Foto policíaca de Mario Mantovani
Fugint del sevei militar marxà cap a Barcelona passant la frontera del Pirineu Oriental. Era la tardor de 1919 i com que la ciutat no era segura per un anarquista estranger davant la forta agitació obrera del moment residí un any a Tarragona fins que fou arrestat i expulsat a Itàlia
A Tarragona va ser ajudat per l'anarquista empordanès i editor Hermós Plaja Saló, que hi treballava.
Segon Plaja era un noi alegre i simpàtic que s'integrà en l'ambient llibertari tarragonès. Enseguida es compenetrà amb la Carme Paredes Sans i la petita Acràcia, la companya i la filla de Platja, ja sovint visitava la casa d'aquesta família, mentre treballava a l'Impremta Gutenberg
En 1936, amb Hem Day, participà en la campanya de suport a la Revolució del 19 de Juliol (Comitè Anarquista Pro Espanya), sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació de fons econòmics, i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio Gilioli, Hoche Meurant, etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la frontera francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais), del tràfic d'armes destinat als companys de Catalunya via Pirineu Oriental
Fou un dels organitzadors, amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada «Malatesta-Bruzzi», formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat comissari polític i amb la qual participà el 25 d'abril de 1945 en els combats per l'alliberament de Milà
Mario Mantovani: El 7 d'abril de 1897 neix a Milà (Llombardia) el propagandista anarquista Mario Mantovani, que va fer servir diversos pseudònims (Lucio Adorni, Mario Ferrarini, Lucio Adali). Es crià al barri milanès de Greco i, després de l'escola elemental, aprengué l'ofici de tipògraf, professió en la qual romandrà la resta de la seva vida.
Començà a militar molt jove en el moviment anarquista, en el sector anarcoindividualista, i mantingué estrets contactes amb els socialistes «maximalistes».
A partir de 1914 col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Ribelle. En aquesta època, amb Federico Giordano Ustori, va ser considerat com un «anarquista perillós» i vigilat per les autoritats de manera especial.
L'agost de 1915 va ser detingut per «incitació a la Revolució» i el novembre d'aquell any es declarà insubmís al servei militar i fugí clandestinament, amb Federico Giordano Ustori, a Suïssa.
D'antuvi s'establí a Saint-Prex (Vaud, Suïssa), hostatjat per Dario Fieramonte. En 1915 freqüentà les reunions a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i l'agost d'aquell any va ser denunciat per la policia suïssa per «propaganda subversiva».
En aquesta època, gràcies a Marcel Lamauve, col·laborà en el grup editor del periòdic francoitalià Le Réveil Anarchiste, al voltant del propagandista anarquista Luigi Bertoni, i, mitjançant la seva germana Anita, feia arribar fons econòmics als companys milanesos. Després passà a Berna (Berna, Suïssa), on trobà Macchi Eugenio.
El gener de 1919 passà a Munic (Baviera, Alemanya), on restà uns mesos de passada cap a la Rússia revolucionària; hi va arribar clandestinament, amb l'anarcoindividualista Enrico Arrigoni (Brand), viatjant gairebé sempre a peu.
Sense documents, a Moscou, va ser detingut per la txeca i gràcies a la intercessió d'Angelica Balabanov, que havia conegut a Suïssa, aconseguí la llibertat.
De tornada, amb documentació falsa expedida per la III Internacional, passà per Budapest (Hongria), aleshores en plena revolució, amb el temor de ser pres per un rus blanc en fuita, i per Viena (Àustria), on es va presentar al consolat italià fingint ser un presoner de guerra.
El gener de 1920 retornà a Milà, però va ser detingut a aquesta ciutat i posat a disposició de les autoritats militars, les quals el van destinar a un destacament de Piacenza (Emília-Romanya).
Després d'una conferència revolucionària, desertà i marxà cap a Barcelona passant la frontera del Pirineu Oriental. Era la tardor de 1919 i com que la ciutat no era segura per un anarquista estranger davant la forta agitació obrera del moment residí un any a Tarragona (Tarragonès), on va ser ajudat per l'anarquista empordanès i editor Hermós Plaja Saló, que hi treballava. Segon Plaja era un noi alegre i simpàtic que s'integrà en l'ambient llibertari tarragonès. Enseguida es compenetrà amb la Carme Paredes Sans i la petita Acràcia, la companya i la filla de Platja, ja sovint visitava la casa d'aquesta família. Li agradava mirar la mar des del Balcó del Mediterrani. Es veu que Errico Malatesta li havia aconsellat que a Barcelona demanés suport a F. Cardenal, que havia conegut en unes reunions a França. F. Cardenal el connectà amb la família Plaja-Paredes. A Tarragona treballà del seu ofici de caixista a l'Impremta Gutenberg.
Expulsat d'allà, va ser repatriat i el 26 de gener de 1921 va ser detingut a Gènova (Ligúria); jutjat, el 18 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any i mig de presó per «deserció» del servei militar obligatori. El 22 de maig de 1922 va ser alliberat de la presó de Gradisca d'Isonzo (Friül).
De bell nou a Greco, treballà de tipògraf i fou un dels animadors del Comitè per a les Víctimes Polítiques (CPVP).
Detingut i empresonat en diferents ocasions, com ara el febrer i el maig de 1925, el juny de 1928 passà clandestinament a França i sota diverses identitats (Luis Adorni, Mario Ferrarini, etc.) s'instal·là d'antuvi a Rivery (Picardia), des d'on col·laborà en el periòdic anarquista Fede.
Després s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França) i freqüentà nombrosos militants anarquistes italians, com ara Luigi Fabbri, Virgilio Gozzoli, Camillo Berneri i Leonida Mastrodicasa.
Detingut a la seu de la Llibreria Internacional de París (Illa de França), l'abril de 1930 va ser expulsat de l'Estat francès i marxà a Bèlgica (Brussel·les i Lieja), on milità en el grup editor de Pensée et Action, animat per Marcel Dieu (Hem Day).
En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries italianes, com ara Guerra di Classe, Lotte Sociali, L'Adunata dei Refrattari, Il Risveglio, Eresia di Oggi e di Domani, L'Aurora i altres. Membre del Comitè de Defensa Anarquista (CDA), va ser, amb Luigi Bertoni i Luigi Fabbri, encarregat de l'edició en tres volums dels escrits d'Errico Malatesta.
Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Yvelines, Illa de França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de l'Estat francès, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani.
També participà en la campanya per obtenir l'alliberament de Francesco Ghezzi i Alfonso Perrini empresonats a la URSS.
En 1936, amb Hem Day, participà en la campanya de suport a la Revolució del 19 de Juliol (Comitè Anarquista Pro Espanya), sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació de fons econòmics, i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio Gilioli, Hoche Meurant, etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la frontera francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais), del tràfic d'armes destinat als companys de Catalunya via Pirineu Oriental.
En 1938 va ser membre del comitè directiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brussel·les, juntament amb Hem Day, Desmet, Ernestan i Vittorio Cantarelli.
Després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial interimperialista, l'11 de maig de 1940 va ser detingut, com molts altres estrangers, a Brussel·les per la policia belga i internat a Bruges (Flandes Occidental, Flandes), on patí maltractes; posteriorment va ser tancat al camp de concentració de Lombartzijde (Flandes Occidental, Flandes), amb altres anarquistes italians, i d'on fou ràpidament alliberat per l'avanç de les tropes nazis alemanyes. Arribà a Brussel·les i demanà el repatriament a Itàlia.
Detingut a la frontera de Brenner (Tirol) el 17 de juliol de 1940, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament a illa de Ventontene (Illes Pontinas,mar Tirreno, Campania), on arribà el 24 de setembre d'aquell any.
El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on fou alliberat el 8 de setembre d'aquell any.
Marxa immediatament cap a Milà, on s'integrà en la resistència armada. Fou un dels organitzadors, amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada «Malatesta-Bruzzi», formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat comissari polític i amb la qual participà el 25 d'abril de 1945 en els combats per l'alliberament de Milà.
Creà, amb Ivan Aiati, i dirigí el setmanari clandestí milanès Il Comunista Libertario (1944-1945), òrgan de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) llombarda, i del seu continuador Il Libertario (1945-1961).
Entre els anys 1940 i 1960 participà en gairebé tots els congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començaments dels anys cinquanta, durant la ruptura entre la FAI i els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini, intentà servir de mediador entre les dues postures, oferint als darrers les pàgines d'Il Libertario, fet pel qual va ser durament criticat per la tendència lligada a L'Adunata dei Refrattari.
Sempre en relació amb el moviment llibertari suís, entre l'1 i el 2 de maig de 1954 fou delegat del Grup Anarquista de Zuric al Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana).
En 1961, després de la desaparició d'IlLibertario, s'instal·là a Roma, on en 1966 s'integrà en la redacció i en la gestió del setmanari de la FAI Umanità Nova, funció en la qual restarà fins al 1971.
L'agost de 1968 fou un dels delegats italians al Congrés de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana).
A començament dels anys setanta retornà a Llombardia.
Mario Mantovani va morir el 4 de març de 1977 a Limbiate (Llombardia).
Documentació seva es troba dipositada al Circolo di Studi Sociali «Errico Malatesta» de l'Arxiu Històric de la FAI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada