El maig de 1960, quan tenia 25 anys, fou durament torturat
a la Prefectura de Via Laietana, amb greus contusions
Lluís Bosch Martí (*)
Per una altra d'aquelles fantàstiques no-casualitats, servidor sempre està alerta a la recerca de
nous llibres, contactes, intercanvis, etc. No em pregunteu com va tornar a les nostres mans un famós llibre de l'editorial
Ruedo Ibérico de París, 1979, titulat
Nuestros primeros 25 años, de Luis Ramírez C., pseudònim del
periodista basc Luciano Rincón. Aquest llibre, que hem retrobat a
l'atzar entre els llibres que ens regalen en els intercanvis
filantròpics. Podria ser
el mateix volum que l'amic pintor Enric Marquès ens portava de París,
perquè llegíssim i el féssim circular entre les nostres amistats
antifranquistes. Penseu, amics lectors, que, si la brigadilla
político-social de la dictadura et trobava algun d'aquests
llibres o revistes com Mundo Obrero
o simples fotocòpies de propaganda, podies ser multat, empresonat, etc.
Servidor, l'endemà de la destrucció del mural de Palau-sator, el primer
que vaig fer en arribar a casa meva va ser cremar tota una sèrie de
materials, llibres comprometedors. El mateix
vaig fer després que la policia gironina em vingués a buscar a casa per
haver anat a la primera manifestació de protesta de la postguerra
gironina amb motiu del Procés de Burgos, organitzada pels estudiants
(**) i el
Consell gironí de Forces Polítiques antifranquistes del qual
servidor formava part. Després d'una hora al calabós i d'interrogatoris,
al cap d'uns dies vàrem rebre la notificació de pagar una multa de
10.000 pessetes.
L'entusiasme de poder tornar a llegir el terrible
Nuestros primeros 25 años
és perquè volia recordar i escriure a l'entorn de la gran exposició
sobre la vida i obra de Damià Escuder, a causa de la complexitat i
contradiccions d'un personatge tan genial, plural i mitificat per tots
els seus amics. Necessitava retrobar el relat històric
i biogràfic del Damià torturat i condemnat uns quants anys a les
presons franquistes. Aquests sí que foren presos polítics, perseguits,
maltractats, etc.
A partir dels anys 60, a l'apropar-se el que Franco en digué els “25 anys de pau”, és a dir, de repressió,
es varen iniciar una sèrie de grans purgues, primer contra els catòlics progressistes de la
FLP d'en Julio Cerón, 8 anys condemnat a la presó, més 15
militants més. Després, contra socialistes, comunistes, bascos i
catalans.
A Catalunya, la situació s'estava agreujant des de 1957. Rere les protestes universitàries de febrer
foren detinguts 25 estudiants. En Damià ja va participar en l'organització de la
Primera Asamblea Libre de Estudiantes,
que significà una bufetada contra el SEU, el sindicat falangista
obligatori. El 1960 a Barcelona continuen noves protestes. I finalment,
entrarem a parlar del fet més llegendari de la mítica vida política
d'en Damià,
els fets del Palau de la Música Catalana a l'Orfeó
Català, on havia de cantar una sèrie de cançons, en homenatge al
poeta Joan Maragall, on van assistir diversos ministres de Franco que
estaven de visita protocolària a Catalunya. Uns dies abans el governador
va prohibir
que es cantés el Cant de la Senyera, cosa que el públic es posà a cantar dempeus... Mentre que els nacionalistes cristians amb Damià, des del
galliner, van tirar centenars d'octavetes d'una demolidora
crítica contra Franco i la seva dictadura franquista, i, un cop
detingut i torturat, Jordi Pujol en va reconèixer
l'autoria. A la sortida del concert la policia va començar a detenir
tothom que portava els manifestos. L'endemà són detinguts l'historiador
Coll i Alentorn i el seu fill, militants clandestins dels
demòcratacristians, dels quals els franquistes van afusellar
el líder. Es troben noms tan coneguts a Barcelona des del de Jordi
Pujol.
Mentre
aquest grup de demòcrates catalans continuava a la presó, i eren tots
torturats i apallissats,
escarnits, es van organitzar una sèrie d'altres manifestacions del
poble, en les quals fins a cinc vegades van anar a les portes del Palau
del bisbe monsenyor Modrego, i ni una va sortir a rebre els que
protestaven, sols l'abat de Montserrat. Es va negar a
anar a l'acte de comiat de Franco a Barcelona. I a més, els va enviar
el següent telegrama: «Deploro profundamente las representaciones
y torturas de jóvenes católicos detenidos con ocasión del concierto del Orfeó
Català, doloroso episodio de la estancia de vuestro gobierno en Cataluña».
A
pesar de la importància de les condemnes contra els catòlics
nacionalistes, això no fou el que
més commocionà l'opinió pública catalana, sinó les notícies que
s'havien filtrat sobre la terrible actuació de la policia contra els
detinguts per part de la brigada de la policia político-social.
I
entre les dotzenes de casos de detinguts torturats pels fets del
comentat Palau de la Música Catalana,
ens centrarem en el gironí Damià Escuder i alguns dels seus amics. De
la declaració d'Enrique Bastardas, un cop detingut, juntament amb la
seva germana, li van dir a l'entrar a la Prefectura de Policia:
«Y tu también, por aquí, puta». « Fue introducido en su despacho, donde había otro detenido que se llamaba Damián
Escuder,
el cual sangraba por la nariz y estaba en el suelo ensangrentado. Al
día siguiente continuó siendo interrogado, y durante todo el tiempo pudo
oír como en el despacho contiguo era objeto de brutales palizas. El
abogado
Llibert Cuatrocasas,
de la declaración de Damián Escuder,
licenciado en ciencias y de 25 años de edad, dice que fue detenido
cuando salía del Palacio de la Música el 19 de mayo de 1960. Fue
conducido a la jefatura, y, al vaciarle los bolsillos, encontraron un
breviario social de Pío XII, los policías hicieron mofa
de este libro y de los católicos universales. Después empezaron a
golpearlo, como después hicieron entrar a Don Ignacio
Espar,
que golpearon también. Después, los policías siguieron con él (Damià),
empezaron a insultarle y a decirle 'cobarde!', 'catalanes de mierda',
'esclavos!' y empezaron a golpearlo de nuevo con toda brutalidad a base
de golpes fuertísimos en diversas partes del cuerpo, patadas reiteradas
en los testículos, llegando a producirle derramamientos
de sangre y diversas contusiones de carácter grave en diversas partes
del cuerpo. Un policía se manchó la mano con sangre y se la limpió con
la chaqueta del manifestante, diciéndole 'cerdo, me has manchado'.
También estos relatos pueden continuar, son centenares
los testimonios similares».
I
finalment, sense fer cap comentari, els fets sobre la repressió
franquista que vam patir a dins
de l'església de Palau-sator, que aquest any fa 50 anys que van pintar
i, per cert, van destruir la nostra pintura-mural. Setmanes després, els
activistes que la policia franquista considerava més importants foren
jutjats en Consells de Guerra i condemnats
a molts anys de presó, com el cas del nostre Damià, que es passà
diversos anys a diferents presons espanyoles i, finalment, a Sòria.
(*)
Diari de Girona (23/10/2018)
(**)
Nota del Nord-est llibertari: en aquesta manifestació
antifeixista gironina, que arrencà amb molta gent al centre de la ciutat
de Girona, per primera vegada des de 1939 hi va participar obertament
tota l’oposició antifranquista
present, fins i tot joves de l’Organització
Anarquista de Catalunya ‘Negro & Rojo’ (1970-1972).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada