracador es quedà amagat a Barcelona.  

A les 8 del vespre els altres fugitius fugiren cap a la frontera, passant pel Portús, en direcció a Perpinyà, a dalt de l'automòbil oficial de Valls de Gomis, un Opel, acompanyat per la dona de Valls, l'advocat Solé i ambdós anarquistes, Villagrasa i García. Tothom amb els seus passaports corresponents que els hi havia fornit Valls de Gomis. 

Segons Pelai Pagès i Blanch (La presó Model de Barcelona. Història d'un centre penitenciari en temps de guerra (1936-1939), Editorial Abadia de Montserrat, Barcelona, 1993, pàgines 160-162) podria ser que el cenetista Sindicat del Transport hagué pagat una bona suma a Valls de Gomis per l'alliberament dels dos joves militants llibertaris condemnats. 

L'advocat Josep Solé havia estat membre de les Patrulles de Control i aleshores processat per estafa havia ingressat a la Model el 13 de setembre de 1937. 

Candit Badal havia ingressat a la Model el 12 de setembre d'aquell any processat per furt a mà armada. 

A dos quarts de sis de la tarda del 21 de desembre Valls de Gomis havia ordenat que els reclusos Villagrasa, García, Solé i Badal (Solsona) fossin conduits al seu despatx. A partir d'aquell moment oficialment es perd el rastre dels quatre reclusos. No aparegueren en els recomptes de presos efectuats a les 9 del vespre d'aquell dia ni a dos quarts de dues de la matinada del 22 de desembre. De fet, Villagrasa, García i Solé ja es trobaven al Rosselló, mentre de Baldal restava a Barcelona. Al matí següent, mentre es trobava a faltar un cotxe Opel, del Servei Oficial de Preventori, Valls de Gomis, un funcionari de la Model i un policia de guàrdia, el secretari general de Serveis Correccionals, Imbert, indicà que donada l'amistat que l'unia amb Valls de Gomis no creia convenient donar publicitat a la seva desaparició ja que ell mateix intentaria localitzar-lo. Cap gestió seva serví per a res. Els indicis indicaven que Valls de Gomis havia estat subornat per l'advocat Solé i i l'anarquista Villagrasa --per qui el seu sindicat havia ofert  una quantitat important de diner a fi d'obtenir la seva llibertat--, havent fugit tots quatre a l'estranger. Un rumor deia que Solé tenia guardats a París (Illa de França) dos milions de francs. Quedava per saber si Badal es trobava a Barcelona o també ja era a l'estranger. 

Es va dir que Valls de Gomis a les 7 de la tarda del 21 de desembre havia visitat la seu del Comitè Regional de la CNT-AIT, a Barcelona. Altament, les gestions d'Imbert, a qui immediatament es suspengué de les seves funcions i fou finalment destituït del càrrec, sembla que per haver encobert a Valls de Gomis, ja que a les 8 del vespre del mateix 21 de desembre havia mantingut una entrevista amb el seu amic. El passaport estès a nom de Valls i de la seva esposa, i el permís de disposaven per sortir cap a França amb el cotxe oficial aquella mateixa setmana abonarien les complicitats oficials [La versió oficial de la fuga de Manuel Valls de Gomis es troba a l'Arxiu Nacional de Catalunya -FBG 7.14]. 

Dels quatre reclusos fugats solament va tornar a entrar a la Model Candit Badal, que el 5 de gener de 1938 fou de nou detingut amb altres atracadors després d'un enfrontament amb les forces d'assalt. Ingressà a la Model el 14 de gener d'aquell any i l'endemà, el dia 15, fou condemnat pel Tribunal Espionatge i Alta Traïció de Catalunya a mort en sentència definitiva, acusat per derrotisme (robatori a mà armada). El 16 de febrer de 1938 fou conduit al castell de Montjuïc, on fou executada la sentència. La informació personal sobre Badal al seu expedient personal que es conserva va a nom de Josep Solsona Carré. La seva sentència condemnatòria del Tribunal Espionatge i Alta Traïció de Catalunya és la número 11 de les dictades l'any 1938. 

En referència a Manuel Valls de Gomis (Barcelona, 10/04/1914-Perpinyà, 2002), molt conegut en ambients catalanistes de Perpinyà, abans de ser sotsdirector de la presó Model de Barcelona havia estat secretari del president Lluís Companys al Palau de la Generalitat. Era fill d'un fabricant del tèxtil. Al llarg de 1936 està realitzant el servei militar obligatori, fet que l'aprofita per donar informació a la Generalitat del moviment de la caserna, bàsicament informava personalment al president Companys. Anteriorment, el 6 d'octubre de 1934 fou nomenat per Dencàs com a cap d'escamots. Desprès dels Fets del 6 d'Octubre fou detingut, però tot seguit fou alliberat ja que ho va negar tot i no va poder ser inculpat.  

En1938 s'establí a París però fou detingut per les autoritats franceses i el traslladen al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló (Plana del Rosselló, Rosselló), d'on escaparà i es dirigirà a Perpinyà.  

Durant la Segona Guerra Mundial interimperialista la seva tasca consistirà en facilitar informació sobre el moviment de tropes franquistes a la frontera del Pirineu Oriental, creant un nucli d'ajuda a l'Estat francès anomenat 'Lluís el Bru' (el nom del president Companys i el color de la seva pell).  

A Perpinyà fou consultat per en Joan Cornudella per tornar a Barcelona i crear-hi el Front Nacional de Catalunya (FNC), però en Valls refusa l'oferiment i es compromet a col·laborar-hi des de l'Estat francès.  

Durant l'Ocupació alemanya de la denominada zona lliure del govern de Vichy, Valls tornà a ser detingut i internat al camp de concentració de Ribesaltes (Vall d'Aglí, Rosselló). Finalment va poder sortir-ne gràcies a un coronel dels Serveis d'Informació Militars francesos. Participà en la xarxa aliada d'evasió des Suïssa a Lisboa per l'Albera. Manuel Valls de Gomis i Jaume Cornudella i Olivé ajudaren a fugir uns 800 aviadors aliats. També, fugitius jueus. En aquest sentit Israel el designà Just en les Nacions el 5 de desembre de 1997 en una cerimònia a Perpinyà. Durant la seva activitat a la Catalunya Nord va ser empaitat per la Gestapo, però va poder fugir i marxà a Tolosa de Lleguadoc (Alta Garona, Occitània). Després, tornà a Perpinyà. Durant el franquisme tardà anava sovint al Centre Català de la ciutat. 

Per la seva banda, l'anarquista David García Altamira retornà al Principat de Catalunya abans del final de la guerra i amb el triomf militar feixista va ser detingut per les tropes franquistes i afusellat a Barcelona el 27 de juliol de 1943.