Butlletí irregular dels CADRC. Nº 3 març de 2020

SEDICIÓ

 

Butlletí irregular dels CADRC. Nº 3 març de 2020

 

Editorial: 29 de febrer a Perpinyà

 

Un altre 29 de febre d'un ja llunyà 1976 al barri de Sants de Barcelona es va fer una assemblea per tal de rellançar la CNT. Tots sabem que va acabar com el rosari de l'aurora. Discussions, baralles, desil·lusions i molta gent que va quedar-se pel camí davant les forces disgregadores internes i per la pressió externa de tots els poders interessats en una transició neofranquista amb una evident i constant campanyes d'escarni i manipulació amanides amb múltiples provocacions i una repressió constant de l'Estat espanyol. Fou una oportunitat perduda.

 

Enguany un nou 29 de febrer ens va fer posar en marxa cap a Perpinyà. Amb l'amenaça latent del corona virus i la més real en aquells moments de la policia i la guàrdia civil al servei de la corona borbònica que va entorpir i humilià milers de persones que volien ser-hi presents.  Una gernació de catalans i catalanes de tot l'àmbit nacional va fer cap a Catalunya Nord en resposta a la convocatòria del Consell per la República. A part de la satisfacció per la sentència del Tribunal Europeu de Luxemburg que feia efectiva l'elecció d'europarlamentaris dels ex consellers Ponsatí, Comín, Junqueras i Puigdemont, tot i que Oriol Junqueres des d'aleshores és un hostatge segrestat il·legalment per la justícia franquista espanyola, ens acomboiava la satisfacció de pensar que fer d'aquest acte una manifestació massiva era una bufetada vers l'Estat. Però també molts acudíem amb la idea d'assistir a un acte de clarificació política del Consell per la República, dels eurodiputats i del president Puigdemont.

 

En la pràctica les intervencions de Toni Comín, Clara Ponsatí i de Carles Puigdemont van ser breus, buits i intranscendents. Solament na Clara Ponsatí va esbossar una crítica sobre la taula zombi entre els governs català i espanyol. Cap concreció, cap proposta, cap línia política d'acció, pràcticament cap consigna. Un acte profundament decebedor.

 

És ben sabut que des dels CADRC reconeixem l'autoritat moral i reconeixem com a únic representant legítim de la República Catalana del president Puigdemont  i donem suport al Consell per la República fins que la República Catalana pugui fer-se efectiva fent valer el resultat del referèndum del primer d'octubre de 2017 i es controli una part significativa del territori nacional. Per això ens permetem reclamar dels exiliats, del Consell per la República i del president Carles Puigdemont el següent:

 

-        Que el Consell per la República passi a denominar-se i actuï com veritable Consell de la República, incorporant al màxim d'organitzacions i col·lectius polítics i socials que defensin la implementació de la República Catalana.

 

-        Que el Consell de la República i el president Puigdemont o qui el substitueixi constitueixin un Govern Provisional a l'Exili, i que a més impulsin la creació d'una Assemblea Popular Consultiva.

 

-        De tots aquests organisme han de sorgir clares idees amb constant participació des de l'interior, en especial de totes aquelles organitzacions i grups que defensin un procés constituent de la nova República democràtic i assembleari.

 

-        Urgim als exconsellers i al president a l'exili que triïn el més aviat possible entre ser caps de partits o gestionar i enfortir un embrió de poder republicà a l'exili. L'ambigüitat actual porta a la inacció i al domini dels aparells corruptes partidaris irreformables.

 

-        Depurar d'aquests òrgans que proposem per tal que siguin efectius  als membres dels partits regionalistes i processistes.

 

-        Impulsar les mobilitzacions populars que tenen com objectiu la implementació efectiva de la República i la seva concreció en un territori significatiu. Amb Espanya solament s'haurà de negociar la separació definitiva i el repartiment de deutes i bens.

 

Els CADRC estem convençuts que de no actuar en aquest sentit aquest nou 29 de febrer pot acabar sent tan poc productiu i frustrant com el de ara fa 44 anys.

 

            Comissió de Relacions

 

  

Corona Virus Assaig Mundial de Control Social

 

Certament un dels perills més greus per a la Humanitat, més enllà dels que ella mateixa genera amb les diferents variants del capitalisme, rau en l'aparició de nous virus. Aquest perill cert pel seu caràcter de fàcil transmissió i per la capacitat de mutació i la rapidesa d'expansió en un món densament poblat i que s'ha fet petit per les actuals formes de transport i comunicació. No negarem doncs l'existència d'un nou virus moderadament letal que  ens agafa sense cap immunitat adquirida. Però més enllà dels moments àlgids en els quals encara ens trobem. Si el mateix espectacle i recompte diari el féssim de qualsevol malaltia periòdica o endèmica podrien també prendre's mesures extremes amb idèntics raonaments. Quants milers de morts produeix cada any la grip, les pulmonies, pneumònies, etc. Les dades oficials existeixen perquè són malalties d'obligada comunicació. De fer-se publiques podríem comparar.

 

Tenim la impressió que aquests tipus d'epidèmies més fàcils de produir-se en un planeta on els seus ecosistemes han estat malmesos i esgotats per l'afany depredador de les oligarquies dominant. Però també els diferents interessos dels diferents grups corporatius i estatals estaven esperant una pandèmia nova per establir d'una banda una lluita oculta pel domini mundial i això acompanyat d'un assaig mundial de control social que permeti qualsevol imposició sense cap resistència social. Estaríem doncs davant d'una mena de gimnàstica reaccionaria per anar cap a un nou paradigma capitalista de domini acceptat per les masses.

 

Els humans ho som perquè vivim en societat, a mesura que les diferents societats s'han institucionalitzat i han arribat a sorgir imperis i estats s'han generat unes normes o lleis per mantenir l'estatus que la classe dominant imposa a tothom per mantenir una acceptació i una disciplina basada en l'obediència. Quan aquesta acceptació sembla en perill els poders aparents i efectius de cada societat o de les corporacions internacionals  despleguen diferents mecanismes per tal d' afavorir el retorn, el més aviat possible, a la conformitat, acceptació i a la modulació de les conductes de les masses a les prescripcions del poder. És en aquests moments quan el control social té la seva funció. I la seva implantació és fa necessària quan les normes habituals i el seu aparell o corpus tan persuasiu com coactiu no funcionen o es suposen no ho faran de manera prou efectiva. Per això fan falta mesures de control social generalitzat que siguin acceptades de manera inconscient, ja que van camuflades i són apreses a través d'un perill difús que impliquen una nova socialització en un temps record  amb nous comportaments que noves normes sancionaran. El control social s'imposa implicant  a les masses alienades en el seu mateix autocontrol, a través de l'acceptació i autoregulació del nou ordre social. I això s'aconsegueix quan al final es fa creure que aquestes noves mesures de vida en comunitat han sorgit del mateix cos social. Així doncs, el control social implica, si té èxit,  la creació d'una nova categoria dintre de les teories dedicades a establir  un nou consens social entre formes de convivència i reproducció de relacions socials, més adaptades als canvis que es pretenen imposar.

 

Irving Goffman, sociòleg nord-americà va assenyalar els cinc tipus bàsics d'institucions de control social, suficients en una situació normal:

 

Les destinades a persones inofensives o poc capacitades ( orfenats, asils, refugis per a indigents...).

 

Les adreçades a persones incapacitades  per tenir cures d'elles mateixes i que representen un cert perill per a la comunitat ( hospitals d'infecciosos, hospitals, manicomis...).

 

Llocs per als que representen intencionalment  una amenaça per a la societat ( reformatoris, presons...).

 

Les clarament orientades a fer més eficient les tasques econòmiques i laborals ( escoles, instituts, universitats...)

 

Les institucions "refugi" per tornar a reintegrar la gent  a les normes socials majoritàries ( convents, monestirs, centres d'acollida, centres de rehabilitació...)

 

En un context d'imminent nova crisi econòmica apareix aquesta nova epidèmia i la resposta generalitzada és la d'una exagerada alarma informativa i una inicial passivitat sanitària, seguida per una resposta de control massiu de les respectives poblacions que solament difereixen en matisos a la dictadura capitalista d' Estat xinesa es fa amb el control amb les més modernes tecnologies, mentre a l'Estat Espanyol es torna a les receptes del segle XIX  de mobilitzar l'exercit i la guàrdia civil per tal que patrullin pels carrers. Però progressivament arreu s'imposen quarantenes, s'aïlla a la ciutadania a casa seva, es redueixen o tallen els transports, es deté o colpeja a qui surt o no porta mascareta, es controla i manipula les informacions.

 

Els poders, els reaccionaris i feixistes assagen i anoten les respostes ciutadanes per perfeccionar un control social absolut i definitiu. La bèstia imposant-se per l'acceptació a través de la por de la servitud voluntària, mentre els sectors més progressistes del capital i del pensament democràtic volen aixecar l'ogre filantròpic sobre aquest domini sobre la societat basat també en la por.

 

Curiosament una nova malaltia, causada per un virus que, ara per ara és molt lluny de causar les morts que cada anys ocasiona el xarampió  o la malària en els països pobres generi una resposta tan sobreactuada i uns efectes tan histèrics.

 

És evident doncs que aquesta malaltia ha estat escollida per fer un experiment mundial d'enginyeria social per comprovar fis a on es pot arribar a restringir drets i llibertats, fins on arriba l'acceptació col·lectiva davant una amenaça poc clara i definida que situa la societat sencera sobre un estat d'excepció on totes les llibertats queden abolides i el poder queda en poques mans al servei d'obscurs interessos probablement en pugna al darrera les bambolines.

 

Aquesta paranoia o histèria col·lectiva creada serà convenientment aturada o desviada en el moment en que alguns sectors populars la qüestionen seriosament. O bé quan els poders ocultes que maneguen el capitalisme multinacional s'hagin reestructurat com abans es podia fer amb les grans guerres.

 

La discussió important no ha de ser per parlar sobre l'origen conspiranoic o no  del COVID-19 sinó en la utilització política i social que se'n fa des del poder del capital i dels Estats per permetre una nova fase de dominació, que per perpetuar-se precisa de la resignació, la credulitat i la passivitat de les classes populars.

 

En un món o les càmeres, els sensors, els escàners i els monitoratges de les xarxes digitals, les observacions via satèl·lit o la intercepció massiva de comunicacions amb la xarxa Echelon ( és la major xarxa d'espionatge i anàlisi de la història, creada per a interceptar comunicacions electròniques a nivell mundial. Controlada per la comunitat Regne Unit-EUA al servei dels respectius serveis d'intel·ligència) són acceptats des de la ignorància i la submissió ciutadanes.

 

Aquesta submissió periòdicament s'incentiva i reforça amb la perpetració d'atemptats obscurs, molts d'ells de falsa bandera, amb l'argument que no s'ha de qüestionar aquesta vigilància pública i privada, per  així oferir  i garantir la seguretat i amb l'argument, afegit  que els bons ciutadans no tenen perquè témer d'aquests sistemes d'informació i vigilància . Ara una nova amenaça, fins ara desconeguda, busca perfeccionar i universalitzar aquest camí del control social.

 

REM

 

Virus i lluita de classes

Es tracta d'un virus que no distingeix entre classes ni entre el paper en la jerarquia social hegemònica. Fent un anàlisi social resulta que hi ha una propagació major d'afectació del Coronavirus 19 entre membres de la classe hegemònica en proporció de xifres que entre la massa assalariada i les capes populars no assalariades.

Pel fet que la península Ibèrica --seriosament afectada per l'ensorrament econòmic capitalista a causa de la pandèmia patint el Regne d'Espanya la incompetència de Sánchez-Illa-Simón, tres genets d'aquest apocalipsi—segueix essent una baula feble del capitalisme, amb un alt nivell dels sector terciari ara molt tocat negativament pel virus, i havent-hi uns històrics i implantats moviments d'alliberament nacional enfront l'Estat espanyol, com ara al Principat de Catalunya, la joventut estudiantina rebel i proletària europea caldria igual que va fer aquella generació del 68 durant el procés de Burgos en 1970 o quan els darrers afusellaments franquistes en 1975 ara participi en un procés social revolucionari al costat dels oprimits pobles dels Països Catalans, d'Euskal Herria, de Galícia i de les Illes Canàries (territori africà colonitzat), encara que sigui des de les xarxes socials a casa seva, formant comitès de suport exterior o, millor encara, amb la vinguda a lluitar quan el virus ho faci possible, especialment en el cas català a causa de l'alt grau de rebel·lia de masses enfront l'Estat espanyol que a més impedeix el tancament sanitari del Principat. M. A. Bakunin, durant la Primera República en 1873, ja va fer una crida solidària internacional de participar en la defensa de l'Estat Català i dels cantons. Finalment, no va tenir temps de desembarcar a Cartagena per participar en la defensa del cantó. Però, això es va poder fer durant l'estiu revolucionari de 1936.

Aturada catalana en el marc d'una estratègia de vaga general natural una vegada el govern PSOE/UP aixequi l'estat d'alarma, concebut més com una mesura de societat militaritzada i de control de la població que no pas com una mesura sanitària científica de salvar vides puix el que compta per part de l'Estat capitalista espanyol es mantenir l'activitat laboral del sistema hegemònic en el marc d'aquesta Europa terroritzada i autoritària. Així, quan l'Estat aixequi el confinament domiciliari de la població cal que la gent es quedi a casa fent boicot al capitalisme a fi d'arruïnar el sistema hegemònic al Sud d'Europa, abatre la Unió Europea i alliberar el Principat de Catalunya de les grapes colonials espanyoles. El propi caos autoritari de l'estatisme espanyol obra la possibilitat d'èxit socialista revolucionari.

Ara mateix, mentre hi hagi Internet haurem de resistir el control social estatalista del Govern espanyol i de la Unió Europea.

Cal recordar que la grip de 1918 no aturà la Revolució dels Soviets de 1917 ni el desenvolupament del sindicalisme revolucionari de la CNT. Pensem que ningú ha escrit que les revolucions sempre s'inicien des dels carrers o carreteres. Entesos. 

 

P. L.

 

DE L'ENEMIC EL CONSELL

El dijous, 2 d'abril, el diari La Vanguardia va publicar un article de la periodista de fets criminals Mayka Navarro sobre l'actuació en temps de virus de les forces de seguretat de l'Estat i dels Mossos. De les dades cal destacar que els agents dels Mossos d'Esquadra antiavalots (Brigada Mòbil, BRIMO) es troben confinats a casa per no agafar el virus i així poder intervenir en l'ordre públic, com motins a les presons o altres protestes.

Així, seguint la lògica cal que qui es consideri revolucionària o revolucionari faci igual de les forces repressives del sistema hegemònic: confinament polític a casa per no estar malalta o malalt en cas d'un procés social revolucionari. No podem ser menys que la BRIMO.

O. J.

 

 

https://kaosenlared.net/sobrevivir-al-virus-una-guia-anarquista   

http://anarquistesperlarepublica.cat

anarquistesperlarepublica@protonmail.com