Era xofer i militava en el
Sindicat del Transport de Barcelona de la CNT-AIT , on era molt apreciat
Josep
Vilagrasa i Molló:
| Vista aèria antiga de la Presó Model |
El 21 de desembre de 1937 fugin de la presó Model de
Barcelona l’anarquista i anarcosindicalista Josep Villagrasa i Molló,
nascut en 1910 a Vilafermosa (Alt Millars, País Valencià) i establert a
Barcelona, on feia de xofer, passà la frontera d’El Portús (Albera,
Vallespir) en direcció a Perpinyà (Plana del Rosselló, Rosselló) en
automòbil.
Militant destacat del
Sindicat del Transport de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball i d’un grup de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 23 d’agost de 1937, just després dels Fets de Maig i la repressió contra el
Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i l’anarquisme social
revolucionari no afí amb el govern Negrín, fou detingut amb David García
Altamira sota l’acusació policial d’un atemptat fallit el 2 d’agost
contra el president del
Tribunal de Cassació de Catalunya, Josep Andreu i Abelló. Estava pres a la Model i l’1 de desembre de 1937 el
Tribunal Espionatge i Alta Traïció de Catalunya el condemnà a deu
any de presó, mentre que David García ho era a 15 anys. Tanmateix, no
restà gaire a la presó, doncs el 21 de desembre protagonitzà una
espectacular fugida de la Model amb l’ajuda del sots-director
i administrador del centre, Manuel Valls de Gomis, acompanyat pel també
anarquista David García Altamira,l’advocat pres Josep Solé i Mateu i
del pres comú i atracador Candit Badal i Benejoles (que es feia dir
Josep Solsona Carró).
L’atracador
es quedà amagat a Barcelona. A les 8 del vespre el grup fugí cap a la
frontera, passant pel Portús,en direcció a Perpinyà, a dalt de
l’automòbil
oficial de Valls de Gomis, un Opel, acompanyat per la seva dona,
l’advocat Solé i ambdós anarquistes, Villagrasa i García. Tothom amb els
seus passaports corresponents.
Segons Pelai Pagès i Blanch (La presó Model de Barcelona. Història d’un centre penitenciari en temps de guerra (1936-1939), Editorial Abadia
de Montserrat, Barcelona, 1993, pàgines 160-162) podria ser que el cenetista
Sindicat del Transport hagué pagat una bona suma a Valls de Gomis per l’alliberament dels dos joves militants llibertaris condemnats.
L’advocat
Josep Solé havia estat membre de les Patrulles de Control i processat
per estafa havia ingressat a la Model el 13 de setembre de 1937.
Candit Badal havia ingressat a la Model el 12 de setembre d’aquell any processat per furt a mà armada.
A
dos quarts de sis de la tarda del 21 de desembre Valls de Gomis havia
ordenat que els reclusos Villagrasa, García, Solé i Badal (Solsona)
fossin conduits al seu despatx. A partir d’aquell moment oficialment es
perd el rastre dels quatre reclusos. No aparegueren en els recomptes de
presos efectuats a les 9 del vespre d’aquell dia ni a dos quarts de
dues de la matinada del 22 de desembre. De fet,
Villagrasa, García i Solé ja es trobaven al Rosselló, mentre de Baldal
restava a Barcelona. Al matí següent, mentre es trobava a faltar un
cotxe Opel, del
Servei Oficial de Preventori, Valls de Gomis, un funcionari de la Model i un policia de guàrdia, el secretari general de
Serveis Correccionals, Imbert, indicà que donada l’amistat que
l’unia amb Valls de Gomis no creia convenient donar publicitat a la seva
desaparició ja que ell mateix intentaria localitzar-lo. Cap gestió seva
serví per a res. Els indicis indicaven que
Valls de Gomis havia estat subornat per l’advocat Solé i i l’anarquista
Villagrasa --per qui el seu sindicat havia ofert
una quantitat important de diner a fi d’obtenir la seva
llibertat--, havent fugit tots quatre a l’estranger. Un rumor deia que
Solé tenia guardats a París (Illa de França) dos milions de francs.
Quedava per saber si Badal es trobava a Barcelona o també
ja era a l’estranger.
Es va dir que Valls de Gomis a les 7 de la tarda del 21 de desembre havia visitat la seu del
Comitè Regional de la CNT-AIT, a Barcelona. Altament, les
gestions d’Imbert, a qui immediatament es suspengué de les seves
funcions i fou finalment destituït del càrrec, sembla que per haver
encobert a Valls de Gomis, ja que a les 8 del vespre
del mateix 21 de desembre havia mantingut una entrevista amb el seu
amic. El passaport estès a nom de Valls i de la seva esposa, i el permís
de disposaven per sortir cap a França amb el cotxe oficial aquella
mateixa setmana abonarien les complicitats oficials
[La versió oficial de la fuga de Manuel Valls de Gomis es troba a l’Arxiu
Nacional de Catalunya-FBG 7.14].
Dels
quatre reclusos fugats solament va tornar a entrar a la Model Candit
Badal, que el 5 de gener de 1938 fou de nou detingut amb altres
atracadors
després d’un enfrontament amb les forces d’assalt. Ingressà a la Model
el 14 de gener d’aquell any i l’endemà, el dia 15, fou condemnat pel
Tribunal Espionatge i Alta Traïció de Catalunya a mort en
sentència definitiva, acusat per derrotisme (robatori a mà armada). El
16 de febrer de 1938 fou conduit al castell de Montjuïc, on fou
executada la sentència. La informació personal sobre Badal
al seu expedient personal que es conserva va a nom de Josep Solsona Carré. La seva sentència condemnatòria del
Tribunal Espionatge i Alta Traïció de Catalunya és la número 11 de les dictades l’any 1938.
En
referència a Manuel Valls de Gomis (Barcelona, 10/04/1914-Perpinyà,
2002), molt conegut en ambients catalanistes de Perpinyà, abans de ser
sotsdirector
de la presó Model de Barcelona havia estat secretari del president
Lluís Companys al Palau de la Generalitat. Era fill d’un fabricant del
tèxtil. Al llarg de 1936 està realitzant el servei militar obligatori,
fet que l'aprofita per donar informació a la Generalitat
del moviment de la caserna, bàsicament informava personalment al
president Companys. Anteriorment, el 6 d'octubre de 1934 fou nomenat per
en Dencàs com a cap d'escamots. Desprès dels fets del 6 d'octubre fou
detingut, però tot seguit fou alliberat ja que ho
va negar tot i no va poder ser inculpat. En1938 s’establí a París però
es detingut per les autoritats franceses i el traslladen al camp de
concentració de Sant Cebrià de Rosselló (Plana del Rosselló, Rosselló),
d'on escaparà i es dirigirà a Perpinyà. Durant
la Segona Guerra Mundial interimperialista la seva tasca consistirà en
facilitar informació sobre el moviment de tropes franquistes a la
frontera del Pirineu Oriental, creant un nucli d'ajuda a l'Estat francès
anomenat 'Lluís
el Bru' (el nom del del president Companys i el color de la seva
pell). A Perpinyà és consultat per en Joan Cornudella per tornar a
Barcelona i crear-hi el
Front Nacional de Catalunya (FNC), però en Valls refusa
l'oferiment i es compromet a col·laborar-hi des de l'Estat francès.
Durant l’ocupació alemanya de la denominada zona lliure del govern de
Vichy tornà a ser detingut i internat al camp de concentració
de Ribesaltes (Vall d’Aglí, Rosselló). Finalment va poder sortir-ne
gràcies a un coronel dels
Serveis d'Informació Militars francesos. Participà en la xarxa
aliada d'evasió des Suïssa a Lisboa per l’Albera. Manuel Valls de Gomis i
Jaume Cornudella i Olivé ajudaren a fugir uns 800 aviadors aliats.
També, fugitius jueus. En aquest sentit Israel
el designà Just en les Nacions.el 5 de desembre de 1997 en una cerimònia a Perpinyà. Durant la seva activitat a la Catalunya Nord va ser empaitat per la
Gestapo, però va poder fugir i marxà a Tolosa de Lleguadoc (Alta
Garona, Occitània). Després, tornà a Perpinyà. Durant el franquisme
tardà anava sovint al
Centre Català.
Desconeixem
on va residir Josep Villagrasa i Molló a partir de la fuga de la Model i
el pas de la frontera del Pirineu Oriental, així com quan i on
va morir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada