Sebastián Calvo Sahún
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 10 de maig de 1909 neix a A Buerda (Sobrarbe) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Sebastián Calvo Sahún
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939 passà la frontera del Pirineu Oriental. Com que tenia permís de treball, residència a la República francesa i dominava l'idioma, no passà pels camps de concentració
El març de 1939, la seva companya, María Pardiña Barrabés, amb una criatura, un nen, de pocs mesos, van ser detingudes a la frontera i tancades vuit mesos al castell de Sant Ferran de Figueres
Sebastián Calvo Sahún: El 10 de maig de 1909 neix a A Buerda (Sobrarbe, Uesca, Aragó) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista durant l'ocupació alemanya a França Sebastián Calvo Sahún.
En 1920, amb 11 anys, emigrà a l'hexàgon francès per a treballar, on ja hi treballava el seu germà Florencio, qui li va ensenyar l'ofici de fuster.
Aviat s'involucrà en activitats sindicats i milità en la Confederació General del Treball francesa (CGT), participant en diverses vagues.
Hagués pogut demanar la ciutadania francesa, però quan va ser cridat a files retornà a la l'Estat espanyol. Va fer el servei militar a la Comandància d'Artilleria de Ceuta (en àrab سبتة, Sabta, Rif) i va ser destinat a Laraix (en tamaziɣt : Leɛrayec, en árabe, العرايش, en espanyol: Tánger-Tetuán-Alhucemas; en àrab, طنجة - تطوان - الحسيمة; en francès, Tanger-Tétouan-Al Hoceïma, aleshores Protectorat espanyol al Marroc).
L'1 de novembre de 1931 va ser llicenciat, retornà a l'hexàgon francès i continuà treballant de fuster.
Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a la Península. A Barcelona s'integrà en les milícies confederals i lluità als fronts d'Aragó i de Catalunya.
En 1937 era delegat polític d'una Bateria Antiaèria del XI Cos de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola als fronts de Terol (Comunidad de Teruel, Aragó) i de Belchite (Camp de Belchite, Saragossa, Aragó).
Ferit en combat, durant la seva convalescència a A Buerda, s'enfrontà amb el Comitè del Partit Comunista d'Espanya (PCE) de L'Aínsa-Sobrarbe (Sobrarbe, Uesca, Aragó) per les seves confiscacions arbitràries i excessos de tota mena.
A finals de 1938 comandà un polvorí i un magatzem de subministraments instal·lat en una masia de Reus (Baix Camp), on va tenir problemes amb les unitats de comandament stalinista.
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939 passà la frontera del Pirineu Oriental. Com que tenia permís de treball, residència a la República francesa i dominava l'idioma, no passà pels camps de concentració.
El març de 1939, la seva companya, María Pardiña Barrabés, amb una criatura, un nen, de pocs mesos, van ser detingudes a la frontera i tancades vuit mesos al castell de Sant Ferran de Figueres (Alt Empordà).
Després de patí diverses penalitats de tota casta, conflictes amb la policia francesa i la justícia inclosos --va ser processat per contraban d'objectes d'art, plata i bitllets de banc, juntament amb José Giménez Miralles i Jacinto Turró Nogué--, se sumà ben aviat a la resistència antinazi, especialitzant-se en accions arriscades (assalt a una caserna de la Gestapo sota comandament britànic, etc.).
En aquests anys organitzà i mantingué una xarxa clandestina entre la Península i França a través dels Pirineus aragonesos, que també fa ver servir freqüentment en missions d'evacuació (aviadors aliats, persones perseguides, etc.).
En acabar la guerra fou condecorat pels seus serveis pels aliats amb la «Medal of Freedom» (Medalla de la Llibertat) i adoptà la ciutadania britànica, cosa que li facilità la tornada a la Península.
De bell nou a Catalunya, començà a lluitar contra el franquisme, sobretot des del punt de vista sindical.
El juny de 1944 fou detingut a Barcelona i torturat durant un mes abans de ser traslladat a la presó Model --segons alguns, fou alliberat en un fals trasllat de presó organitzat pels serveis secrets britànics--.
En 1946 era secretari del clandestí Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i poc després fou nomenat membre del cenetista Comitè Regional de Catalunya.
En aquesta època fou detingut en nombroses ocasions (agafada de maig de 1947, la de 1949 i també la de 1952) per la seva lluita antifranquista (vagues del Primer de Maig, campanyes de desprestigi del règim franquista, fer feina sense carnet del Sindicat Vertical, etc.). Durant la gran agafada de maig de 1947 fou novament detingut.
Entre maig i juny de 1949 participà en un projecte d'atemptat contra el dictador Francisco Franco muntat per la Comissió de Defensa «1001», que el portà novament a la presó.
A partir de 1952 treballà com a empleat en el Cinema California de Súria (Bages) i fou membre del Sindicat d'Espectacles de la CNT.
El gener de 1952 fou nomenat tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT.
A la tardor de 1952 va ser de bell nou detingut a Barcelona en una batuda contra el Comitè Nacional cenetista i portat, amb altres companys (Celedonio Pérez Bernardo, José Pardo Andrade Fariñas, Eduardo José Esteve Germen, Cipriano Damián González, José Torremocha Arias, Joan Sana Magriñà, Pedro Torremocha Ávila), davant un consell de guerra que se celebrà el 5 de febrer de 1954 a Madrid (Castella la Nova) i que el condemnà a cinc anys de presó.
A partir de 1960, quan la presència cenetista era força feble, fou un dels pocs que continuà lluitant sindicalment, però en 1966 es mostrà contrari a intensificar la formació de grups confederals.
Com a col·laborador del sindicalisme oficial franquista, la Central Sindical Sindicalista, dita Sindicat Vertical, i implicat en el cincpuntisme, fou membre de la Comissió Provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència cincpuntista en les eleccions sindicals enfront la infiltració creixent de Comissions Obreres (CCOO) dins l'estratègia del Partit Socialista de Catalunya - Partit Comunista d'Espanya (PSUC-PCE). Arribà a ser president provincial del Sindicat d'Espectacles Públics de la Central Sindical Sindicalista.
En 1973 acceptà l'alcaldia del districte barceloní de Sant Martí de Provençals i s'allunyà progressivament del moviment llibertari.
Durant els seus últims anys desenvolupà una intensa tasca associativa al barri de la Guineueta de Barcelona i fou un dels fundadors de la revista llibertària Polémica.
Sebastián Calvo Sahún va morir sobtadament el 3 d'abril de 1983 a A Buerda en una de les freqüents visites que feia al seu poble natal i allà va ser enterrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada