Michele Angiolillo Lombardi

Michele Angiolillo Lombardi

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 5 de juny de 1871 neix a Foggia (Pulla) l'anarquista Michele Angiolillo Lombardi

En setembre de 1895, marxa en tren des de Marselha a Barcelona sota el nom de Josep Sants, canviant de tren a l'estació de Portbou. Treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social, que Anselmo Lorenzo Asperilla acabava de fundar a Barcelona. Detingut el 6 de juny de 1896, retornarà a Marselha

Executà al responsable dels crims de Montjuïc i de la guerra colonial espanyola, el president Cánovas del Castillo, el 8 d'agost de 1879, i fou garrotat el 20 d'agost d'aquell any a la presó de Bergara

Michele Angiolillo Lombardi: El 5 de juny de 1871 neix a Foggia (Foggia, Pulla) l'admirat anarquista Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini.

Va començar a militar a Foggia en un cercle republicà del qual serà secretari.

Enrolat en l'Exèrcit italià en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el Govern, que el van portar a una companyia disciplinària.

L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera (Foggia, Pulla) a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània), on aprendrà l'ofici de tipògraf.

En setembre de 1895, marxa des de Marselha amb tren a Barcelona, canviant de tren a l'estació de Portbou (Mar d'Amunt, Albera marítima, Alt Empordà), sota el nom de Josep Sants. Treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social, que Anselmo Lorenzo Asperilla acabava de fundar a Barcelona.

Detingut després del fosc atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella.

Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat.

A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs.

En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta --que estava compromès en la lluita d'alliberament nacional de Cuba--, després a Lisboa (Gran Lisboa, Portugal) i a París (Illa de França) Es diu que va rebre ajuda d'Henri Rochefort i dels revolucionaris cubans exiliats a Anlaterra, tot i que alguns historiadors ho desmenteixen. Aleshores Angiolillo pensava matar, al menys, a un membre jove de la família dels borbons, però sembla que revolucionari de la causa de Puerto Rico Ramón Emeterio Betances a fi d'acabar la guerra colonial li parlà del president Cánovas del Castillo. Hi ha alguna evidència sobre que Betances tramità l'entrada d'Angiolillo a l'Estat espanyol per mitjà d'una documentació d'identitat falsa, inclús s'especula que finançà el viatge amb una remesa de mil francs francesos [Ojeda Reyes, Félix, El Desterrado de París: Biografía del Dr. Ramón Emeterio Betances (1827-1898), Ediciones Puerto, San Juan, Puerto Rico, 2001, pp. 356-359]. Angiolillo havia mantingut, a través de Malatesta, vincles amb medis independentistes cubans exiliats a Londres, que haurien pogut finançar el seu viatge a París i també a Madrid. La política de Cánovas del Castillo: "hasta el último hombre y hasta la última peseta" aleshores havia provocat mig milió de morts a l'illa de Cuba. Així, quan Angiolillo arriba a París des de Londres, ja estava compromès en la xarxa dels independentistes antillans.

Viatjà des de París a la Península a través de Londres (Anglaterra). Finalment, arribà a Madrid (Castella la Nova), on trobarà el periodista, escriptor, lliurepensador francmaçó José Nakens (Sevilla, 21/11/1841-Madrid, 12/11/1926), redactor del diari El Globo, fent-se passar per periodista.

La repressió que es desencadenà a Barcelona el juny de 1896 contra el moviment obrer català ha passat a la història sota el nom de «Procés de Montjuïc». Els empresonaments arbitraris, la causa judicial i el judici es varen fer sense cap mena de garanties. Moltes de les confessions varen ser tretes sota tortures, fins al punt que un dels afusellats --Lluís Mas-- embogí. Les tortures eren dirigides per la secció especial de la policia judicial barcelonina, encapçalada pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas Ascanio. La matinada del 4 de maig de 1897 els voltants del castell de Montjuïc estaven fortament vigilats per escamots de soldats, destacaments de la Guàrdia Civil i forces de Policia. Tractaven de mantenir allunyada la multitud que, des de feia hores, s'acostava pels vessants de la muntanya fins als fossats de la fortalesa. Cap a les cinc de la matinada els reus sortiren fortament vigilats per dues companyies del Regiment de Caçadors de Figueres. Anaven descoberts i fermats de mans a una única corda. Al seu voltant marxaven autoritats, frares i el metge forense encarregat de certificar oficialment les seves morts. Un oficial dirigí ordres al piquet d'execució i manà que els condemnats s'agenollessin. Antoni Nogués cridà als soldats: «Foc! Foc! Apunteu bé! No fèieu patir!». Josep Moles s'escanyava cridant «Visca la Revolució Social!». Altres clamaven la seva innocència. La descàrrega dels màusers apagà totes les veus. Després seguiren els trets de gràcia.

Reconstrucció periodística de l'execució de Cánovas

Mesos després, el diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Debagoiena, Arrasate, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria) el 8 d'agost de 1897, a les 12 i mitja del migdia, l'anarquista Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el dirigent reaccionari del Partit Conservador, pare de la Restauració monàrquica espanyola i president del consell de ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, responsable polític de les tortures i de la mort dels seus cinc companys així com de la continuïtat de la guerra colonial de Cuba i de les Filipines. Cánovas del Castillo quan va rebre els trets estava assegut en un banc de la galeria i sense escolta llegint el periòdic conservador La Época, esperant sa muller per anar a dinar. Tot seguit, el justicier Angiolillo es va deixar detenir sense oferir cap resistència. A l'esposa del president mortalment caigut, Joaquina de Osma, li va dir: «A vostè la respecto perquè és una senyora honrada, però he complit amb el meu deure i estic tranquil; he venjat els meus germans de Montjuïc». Un dels anarquistes afusellat al fosos del castell de Montjuïc,Tomàs Ascheri, l'havia conegut personalment a Barcelona.

Angiolillo havia arribat al balneari el 4 d'agost i es va registrar sota el nom d'Emilio Rinaldini, corresponsal del periòdic italià Il Popolo. Es va comportar discretament, observant els moviments del president que s'havia instal·lat a l'estació termal alguns dies abans, fins que va trobar el moment oportú per donar-li mort.

Aquest esdeveniment va provocar que la selecta i aristocràtica concurrència de banyistes, que buscava cada estiu a la plàcida vall de Gesalibar la reparació d'energies i els saludables efectes de les seves aigües sulfuroses, fugís espantada restant el balneari buit i en silenci.

Més endavant, el Govern espanyol oferint desesperat més autonomia a un dels seus territoris perquè no s'independitzi. L'Estat espanyol va fer tard el 1898 a Cuba. Els independentistes illencs no en van tenir prou amb les reformes polítiques que Práxedes Mateo Sagasta va endegar in extremis per mirar de neutralitzar els separatistes i retenir l'illa. Ni el Partit Conservador d'Antonio Cánovas del Castillo ni el Partit Liberal de Sagasta, que s'anaven alternant en el Govern, no van saber gestionar la situació. Cánovas del Castillo ho va provar amb severitat: va enviar a l'illa el general Valeriano Weyler, que va reprimir els insurgents amb el trasllat forçós de tots els habitants de les zones rurals cap a àrees fortificades per aïllar la guerrilla. L'anomenada reconcentració va causar milers de morts per fam i malalties. Sagasta ho va intentar políticament: va firmar un reial decret per aprovar un estatut d'autonomia per a Cuba i Puerto Rico el 25 de novembre del 1897 (a la premsa espanyola de l'època s'hi referien sovint com a constitució). Volia acabar així una guerra d'alliberament nacional que havia començat el 1895. Però el final del conflicte va ser l'autonomia total.

Quan semblava que els independentistes tenien a l'abast la victòria, el febrer del 1898 va explotar el cuirassat nord-americà Maine al port de l'Havana, un casus belli que va precipitar l'entrada en la contesa dels Estats Units d'Amèrica (EUA) --tan interessats en l'illa i els seus beneficis econòmics com els espanyols; havien intentat comprar-la en diverses ocasions--. L'opinió pública nord-americana, arengada per Hearst o Pulitzer, va culpar el Regne d'Espanya de l'enfonsament. El desembre d'aquell mateix any, la guerra ja estava perduda. A les Filipines, els militars espanyols van sortir molt malparats de la batalla de Cavite (Cavite, Calabarzón, Filipines), que, junt amb la de Santiago de Cuba (Santiago de Cuba, Oriente, Cuba), és la derrota naval de més abast de tota la història contemporània militar espanyola. El conflicte bèl·lic hispano-cubà-nord-americà va acabar amb la firma d'un tractat de pau a París en virtut del qual els Estats Units van obtenir el control de Cuba, Puerto Rico, les Filipines i Guam. Cuba va proclamar la independència el 1899, tot i que va ser ocupada pels EUA fins al 1902, any en què va acabar la guerra entre filipins i nord-americans. La resta de possessions colonials espanyoles orientals --impossibles de defensar-- les vendran a l'imperi alemany el 1899 (les illes Marianes, les Palau i les Carolines) per vint-i-cinc milions de marcs. Tota una Generació del 98 literària va reflectir el trauma del final de l'imperi espanyol. El van anomenar el desastre del 98.

Michele Angiolillo Lombardi fou jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (Debagoiena, Guipuzkoa, País Basc, Euskal Herria).

En morir només va dir una paraula: «Germinal!» (en naixeran altres de nous). En l'edició del 23 d'agost de 1897 del diari The New York Times es diu: "ANGIOLILLO MOR MOSTRANT VALENTIA [...] L'assessí pronuncià clarament la paraula "Germinal" abans de morir [...] Angiolillo havia deixat que les autoritats el capturessin i negà vehement la participació d'altres persones en l'assassinat. Fou executat al garrot en el indret proper a la ciutat de Bergara." ​

Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba.

Koldo Izagirre Urreaga (Donostia, 21/06/1953) publicà una novel·la sobre Michele Angiolillo Lombardi i la presó de Bergara: Nik ere Germinal! egin gura nuen aldarri (1998), Elkar (traducció catalana: Jo també haguera volgur cridar Germinal!, traducció de Luis Carmona Ortiz. Barcelona: Virus Editorial (2006).

Bibliografia: Fernández, Frank La sangre de Santa Águeda: Angiolillo, Betances y Cánovas. Miami, Universal, 1994 (Cuba y sus Jueces), F. Tamburini,"Michele Angiolillo e l'assassinio di Cánovas del Castillo", Spagna contemporanea, núm. 9, Torino (1996). F. Tamburini, "Michele Angiolillo el anarquista que asesinó a Cánovas del Castillo", Historia 16, Madrid (1997). F. Tamburini, "Betances, los mambises italianos y Michele Angiolillo", Pasión por la libertad, Actas del coloquio internacional "El independentismo puertorriqueño de Betances a nuestros días", París setembre 1998, San Juan, Puerto Rico (2000).