Membre destacat de la
CNT-AIT i de la FAI, amb el triomf militar feixista de
1939 creuà el Pirineu Oriental i a l'exili ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica i dirigí publicacions
Tomás
Cano Ruiz:
El 13 d'octubre de 1901 --segons algunes fonts el gener de
1900-- neix a La Unión (Camp de Cartagena,
Múrcia) el periodista, mestre racionalista i propagandista anarquista i
anarcosindicalista Tomás Francisco Cano Ruiz, també conegut com
Atea. Fou membre d'una coneguda molt humil família anarquista, entre els quals destaquen els seus germans Benjamín, Vicente i Juan.
En 1915 començà a col·laborar amb el periòdic anarquista
El Rebelde i l'any següent durant unes vacances a Melilla (Rif),
conegué Rueda i Paulino Díez, essent expulsat per les autoritats
militars espanyoles de la plaça africana.
Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1918 participà en la
Campanya Nacional de Propaganda Anarquista a Múrcia.
El desembre de 1919 assistí al
Segon Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia) a Madrid (Castella la Nova). Entre 1919 i 1920 visqué a Barcelona, on milità en la
CNT i en la Federació Nacional de Grups Anarquistes (FNGA).
En aquesta època va fer mítings amb Salvador Seguí i formà part --amb Simó Piera Pagès, Josep Molins, Andreu Nin i Gener
Minguet-- del Comitè Nacional clandestí de la
CNT, però fou detingut gairebé immediatament.
També en 1920 assistí a un acte antirepressiu amb la
Unió General de Treballadors (UGT) a Granada (Vega de Granada, Andalusia).
El 28 d'octubre de 1920 va ser detingut en qualitat de delegat de la
CNT del barri barceloní de Gràcia amb segells, carnets
confederals i documents. Per guanyar-se la vida feia, en aquest període,
de forner a Barcelona.
El 28 de maig de 1921 va ser detingut al cenetista
Sindicat Únic del Ram de la Construcció de Barcelona, clausurat aleshores per les autoritats, en qualitat de membre de
Comitè Pro-Presos, amb segells, rebuts de cotitzacions i textos i fullets que la policia qualificà de “subversius”.
Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 participà en la
Conferència cenetista de Saragossa (Aragó). Aquest any va fer mítings amb Ginés Ros per la zona del llevant peninsular.
Per aquest temps va ser requerit per diversos jutjats de Barcelona i de València (l’Horta, País Valencià) per delictes
d'estafa.
El 16 de novembre de 1922, arran del robatori de 66.900 pessetes al caixer i a uns empleats de la
Companyia Arrendatària de Tabacs a València aquell mateix dia quan pretenien ingressar els diners al
Banc d'Espanya, va ser detingut amb Vicente Altamira i José Miró
Lázaro acusats d'haver perpetrat aquest delicte i de pertànyer al grup
d'acció «Brazo y Cerebro» de València. Sense judici, va ser tancat un temps i sortí en llibertat
provisional. En aquests anys col·laborà en Alba Social,
Redención i Estudios.
En 1927 participà en la fundació de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, amb Pedro Vargas, en una campanya exigint llibertats públiques (Alzira, Burriana, etc.).
El
29 de novembre de 1928 començà el judici per l'atracament a mà armada
de novembre de 1922, considerat l'últim judici
de l'època del pistolerisme. A ell, a José María Tadeo Navarro i a
Francisco García García, se'ls demanà 12 anys i un dia de cadena
temporal per atracament, més sis mesos i 250 pessetes de multa per ús
il·lícit d'armes; a Eustaquio Teruel Sánchez, sis anys
i un dia de presó major; i a Manuel López Rigel, nou anys de presó
correccional. El 27 de novembre de 1928 la sentència el condemnà a 10
anys de presidi major per atracament i a dos mesos i un dia per ús de
nom fals, a més d'indemnitzar amb 278.750 pessetes
a la tabaquera. En sortir de la presó s'exilià, amb la seva mare, Maria
Ruiz, i els seus germans, primer a París (Illa de França), on fou
secretari de la
Federació Anarquista del Sena, i després a Alger (Algèria).
En 1930 tornà a Barcelona, on dirigí
Tierra y Libertad. En 1931 fou redactor de Solidaridad Obrera, diari cenetista que més tard, amb Felipe Alaiz, dirigí.
El 5 de juliol de 1931 participà en un míting anarcosindicalista al
Palau de Belles Arts de Barcelona, organitzat per CNT-AIT,
amb Francisco Ascaso, Santiago Bilbao, Mariano Durruti i Arturo Perera,
per protestar contra la carestia de la vida. En aquesta època va fer
ocasionalment de professor
a l'Acadèmia Pestalozzi que dirigia Pilar Grangel.
Durant la República portà a terme una intensa tasca periodística, faceta que compaginà amb la realització de conferències
i mítings.
Entre maig i juny de 1931 assistí a la
Conferència cenetista catalana, on va proposar que la
FAI fos convidada al proper congrés de la CNT-AIT, proposició que va ser acceptada.
L'agost d'aquell any participà, amb Joan García Oliver i Gregorio Jover, en el míting pro presos realitzat al
Palau de les Arts Industrials de Barcelona. El 13 d'octubre de 1931 parlà, juntament amb Ramón Acín i Antonio Martínez Novella, en un míting al
Teatre Principal d'Osca (Foia d’Osca, Aragó) per celebrar la legalització del sindicat de la
CNT-AIT a la ciutat.
Arran del
Ple Regional de Sindicats cenetistes de Catalunya, celebrat a
Barcelona entre l'11 i el 13 d'octubre de 1931, va ser nomenat membre
del consell de redacció de
Solidaridad Obrera. El gener 1932, arran de la insurrecció
proletària de l'Alt Llobregat, en que es proclamà el comunisme
llibertari, va ser detingut amb la resta de membres d'aquest consell i
fou tancat al vaixell «Buenos Aires»,
per ser deportat amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso --amb
aquest dos organitzà una vaga de fam al vaixell i per la qual cosa van
ser separats a compartiments aïllats de la resta dels companys
confinats-- i molts altres a Bata (Província Litoral, Mbini,
Guinea Ecuatorial) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre
d’aquell any.
També en 1932 intervingué en el míting de la
FAI a Barcelona i en diversos actes celebrats a Alcoi (Alcoià, País Valencià) i a Sant Adrià de Besòs (Barcelonès Nord).
Durant aquest 1932, amb Sebastián Ballesta, José Pastor, Serafín Aliaga i altres, fundà les
Joventuts Llibertàries d'Alacant (Alacantí, País Valencià).
Entre 1932 i 1934, amb el seu germà Benjamín, participà en l'Agrupació
Pro-Escoles Racionalistes d'Alacant i ambdós varen fer classes a
les dues escoles racionalistes que funcionaven en aquesta ciutat, la del
carrer Mestre Marquès, promoguda per l'Ateneu Llibertari d'Alacant, i la situada al barri
de Sant Gabriel, al voltant del Sindicat Ferroviari de la
CNT-AIT i de les Joventuts Llibertàries.
El
9 de maig de 1933 resultà greument ferit, i un company seu (Manuel
Martínez Castellanos) mort, en un xoc amb la policia
durant una vaga al port d'Alacant, en el qual morí l'agent Vicente
Aracil Cortés; d'aquesta topada li quedà esguerrada la mà dreta.
En 1934 va ser nomenat secretari del
Comitè Peninsular de la FAI. En 1935 formà part de la redacció de
Liberación i poc després va ser detingut a Alacant. També en 1935 entrà de nou en el
Comitè Peninsular de la FAI, que va haver d'abandonar
arran d'un nou empresonament, i va fer un míting a Barcelona per
recaptar fons per a la creació d'un hospital obrer.
El 2 de juny de 1935 va ser detingut a Barcelona com a director del periòdic
La Voz Confederal, òrgan de la CNT-AIT i de la
FAI, juntament amb altres sis companys que treballaven a dues impremtes clandestines.
El 18 de novembre de 1935 participà en un míting d'afirmació confederal contra la guerra a la Plaça de Toros de València,
organitzat pels Sindicats Únics de la CNT-AIT, amb Manuel Pérez Feliu, Pau Monllor, José Villaverde i Francisco Ascaso.
Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el setembre d'aquest any representà la
FAI en el Consell Administració Municipal d'Alacant.
Durant la Guerra Civil milità a la ciutat de Múrcia (Múrcia) i criticà duríssimament la fugida de Madrid del Govern republicà
i el governamentalisme confederal. Entre 1937 i 1939 dirigí el periòdic
Confederación.
En 1937 va ser un dels representants d'«Els Amics de Mèxic» a Alacant. El novembre de 1937 representà
el Sindicat de Professions Liberals d'Alacant en el
Ple Regional de Llevant.
En 1938 va ser nomenat delegat del
Consell Nacional de la Infància Evacuada del
Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat a Múrcia.
Durant aquells anys bèl·lics també va fer diversos mítings i conferències --Vila-real (Plana Baixa, País Valencià),
en 1937; València, en 1937 i 1938, etc--.
El 27 de gener de 1939 va ser elegit membre del
Consell Municipal de València per la FAI, en substitució de Benjamín Gregorio.
Amb el triomf militar feixista de 1939 creuà el Pirineu Oriental i a l'exili ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica
i dirigí publicacions.
Durant els anys posteriors recorregué Amèrica i després s'instal·là a París com a professor de castellà a Nanterre (Alts
del Sena, Illa de França). Durant aquests primers anys d'exili va defensar Indalecio Prieto i fins i tot s'afilià al
Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), encara que al poc temps corregís i demà el partit.
En 1962 i 1971 va fer conferències a París. En 1974 fou nomenat secretari de la
Regional de Llevant de la CNT-AIT en l'Exili. Instal·lat a Les Lilas (Sena Saint-Denis, Illa de França), va fer conferències arreu.
Després de la mort del dictador Francisco Franco, féu classes en escoles d'estiu a Múrcia. En 1983 s'establí a València
i posteriorment a Múrcia.
Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara
Ação Directa, Adarga, Aurora, A Batalha, Cenit,
Le Combat Syndicaliste, A Comuna, ¡Desperdad!,
España fuera de España, Espoir,
Estudios,
Los Galeotes, Liberación, Manha, Mujeres Libres, Nueva Humanidad, Ruta,
Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, La Voz de
las Artes Blancas,
Umbral, etc.
Ajudà Manuel Buenacasa en la seva història del moviment obrer i col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia
Anarquista.
És autor de
Nuestra
odisea en Villa Cisneros, Recordando a Antero de Quental, Recordando a
Francisco Giner de los Ríos, La FAI y los momentos actuales
(1937), El Cantón de Cartagena (1973), Binomio CNT-FAI. 19 de
julio de 1936 (1975, amb Eleuterio Quintanilla i Antoni García
Lamolla), Homenaje a Ferrer Guardia, fundador de La Escuela Moderna (1976),
Cuestiones ibéricas (c. 1977), La Commune de París
(1871) (1977), Zarabanda insular (1977),
Doña Anastasia (1979), Memorial de Chicago (1979),
Miguel Bakunin. Su vida y su obra (1980), Homéricas regionales (1981),
Escuela de verano (1982), etc.
Tomás Cano Ruiz va morir l'agost de 1986 a la ciutat de Múrcia. Al seu poble natal un carrer porta al seu nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada