Lluís Nicolau i Fort

Lluís Nicolau Fort i sa companya Llúcia en una foto distribuïda per la policia per a la seva captura (1921)

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 28 d'abril --algunes fonts citen 26 d'abril-- de 1895 neix a Barcelona el destacat anarquista d'acció i anarcosindicalista Lluís Nicolau i Fort

Un cop pogué fugir de Madrid després de l'execució del president Dato, es va refugiar amb la seva companya, Llúcia Fors, a casa de l'anarquista Amor Archs Serra a Barcelona, d'on marxà la parella cap a l'Escala i, després ajudats per la xarxa llibertària escalenca d'evasió creuaren la frontera per mar, arribant en barca a Portvendres

Lluís Nicolau Fort: 

El 28 d'abril --algunes fonts citen 26 d'abril-- de 1895 neix a Barcelona el destacat anarquista d'acció i anarcosindicalista Lluís Nicolau i Fort –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Nebot–, que va fer servir diversos pseudònims (Leopoldo Noble, Adolfo Díaz Herráez, Sampere i altres). El seu pare es deia Francesc Nicolau Sacall i la seva mare, Magdalena Fort Llevat.

Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), es guanyà la vida com a viatjant, treballador tèxtil i electricista.

El 18 de març de 1920, segons la premsa, es va casar al Centre Catòlic d'Obrers de la Sagrada Família de Barcelona amb Llúcia Fors, coneguda de diverses maneres (Llúcia Fors Felip, Llúcia Felip, Lucia Joaquina Concepción Forn, Francisca Mateos, Marta Beadín, La Rubia i altres).

Membre dels grups obrers acció del barri de Gràcia de Barcelona, a començament de la dècada dels vint milità en el Sindicat Únic del Metall de la CNT de Barcelona.

Amb Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanellas Lluch, companys en el sindicat dels metal·lúrgics, participà el 8 de març de 1921 en el magnicidi a Madrid (Castella la Nova) del president del Govern espanyol Eduardo Dato Iradier, comès en resposta a l'assassinat de l'advocat sindicalista Francesc Layret Foix i a l'aplicació de la «llei de fugues» als obrers a mans del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido.

Un cop pogué fugir de Madrid després de l'execució del president Dato, es va refugiar amb la seva companya a casa de l'anarquista Amor Archs Serra a Barcelona, d'on marxà la parella cap a l'Escala (Baix Ter, Alt Empordà) i, després la parella, ajudada per la xarxa llibertària escalenca d'evasió, va de creuar la frontera per mar, arribant en barca a Portvendres (Costa Vermella, Rosselló).

Cal recordar el fet que la vila marinera de l'Escala durant els anys 20 del segle passat va tenir la seva pròpia xarxa d'evasió anarcosindicalista revolucionària. En aquest context cal recordar de la periodista i militant anarquista Federica Montseny Mañé (1905-1994) va publicar, am motiu de la defunció del company anarquista individualista i compositor sardanista escalenc Tonet Puig Artigas (1986-1960), aquesta notícia --fins aleshores secreta-- al setmanari 'CNT' (21/02/1960), editat a Tolosa de Llenguadoc.

Montseny explica que Puig Artigas era fruit d'aquesta Costa Brava on hi havia el jaciment arqueològic d'Empúries, a 2 quilòmetres de la vila marinera de l'Escala, on Tonet havia creat a l'entorn de la seva barberia, on composava, tocava la guitarra --que es conserva exposada al Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera MUME (Albera, Alt Empordà)--, copiava a mà partitures i deixava llegir els llibres de la seva biblioteca que hi tenia, el seu món de ferms pescadors melòmans i poetes, lectors de Renan i d'Ingenieros, que recitaven versos d'Almafuerte i llegien Sòcrates, un món d'anticipació que no restava limitat a les disgregacions intel·lectuals. Montseny recorda que en els moments de dura repressió i també durant la dictadura de Primo de Rivera, l'Escala, Puig Artigas, els seus pescadors i el seu univers d'anticipació moral "se pusieron al servicio de los pereseguidos, y de los secretos refugios de todo un pueblo anarquista, en las barcas de los rudos marineros en que revivía la viejas raza helénica [...] rostro broneado, enérgico y perfecto [...] ¡Cuántos peseguidos por la policía habían ganado, a través de la bahía de Roses y el golfo de León, las costas francesas! Por allí escaparon Nicolau y su compañera; por allí huyó Ascaso, después de la ejecución de Soldevila."

El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier (1856-1921) és executat a Madrid per un grup de combat anarcosindicalista, format, entre altres militants metal·lúrgics de la CNT, per Lluís Nicolau Fort (1887-1939), Pere Mateu Cusidó (1895-1982) i Ramon Casanellas Lluch (1897-1933), metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido (1862-1938) i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener.

El reunit el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format pel seu secretari general, Ramon Archs Serra (1883-1921) --fill de Manuel Archs i Solanelles (1859-1894), afusellat al Castell de Montjuïc el 1894--, i Joan Pey, Andreu Nin Pérez (1892-1937), Gener Minguet i Alberti, va  decidir que era del tot urgent i necessari fer desaparèixer el president Dato com a resposta obrera fulminant a la duresa repressiva de Martínez Anido.

L'acció la finançà Evarist Fàbregas Pàmies (1868-1938), important i acabalat empresari republicà federal reusenc simpatitzant del moviment llibertari --que el 1931 fou breument alcalde de Reus per ERC-- el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé (1890-1957), Jaume el Pelao, Josep Espinal (?-1947) i Joan García Oliver (1901-1980) van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis.

El 20 de febrer de 1921, el grup de combat anarcosindicalista que havia d'executar l'acció, va comprar, amb documentació falsa que portava Ramon Casanellas, per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 --que canviaren per M-410 per realitzar l'execució proletària-- en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres militants de la CNT a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els membres del grup d'acció van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. A Madrid el grup va rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán --qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII-- per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra Morán (1884-1939) per preparar la fugida de la ciutat.

El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20:15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas --Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar--, els tres militants de la CNT van disparar, al crit de «Visca l'Anarquia!», més de vint trets --amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65-- contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros Navarro, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual.

Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. José Buenaventura Durruti Dumange (1896-1936) va ser detingut com  sospitós habitual a Madrid però va aconseguir no ser imputat.

A través de la policia de Barcelona es va saber que Ramon Casanellas era el gran amic de Pere Mateu, de Gràcia. Per això la policia va anar a casa dels seus pares i va agafar una foto de Casanellas a través de la qual els testimonis el van identificar. Per tant la policia ja sabia que Casanellas era un altre dels autors.

La policia va fer una allau de detencions a Barcelona de coneguts o amics anarcosindicalistes de Casanellas i Mateu, per saber si sabien alguna cosa o tenien alguna cosa a veure amb l'atemptat. Van detenir inclús a la mare de Casanellas acusada de ser còmplice de les reunions que els grups d'acció feien amb el seu fill a casa seva, pel que va ser processada i va passar dos anys a la presó.

Lluís Nicolau  i la seva companya Llúcia Fors Felip a l'Escala

Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb la seva companya Llúcia Fors  Felip, que anava tenyida de ros, a Barcelona, refugiats a casa d'Amor Archs Serra), la germana de Ramon Archs, el secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT, fins que van decidir van decidir fugir a Berlin, com havia fet Casanellas --de Madrid, amb ajuda del tot just fundat Partit Comunista d'Espanya, al País Basc i de la República Francesa a Alemanya-- i intentar entrar a la Unió Soviètica.

Aleshores de casa d'Amor Archs els van recollir els companys anarquistes carboners de Calonge (Gavarres Marítima, Baix Empordà), que havien format un grup de combat clandestí que aleshores feia incursions a Barcelona d'acord amb òrgans idonis de defensa de la CNT. Connecta pels companys carboners de Calonge, amb autobús de línia el company del ram del suro i destacat militant de la CNT al Baix Empordà Panxo Igleas Piarnau (1882-1977) --fou conseller de Defensa de la Generalitat per la CNT fins el 3 de maig de 1937--, segons aquest militant va explicar l'any 1974 a l'escalenc Miquel-Didac Piñero Costa (1950), va recollir amb l'autobús a Sant Antoni la parella Lluís i Llúcia fins a la parada de l'Escala, on una nena esperava els fugitius.

Durant la guerra, l'amiga de l'àvia Miquela Torres Bofill (1905-2004) del company Piñero Costa, la seva veïna Maria Callol Pascual (1910-1974), de Can Maurici, li va confiar el secret que ella havia anat a recollir la parella perseguida que va ser amagada en la casa d'una anciana familiar on habitualment s'hi amagava contraban que entrava pel Codolar. Des dels escars del Codolar Lluís i Llúcia van ser portats en barca fins a Portvendres.

Després del pas per l'Estat francès on es comptava amb una xarxa anarquista d'evasió i acolliment Lluís Nicolau i Llúcia Fors Felip van arribar a Berlin (Prússia, Alemanya) a finals de setembre de 1921, però als pocs dies van ser detinguts per les autoritats alemanyes. La policia alemanya encara buscava a Ramon Casanellas pel que tot català era sospitós a Alemanya i això va facilitat la detenció de Lluís i Llúcia. El Govern alemany el van extradir amb la condició que no fos executat --l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol--. Mentre, Ramon Casanellas des de Moscou va escriure una carta autoinculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats a Madrid.

Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort l'11 d'octubre, però, gràcies a una gran campanya internacional, van rebre un indult reial induït pel dictador Miguel Primo de Rivera el 1924 i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats, durant la Segona República espanyola en 1931.

Mateu penà a diferents presons (castell de Figueres, Cartagena, Sant Miquel dels Reis), on aconseguí una extensa cultura de manera autodidacta. En 1930, des de la presó de Sant Miquel dels Reis, rebutjà tota ajuda que no sorgís dels cercles llibertaris. Juntament amb Nicolau, en 1931 va ser amnistiat amb l'arribada de la Segona República i el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià Llussà (1859-1933) en un acte públic el saludà, aleshores, amb l'expressió «Fill meu!». 

Mateu va morir a l'exili, a Còrdas d'Albigés (Tarn, Occitània), el 1982, i havia ajudat amb armes al MIL durant el tradofranquisme.

Així Lluís Mateu i Llúcia Forn acabaren instal·lant-se a finals de setembre de 1921 a Berlín en temps de la República de Weimar.

El 29 d'octubre de 1921, la parella va ser detinguda per les autoritats alemanyes, que cobraren un milió de pessetes en concepte de «recompensa», i, després d'un gran debat sobre la seva extradició entre la classe política germànica, lliurat a la justícia espanyola amb la condició, segons el dret internacional, que no fos executat.

La parella arribà a Madrid el 23 de febrer de 1922. Jutjat entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 a la Presó Model de Madrid sota estrictes mesures de seguretat, l'11 d'octubre va ser condemnat a mort, pena que va ser ratificada el 4 de gener de 1924 pel Tribunal Suprem, però que va ser commutada a finals d'aquell mes pel dictador Miguel Primo de Rivera per la de cadena perpètua i enviat al Penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria).

A la presó Lluís Nicolau es dedicà a l'estudi i s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però no acabà adaptant-se a la vida carcerària i va publicar ressentit dos articles en el setmanari tradicionalista carlí i òrgan oficiós dels Sindicats Lliures La Protesta, fet pel qual va ser desqualificat en certs cercles llibertaris, que desembocarien més endavant en el trentisme i els Sindicats d'Oposició.

Amnistiat en 1931 per la República Espanyola, se li va fer el buit en certs sectors sindicalistes de la CNT barcelonina i es va establir a Gironella (Berguedà), on va ser acollit per l'obrer tèxtil anarcosindicalista Manuel Guixé Pijoan, i membre del grup anarquista «Espartaco» de la FAI, i la seva companya Petronil·la Dalmau. Les relacions entre els dos amics s'embrutaren quan Guixé s'adherí al sector trentista de la CNT i la companya d'aquest, Petronil·la Dalmau, esdevingué companya de Nicolau. Les desavinences portaren a la divisió anarcosindicalista local de Gironella en dos grups, un encapçalat per Lluís Nicolau arrenglerat al voltant de l'Associació «Amor y Verdad» i del Sindicat Únic de la CNT-AIT i el grup de la FAI, i un altre proper al comitè de redacció del periòdic Luz y Vida i del Sindicat d'Oficis Diversos trentista atiat per Manuel Guixé.

El 27 de juliol de 1936, en ple procés revolucionari, es diu que Manuel Guixé Pijoan va ser detingut a Gironella per un escamot de la FAI sota l'acusació d'haver-s'hi apropiat de diners de la CNT local unificada el maig d'aquell any. Com arreu, i executat d'un tret --es digué que va ser a la seu del Comitè Revolucionari local--, morint l'endemà a l'hospital. Lluís Nicolau va ser acusat per alguns sectors contraris a la FAI d'haver participat en  aquest fet, cosa que mai es provà.

Durant la revolució participà activament en les col·lectivitats de Gironella, especialment a la fàbrica «Filats i Teixits Fuster» de Cal Bassacs.

A començaments de 1939 fugí cap al bosc per a escapar de les lleves que el govern Negrín havia decretat per anar al front quan les tropes feixistes estaven ocupant Catalunya, emboscant-se amb una quarantena de persones a les Heures de la Quart (Berguedà,).

Lluís Nicolau Fort va ser assassinat el 2 de febrer de 1939 a la Riba d'Olvan (Berguedà), juntament amb altres persones emboscades, per la divisió stalinista (Cinquè Cos de l'Exèrcit Popular la República Espanyola) que comandava Enrique Líster Forjan (1907-1994),  

els quals considerà desertors, pràctica republicana stalinista de cerca i execució de qualsevol minyó o adult que es considerava desertor o emboscat, cosa que arribà pràcticament fis a la frontera del Pirineu, com foren soldats republicans abatuts en indrets del Nord-est de Catalunya o el cas de l'anarquista i antic alcalde president de l'Escala, l'anarquista Rafel Torres i Bofill que el vespre del 7 de febrer de 1939 arribà amb febre i amagat a casa dels seus pares, al carrer de la Torre, on li van curar les nafres que tenia als peus i així poder passar la frontera de l'Albera que va fer el matí del 9 de febrer, ja que havia molts quilòmetres calçat amb botes mentre era perseguit pel Cinquè Cos, que aleshores ja havia arribat veïnat de la Creu d'Albons (Baix Ter, Baix Empordà).