MEMÒRIA PRLETÀRIA DEL NORD-EST: Els franquistes del Canarias bombardegen Roses

El pànic agafa la població de la badia de Roses i tot l’Alt Empordà. 

La por al feixisme esclata fins i tot a la ciutat de Girona, Olot i Guíxols, Figueres a més de tota la gent que vivia a la Costa Brava i al Maresme. 

El 30 d’octubre de 1936, mentre l’exèrcit feixista preparava l’assalt a Madrid, la població de Roses es va convertir en l’escenari del bombardeig del vaixell Canarias, un dels més poderosos de l’armada naval franquista. 

Bombardeig de Roses pel destructor Canarias:   

L’episodi del bombardeig del vaixell franquista Canarias (194 metres d’eslora i 19,50 de mànega), amb una tripulació de 1.200 soldats de marina, que va tenir com a escenari principal la badia de Roses, a l’Alt Empordà, ha generat un munt d’articles. Val a dir que molt més centrats en la repressió antifeixista desfermada al Nord-est de Catalunya aquella nit que no pas en l’agressió militar franquista.

Segons el testimoni de l’alcalde de Roses, Salvador Marcó, a quarts de cinc de la tarda del 30 d’octubre de 1936 van començar a circular rumors que hi havia un intent de desembarcament.

A l’Escala (Baix Ter, Alt Empordà), on l’alcalde és Ramon Ribas i Callol (CNT-AIT), una gentada inquieta des de la Punta contempla les canonades del creuer Canarias. Tot seguit, quasi totes de famílies fugen a amagar-se al massís del Montgró, tot pensant que l’Escala seria bombardejada i els feixistes desembarcarien per prendre el poble. Al passeig Lluís Albert la població civil va instal·lar una metralladora per por d’un desembarcament feixista al Codolar, mentre vint milicians van al Museu d’Empúries per recollir eines (vagonetes i vies mineres de les excavacions arqueològiques, onze pics, un mall, tretze cabassos i nou caixes de paleta) que es necessiten per obrir pas a uns canons hi ha les Planasses i a la torre de Montgó.

Tot havia començat quan el 30 d’octubre de 1936 un vaixell de guerra, la nacionalitat del qual no podia precisar, havia apuntat els seus canons a la població de Roses i havia començat a disparar sense avís previ. Pocs instants abans i com si es tractés d’un joc macabre, la població de Roses i el mateix alcalde van ser testimonis d’un ball de banderes desorientador. Primerament, des del vaixell s’hissà la bandera republicana, després la de Catalunya, tot seguit la vermella i finalment la monàrquica espanyola –adoptada pel franquisme i acceptada en 1977 pel PCE i del PSOE--, que es va convertir en l’anunci de la primera canonada.

Un altre testimoni, en aquest cas des del vaixell atacant, oferia una versió molt més fatxenda d’aquella acció: “En el pueblo, la gente, al ver al ‘Canarias’, lo tomó por marxista y se echó a la calle en manifestación con banderas rojas y republicanas. Cuando izamos la bandera nacional (símbolo de la España Grande) aquella gentuza se llenó de confusión; algunos, sin esperar, ‘ahuecaron’; pero otros, sin creer lo que veían (tanto pasmo y asombro les producía la bandera ‘facciosa’), se quedaron en los muelles mirándonos; pero cuando rompimos el fuego sobre el ‘Marinero Cante’ huyeron como liebres, a una velocidad de récord.” El bombardeig va durar un quart i, segons el mateix testimoni, es van llançar 41 bombes que van provocar esvorancs al vaixell republicà Marinero Cante i al quarter de carrabiners. També va quedar afectada l’escola de la població, que aleshores es va dir Sacco i Vanzetti.

La premsa republicana va presentar aquella acció com una “agressió facciosa” i va assegurar que es tractava d’un intent d’invasió fallit. De fet, un dels principals cronistes del bàndol franquista afirmava a la Historia de la Cruzada Española que “¡El desembarco intentábase sin la mayor vacilación!” i aclaria que l’objectiu dels feixistes era “establecer por sorpresa un frente en Cataluña, y poner a Barcelona en serio riesgo; después, cortar la línea férrea que, a través de Cataluña, permite la comunicación con Francia”. Però, segons el mateix autor, aquest objectiu es va veure frustrat perquè van topar amb “destacamentos rojos mucho más fuertes en número”. Aquesta versió contrasta amb la que va oferir l’almirall de la flota, qui va assegurar que els republicans “estaban llenos de pánico hablando de la próxima invasión de Cataluña, de sus 200.000 hombres, etc., todo por cuatro tiros a un barco sin importancia”.

Ja fos un bombardeig o un intent d’invasió frustrat, l’acció va provocar una resposta antifeixista obrera i popular immediata. Es tractava de la primera vegada que un vaixell de la categoria del Canarias feia una demostració de força a la rereguarda i la por es va estendre arreu del país.

L’endemà, el diari gironí L’Autonomista informava que “els pobles de la província de Girona, conscients del perill feixista que estava a les portes, es posaren en peu de guerra sense esperar ordres de cap classe, per un moviment d’espontaneïtat magnífic que serà l’esbalaïment i l’admiració dels altres pobles, quan s’assabentin del braó amb què els treballadors de Catalunya han agafat les armes disposats a morir abans que veure trepitjat el seu sòl per la invasió feixista”. Així, a les vuit del vespre ja hi havia preparada una columna armada i municionada, que es va dirigir immediatament cap a Roses per tal de donar resposta al suposat envit. El mateix diari republicà anunciava, a més a més, que a tot el país s’havien aixecat més de 200.000 homes i que havia estat publicat un decret cridant a files tots els ciutadans, classes i individus dels contingents del 1932 al 1935, excepte els excedents.

La por i la frustració es van convertir en les espurnes d’una espiral de violència descontrolada. Enmig de la situació de pànic, es van dur a terme un munt de detencions arbitràries i es van assaltar les presons de Guíxols (Vall d’Aro, Baix Empordà), Olot (la Garrotxa) i la que s’havia instal·lat al Seminari de Girona, requisat. Al castell de Figueres (Alt Empordà) també s’hi va dirigir població civil local, de Roses i altes pobles de l’entorn, a fi d’entrar-hi per endur-se franquistes empresonats, però l’assalt fou impedit pel milicians de guàrdia, la gran majori membres de la CNT-AIT, que en algun cas s’enfrontaren verbalment, al crit de “covards”, amb algun camarada de Roses, d’aquells que feien una mica el fantasma (en coneixem el nom d’un d’ells, i que per això a l’exili encara no gaudia de gaires simpaties per part de militants cenetistes que aquell temps feien de milicià).

En total, trenta-set presos van caure aquella nit. A la Rambla de Girona s’havia format una turba enrabiada que assaltà el Seminari i s’emportà empresonats que animats per alguna filtració havien cridat per les finestres “Arriba España” i visques a Franco, a Espanya i altres consignes.

L’agressió del Canarias, doncs, no va repercutir en l’evolució de la guerra, però va crear una situació de guerra psicològica, amb efectes posteriors de caire personal, com ara l’afusellament el 15 de novembre de 1936 per l’Exèrcit de la República del seu sergent d’artilleria de costa a l’Escala Diosgracias Moya Díaz, que fou acusat de no complir el seu deure de bombardejar el Canàries en temps de guerra, un fet que fou rebutjat per anarquistes, al considerar que el militar actuà pel bé de la població civil i evità que el destructor franquista giri els seus canons contra el poble de l’Escala, tal com ens relatà Rafel Torres i Bofill, que aleshores era membre del Comitè Antifeixista local i que fou alcalde entre 1937-1939, i altres militants llibertaris escalencs. Una víctima del franquisme, Carles Rahola i Llorens, afusellat al cementiri vell de Girona el 15 de març de 1939, puix la seva família editava a Girona el diari L’Autonomista, on ell hi publicava. L’Autonomista havia publicat el 31 d’octubre un relat en que donava coratge a la resistència antifeixista, cosa que va ser agraïda per la gent del Nord-est de Catalunya, arran del bombardeig del Canarias: “... els pobles de la província de Girona, conscients del perill feixista que estava a les portes, es posaren en peu de guerra sense esperar ordres de cap classe, per un moviment d’espontaneïtat magnífic que serà l’esbalaïment i l’admiració dels altres pobles, quan s’assabentin del braó amb què els treballadors de Catalunya han agafat les armes disposats a morir abans que veure trepitjat el seu sòl per la invasió feixista”.

A Roses es van construir diversos refugis de guerra, però l’únic visible ara mateix és l’anomenat Refugi de la Pau , que es troba entre els carrers Castell de la Trinitat i Josep Sabater, molt a prop de la plaça Catalunya i de l’ajuntament.