Laureano Riera Díaz
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 23 de maig de 1908 neix a Pergamino (província de Buenos Aires), fill d'immigrants asturians, l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Riera Díaz
El 17 de juny de 1937 arribà a Barcelona des de la frontera del Pirineu Oriental, amb José María Montero, des de Rosario, passant a Montevideo i via Àfrica (Dakar, Casablanca, Orà, Algel i Philippeville), com a polissó del vaixell de càrrega espanyol Monte Serantes, amb una important marineria de la CNT-AIT, desembarcant al port de Marselha i després per terra arribà a Perpinyà i a l'estació ferroviària de Portbou fins a Barcelona, sempre ajudat per la solidaritat llibertària
Laureano Riera Díaz: El 23 de maig de 1908 neix a Pergamino (província de Buenos Aires, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Riera Díaz. Els seus pares, immigrants asturians, es deien Laureano Riera Piñera i María Díaz, i després de molts esforços pogueren muntar un forn de pa.
Quan tenia 16 anys començà a treballar en una colla de peons de camins que construïen l'estació d'Urquiza (Buenos Aires, Argentina) i aquests treballadors el van introduir en el moviment llibertari.
El seu primer matrimoni va ser amb una dona que havia deixat la prostitució.
Esdevingué com els euss pares obrer de fleca i formà part de la Societat de Forners de Pergamino.
Posteriorment passà a militar activament en el Sindicat d'Obrers Forners de Buenos Aires (Ciutat Autònoma de Buenos Aires, Argentina) i de Lomas de Zamora (Lomas de Zamora, província de Buenos Aires, Argentina) de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA).
Fou partidari del sector anarquista seguidor de La Protesta.
Es declarà insubmís al servei militar obligatori.
Després de perdre una vaga, durant un temps es dedicà a l'«anarquisme transhumant» (linyera), recorrent diverses províncies argentines (Buenos Aires, Santa Fe, Entre Ríos, Santiago del Estero, Tucumán i altres).
En 1926, fugint de la policia, passà clandestinament travessant el delta del riu Paraná a l'Uruguai.
En aquest país participà en la creació del Sindicat de Ferrers d'Obra, del qual va ser nomenat secretari i delegat seu en el Consell Federal de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), i col·laborà en el seu òrgan d'expressió La Fragua. També milità en el Sindicat d'Escorxadors de la FORU. Finalment, va ser elegit secretari general de la FORU.
En aquesta època participà activament en la campanya de per a l'alliberament de Simón Radowitzky.
En 1929 retornà a l'Argentina.
El setembre de 1932 participà en el II Congrés Regional Anarquista que se celebrà a Rosario (Santa Fe, Argentina), on fou un dels fundadors del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que l'octubre de 1935 donarà lloc a la fundació de la Federació Anarquista Comunista Argentina (FACA).
Quan esclatà la Guerra Civil, decidí anar-hi i deixà la seva companya, els seus dos infants i la seva feina per partir.
El 17 de juny de 1937 arribà a Barcelona des de la frontera del Pirineu Oriental, amb José María Montero, des de Rosario, passant a Montevideo i via Àfrica (Dakar, Casablanca, Orà, Algel i Philippeville), com a polissó del vaixell de càrrega espanyol Monte Serantes, amb una important marineria de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), desembarcant al port de Marselha (Alta Garona, Provença, Occitània) i després per terra arribà a Perpinyà (Pla del Rosselló, Rosselló) i a l'estació ferroviària de Portbou (Mar d'Amunt. Albera marítima, Alt Empordà) fins a Barcelona, sempre ajudat per la solidaritat llibertària.
A Barcelona, d'antuvi, ajudà a José Grunfeld en la Secció de Defensa del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i posteriorment va anar al front com a representant de la FAI en el Comitè d'Enllaç de la Zona de l'Est de la Secció de Defensa de la CNT-FAI de Catalunya, amb seu a Lleida (Segrià, Terres de Ponent).
El 30 de desembre de 1937 signà, amb altres companys (Aldo Aguzzi, Antonio Casanova, Pietro Di Cesare, José Grunfeld, Adolfo Laina, Jacobo Maguid, Nita Nahuel i Jacobo Prince) el «Manifiesto dirigido a todos los anarquistas de la Argentina», on es condemnava l'actitud crítica dels sectors més revolucionaris del moviment llibertari internacional cap a l'actuació possibilista del sector anarquista majoritari en la República Espanyols i s'invitava a tota la militància llibertària a solidaritzar-se amb revolució de la CNT-FAI.
En 1939 la Retirada republicana de febrer l'agafà a l'hexàgon francès, on realitzava una missió política llibertària, i, després d'un temps a París (Illa de França), retornà a l'Argentina.
En aquesta època s'integrà en la campanya de suport als «Presos de Bragado» i fou secretari de Socors i Sanitat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secretari del Comitè Local de SIA de Rosario i secretari de la Comissió d'Ajuda als Exiliats Antifeixistes (CAEA) a l'Argentina.
Continuà amb les seves activitats anarcosindicalistes en diversos sindicats (obrers navals i portuaris, barraqueros i altres).
El febrer de 1941 fou, amb Juan Corral, un dels fundadors del periòdic Solidaridad Obrera. Una voz obrera y campesina de orientación y de lucha, impulsat per la FACA i òrgan oficiós de diversos sindicats autònoms no adherits a la FORA, del qual va ser nomenat director, i que acabà prohibit l'agost de 1943 per les autoritats arran del cop d'Estat militar del 4 de juny d'aquell any.
En aquests anys ideà un atemptat contra el president Juan Domingo Perón, però els companys li demanaren desactivar la bomba en l'últim moment per por a la repressió que es desencadenaria.
En 1950, en plena repressió peronista, es va veure obligat a exiliar-se a Montevideo (Montevideo, República Oriental de Uruguai), on en 1956 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU).
En 1960 publicà el reportatge EFCSA. Democracia sin capitalismo o socialismo sin dictadura, sobre l'experiència autogestionària de la cooperativa de producció «Establecimiento Frigorífico del Cerro Sociedad Anónima» (EFCSA) de Montevideo, de la qual va ser un dels seus promotors.
En 1964 publicà, amb Jacques Bouyé i Gaston Leval, el llibre L'homme dans l'industrie.
En 1978 sortí el primer volum de la seva autobiografia sota el títol Memorias de un luchador social. Pergamino (1908-1914), Asturias (1914-1921), retorno a Pergamino (1921-1925), al qual li va seguir un segon volum en 1981, Memorias de un luchador social. Buenos Aires (1925-1926), Montevideo (1926-1929), Argentina (1929-1937), España (1937-1939), restant un tercer tom inacabat i inèdit.
Laureano Riera Díaz va morir el 22 de setembre de 1988 a Montevideo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada