’És l’economia, estúpid’ (menors estrangers)

“És l’economia, estúpid“. Amb aquesta frase, els assessors de Bill Clinton van definir perfectament quina és la realitat subjacent a la major part dels temes que es tracten a nivell polític. Amagar la relació entre aquest fet i la realitat és el gran triomf del sistema.  
A Catalunya, els Departaments de Benestar i d’Interior es passen el problema en comptes de cercar solucions, i qui pateix les conseqüències? Els infants i les educadores socials.  
 

“És l’economia, estúpid“. Amb aquesta frase, els assessors de Bill Clinton van definir perfectament quina és la realitat subjacent a la major part dels temes que es tracten a nivell polític. Amagar la relació entre aquest fet i la realitat és el gran triomf del sistema.“És l’economia, estúpid“. Amb aquesta frase, els assessors de Bill Clinton van definir perfectament quina és la realitat subjacent a la major part dels temes que es tracten a nivell polític. Amagar la relació entre aquest fet i la realitat és el gran triomf del sistema.
Sovint les fronteres s’utilitzen per amagar la realitat d’un problema global que ens interpel·la a totes. Se’ns presenta la immigració com un problema i com una amenaça obviant que és una conseqüència directa de la misèria i la violència que provoca aquest sistema-món d’explotació global. Tanmateix, és més fàcil crear estereotips, fomentar pors que ens divideixin i ens allunyin els uns dels altres perquè no ens adonem que el problema no som els què patim amb diferent intensitat aquest sistema, sinó els que es beneficien d’ell.
Davant del fet migratori d’infants i adults els estats de la Unió Europea decideixen no assumir de manera conjunta cap responsabilitat tancant fronteres i/o posant moltes traves per un flux migratori regulat. A l’estat espanyol i al conjunt de les diferents comunitats autònomes s’eviten prendre mesures necessàries perquè creuen que si ho fan generaran un hipotètic “efecte crida” que incrementarà l’arribada d’aquests menors.
A Catalunya, els Departaments de Benestar i d’Interior es passen el problema en comptes de cercar solucions, i qui pateix les conseqüències? Els infants i les educadores socials.
Uns infants que han de dormir a terra en comissaries, d’altres que ja viuen en Centres de menors sobreocupats han de veure com casa seva esdevé un servei d’urgència sense poder atendre en condicions als nous nens que arriben. I unes educadores socials que han de gestionar (especialment les que treballem en centres) una situació insostenible amb un increment exponencial dels conflictes, amb uns infants que tenen conductes més complicades de gestionar, perquè ser un nen del carrer primer a Tànger i després a Barcelona malauradament et fa perdre la innocència de cop. Per això, és un despropòsit ingressar-los en centres amb nenes i nens que res tenen a veure amb aquesta trajectòria vital. Tampoc té cap sentit des d’un punt de vista educatiu emmagatzemar-los a instal·lacions temporals sense cap plantejament que deixar passar el temps fins que tinguin 18 anys o esperar a que s’escapoleixin i marxin a un altre territori.
Manca de previsió, decisions improvisades, cap tipus de plà d’acció i prevalença de decisions polítiques per sobre de tècniques i educatives. Un fet que no és nou.
Fa temps que denunciem que el sistema de protecció social, i en especial el de la infància, està arribant a una situació de col·lapse. La crisi ha fet créixer exponencialment el nombre de casos atesos pels Serveis Socials, el nombre de derivacions als serveis especialitzats de protecció a la infància, les propostes d’ingrés a centres... cremant als/les professionals i generant situacions cada vegada més conflictives. Lluny de posar més mitjans i recursos s’han consolidat les retallades i a més s’han precarietat les condicions laborals generant un efecte fugida de la professió. Hem de gestionar, sense els mitjans necessaris greus situacions de conflicte que fan de cada dia una cosa molt semblant a un malson, una situació que nosaltres vivim en horari laboral, però que per els nens i nenes que deixem allà quan sortim ha esdevingut la seva «normalitat».
Ja no confiem res en vosaltres; l’únic que us demanem és que marxeu tots/es, polítics que no heu treballat mai a aquest àmbit i preneu decisions sense cap criteri tècnic, entitats que feu negoci amb el dolor aliè, la colla de pilotes que blanquegen als uns i als altres, mossos que feu de mossos (no esperem res de vosaltres)... El sistema de protecció social, especialment de l’infància, s’ha de reconstruir sencer, i vosaltres sou part del problema, no pas de la solució.
Sector Social CGT Ensenyament
  http://cgtense.pangea.org/spip.php?article5260