MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 7 de desembre de 1861 neix a Nemours (Orà), el professor adjunt, periodista, escriptor, filòsof anarcoindividualista, francmaçó, pacifista i anticlerical Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Henri Ner), més conegut com Han Ryner

Nascut en una família modesta originària del Rosselló --el seu pare era empleat de Correus i la seva mare mestra--. Henri Ner va passar la seva infància a Ronhac, petita vila occitana, i va aconseguir preparar una llicenciatura en Filosofia. 

Va participar en «Lo Felibritge», associació literària per protegir i promoure la llengua occitana. 

Inspirà filosòficament nombrosos anarquistes d’arreu, com Antoni Puig Artigues, conegut com En Tonet de l’Escala,  músic i compositor sardanista, del que en la seva necrològica escrita per la seva amiga Frederica Montseny li diu Psicodoro, personatge literari que segons la periodista anarquista “fou creat per Han Ryner i realitzat per Antoni Puig”. 

Han Ryner:   

El 7 de desembre de 1861 neix a Nemours, departament d’ Orà (Algèria), el professor adjunt, periodista, escriptor, filòsof anarcoindividualista, francmaçó, pacifista i anticlerical Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Henri Ner), més conegut com Han Ryner. Nascut en una família modesta originària del Rosselló (Catalunya Nord) --el seu pare era empleat de Correus i la seva mare mestra-- i força religiosa, Henri Ner va passar la seva infància a Rognac (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d'Azu), petita vila occitana, i va aconseguir fer estudis a escoles catòliques i preparar una llicenciatura en Filosofia.

Va fer de professor a diverses localitats occitanes i més tard a París (Illa de França).

Després de la mort de la seva mare, trenca amb la religió.

Iniciat en la Francmaçoneria, entre 1884 i 1888 ocupà en la seva lògia de Gap (Alts Alps, Provença-Aups-Còsta d'Azu) el càrrec d’Orador. Quan esdevé maçó també s'interessa per les idees socialistes. En 1885 es va casar.

En 1892, en La Paix pour la vie, va proposar la socialització del pa. Després d'haver publicat dues novel·les entre 1894 i 1895, va freqüentar els cercles literaris parisencs, especialment Alphonse Daudet, per qui va traduir del provençal Vie d'enfant, de Batisto Bonnet.

En 1895 va entrar com a passant als liceus Louis-le-Grand i Charlemagne de París.

Després d'haver fet una mica de periodista, va esdevenir professor, però va trobar molta dificultat a plegar-s’hi a la disciplina i a les convencions que s'imposaven en aquesta carrera. A partir de 1903 va participar en el moviment de les Universitats Populars.

Autor d'una cinquantena de llibres de gèneres molt diversos (novel·les, contes, assaigs, teatre, poesia...), va ser elegit en 1912 «Príncep dels Rondallaires» pels lectors del periòdic parisenc L'Intransigeant, per les seves dots d'orador.

Va ser un dels pocs anarquistes que van participar en «Lo Felibritge», associació literària per protegir i promoure la llengua occitana.

En 1898 va adoptar el pseudònim de Han Ryner, esdevenint redactor en cap de la revista Demain i col·laborador de nombroses revistes i periòdics: L'Art social; L'Humanité Nouvelle, d'Augustin Hamon; L'Ennemi du Peuple, d'Émile Janvion; L'Idée Libre, de Lorulot; L'En dehors i L'Unique, d'Émile Armand.

Quan la Gran Guerra, va adoptar posicions pacifistes i sempre lluitarà pel reconeixement del dret a l'objecció de consciència, testimoniant a favor dels antimilitaristes davant els tribunals militars. El seu pacifisme es fa palès, durant la guerra interimperialista, en col·laboracions en Par-delà la mêlée, d'Armand; en La Mêlée, de Pierre Chardon; en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure; i, després de la guerra, en Journal du Peuple, d'Henri Fabre. Va fer costat nombroses campanyes del moment: per l'alliberament d'Alfred Dreyfus, pel d'Eugène Dieudonné en 1913, pel d'Armand durant la guerra, pels amotinats del Mar Negre, per Sacco i Vanzetti, per Nèstor Makhno, per Lazarévitx, per Francesco Ghezzi...

Anticlerical virulent, es va oposar a la influència i al poder de l'Església catòlica romana, especialment pel que fa l'educació.

L'anticolonialisme també és present en els seus escrits i va fer costat les experiències de colònies naturistes llibertàries que es van desenvolupar aquells anys.

Durant els anys 30 va participar en l'Encyclopédieanarchiste, de Sébastien Faure, i en la premsa llibertària francesa i internacional, especialment de l'Estat espanyol.

En 1936 es va adherir al Comitè Mundial contra la Guerra i el Feixisme.

El pensament de Han Ryner està influenciat pels filòsofs antics, especialment els estoics, i preconitza un alliberament interior i no una revolució social, col·lectiva i violenta. Individualisme i pacifisme són els pensaments dominants d'aquest, també anomenat pels seus coetanis «Sòcrates contemporani».

Inspirà filosòficament nombrosos anarquistes d’arreu, com Antoni Puig Artigues, conegut com En Tonet de l’Escala,  músic i compositor sardanista, del que en la seva necrològica escrita per la seva amiga Frederica Montseny li diu Psicodoro, personatge literari que segons la periodista anarquista “fou creat per Han Ryner i realitzat per Antoni Puig. Puig de l’Escala, una institució en el moviment confederal i llibertari de Catalunya” (periòdic CNT, Tolosa de Llenguadoc, 21 de febrer de 1960). Psicodoro surt de l’obra de Han Ryner, publicada en 1903, Les voyages de Psychodore.  

Entre les seves obres podem destacar L'humeur inquiète (1894), La folie de misère (1895), Le crime d'obéir (1900), Un artiste ignoré, le peintre Le Marcis (1900), L'homme fourmi (1901), Les voyages de Psychodore (1903), Petit manuel individualiste (1903), Le sphinx rouge (1905), Les chrétiens et les philosophes (1906), Les premiers stoïciens (1906), Alfred de Vigny (1909), Contre les dogmes (1913), Les pacifiques (1914), Les dialogues de la guerre: silence (1917), Le Livre de Pierre (1919), Liberté ou déterminisme? (1919, amb André Lorulot), Le père Diogène (1920), Dialogue du mariage philosophique (1920), Un grand humoriste, Claude Tillier (1922), Des diverses sortes d’individualisme (1922), Une conscience pendant la guerre: l’affaire Gaston Rolland (1923), La philosophie d’Ibsen (1923), Histoire de l'individualisme dans l'Antiquité (1924), Le communisme et la liberté (1924), Les esclaves: drame philosophique en un acte (1925), La morale peut-elle se passer de la science? (1925, amb André Lorulot), Jusqu’à l’âme (1925), L'ingénieux Hidalgo Miguel Cervantes (1926), Élisée Reclus (1830-1905) (1928), Les laideurs de la religion (1928), Jeanne d’Arc fut-elle victime de l’Église? (1929), Monsieur Henri Barbusse, écrivain communiste (?): pour la destruction d’une légende (1930), Jésus (1931), La manoeuvre (1931), Credo quiam absurdum (1932), Bouche d'or, patron des pacifistes (1934), Pourquoi l’Église ne peut être une force de paix? (1934), Cléricalisme et liberté: contre les dogmes (1936), L'Église devant ses juges (1937), La cruauté de l’Église (1937), La beauté (1938), entre d'altres.

Han Ryner va morir el 6 de gener de 1938 a París.

En 1919 es va crear la «Société des Amis de Han Ryner», que va editar un butlletí intern (1923-1926) i els Cahiers des Amis de Han Ryner (1939, 1946-1991), i que actualment realitzen una pàgina web d'estudi i promoció de les seves obres.  

Un carrer de Ronhac porta el seu nom.

Els dies 28 i 29 de setembre 2002 es va celebrar a Marsella (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d'Azu), organitzat pel CIRA de Marseille i per Amis de Han Ryner, un col·loqui consagrat a Han Ryner. L’octubre de 2003 es van editar les actes d’aquest col·loqui. Aquest llibre aplega els textos i les contribucions de catorze ponents. La historiadora Dolors Marín hi exposa la difusió del pensament de Han Ryner en l'anarquisme ibèric. La seva ponència és rica d'informacions inèdites i mostra que l'individualisme anarquista influí a la Península en els medis comunista llibertaris i anarcosindicalistes dels anys 1920-1930.