Convertit en un dels dirigents del republicanisme a les comarques de Tarragona, va vincular-se a
Esquerra Republicana de Catalunya des de la seva mateixa fundació, el març de 1931.
Fou diputat del Parlament, conseller de Sanitat, comissari general d'Ordre Públic de Catalunya i
sots-secretari de Presidència de la Generalitat.
TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 29/10/2018
L’Escala i Empúries (Baix Ter, Alt Empordà,
comtat d’Empúries).-
Ens arriba una informació sobre que un grup de gent, a les 12 del
migdia del dimecres 31 d’octubre a l’Escala (Baix Ter, Alt Empordà,
comtat d’Empúries), es reunirà a la cantonada de la que va ser la casa
de l’ensenyant i dirigent d’ERC --placeta de la cantonada
carrer de la Torre amb carrer Maranges-- Martí Rouret i Callol a fi de
rendir-li homenatge en el dia cinquantenari de la seva mort a Ciutat
Mèxic DF en 1968.
En aquesta cantonada hi ha un monument a la seva memòria que l’Ajuntament de l’Escala li va dedicar
poc temps abans del centenari del seu naixement el 30 de març de 1902 a aquesta casa de l’Escala, on hi havia hagut el cafè de
Can Rouret (). És hora de col·locar-hi un estelada.
Martí Rouret i Callol, polític i mestre (l'Escala, 30 de
març de 1902 - Mèxic DF, 31 d'octubre de 1968)
Llegim a
Hiperenciclopèdia ERC (Memòria esquerra.cat):
Joventut i primers treballs com a mestre (1902-1926)
Nascut a l'Escala, era el segon dels tres fills que tingueren Josep Rouret i Ros i Emília Callol
i Tutau: Josep, Martí i Anna. El pare, que treballà a
L'Espanya Industrial de Barcelona, morí quan Martí era molt jove i
la mare obrí aleshores una botiga de roba al poble. Va fer els seus
primers estudis a l'Escala, que combinà amb la seva participació en un
grup coral i musical, en un grup teatral i en els
equips de futbol locals.
Va fer estudis secundaris a Girona i obtingué el títol de mestre de primeres lletres (amb l'opció
de convalidacions previstes si es disposava de titulació de batxillerat), expedit per l'Escola
Normal de Barcelona i datat a Madrid el 1923. Ja en aquesta època
d'estudiant féu unes primeres col·laboracions en la premsa republicana,
com
Empordà Federal (Figueres) i
L'Autonomista (Girona). Com a jove mestre, va fer pràctiques a
l'escola pública de nens del mestre Esteve Carles, a Lloret de Mar, i
tot seguit passà a treballar a l'escola de mossèn Pere Torrent Crous,
també de Lloret.
Mestre i republicà actiu a Móra d'Ebre (1926-1932)
El 1926 féu un canvi important en la seva trajectòria professional, ja que es traslladà a Móra d'Ebre
per exercir com a mestre al Centre Instructiu Democràtic --conegut popularment com La Democràcia--, escola laica creada el 1913 per la
Joventut Democràtica i que oferia un ampli ventall d'activitats culturals i recreatives.
El 1928 es casà amb Josepa Soler i Blay, a qui havia conegut en la seva estada a Lloret.
Membre
dels corrents de renovació pedagògica, Rouret desplegà una gran
actuació en el centre organitzant
excursions, revistes, activitats musicals i teatrals i altres
actuacions pròpies d'una escola activa. Va col·laborar en la revista
humorística
El Galatxo, per passar tot seguit a fundar
La Riuada (1927-1931), quinzenari que pretenia ser un instrument
propulsor de la cultura catalana a la comarca i que promogué campanyes
com el foment de la sardana, de l'excursionisme i del teatre,
l'ensenyament del
català a l'escola o la incorporació de la dona als àmbits culturals.
Situat ideològicament en el republicanisme catalanista i d'esquerres, des del
Centre Instructiu inicià una actuació també política, que disposà
de més marge d'actuació pública a partir de la certa obertura de 1930,
després de la dimissió de Primo de Rivera. Aquell any desplegà una gran
activitat
en reunions, conferències i mítings i impulsà la creació de centres
republicans a diverses poblacions, a partir de les quals creà una
Federació Republicana Federal Socialista de la Ribera i la Terra Alta.
Al començament de 1931, per diferències entre els membres de la redacció, deixà d'editar-se
La Riuada i tot seguit, al febrer, Rouret impulsà
L'ideal de l'Ebre (1931), publicació que es reclamava successora de l'anterior, amb un clar signe polític republicà i d'esquerres.
Convertit en un dels dirigents del republicanisme a les comarques de Tarragona, va vincular-se a
Esquerra Republicana de Catalunya des de la seva mateixa fundació, el març de 1931.
Aquí
convé precisar que si a tot Catalunya, en aquests moments de
desplegament del partit, la militància
era generalment indirecta i estava situada en entitats locals --sovint
amb una existència prèvia i en tot cas amb una forta autonomia-- que al
seu torn s'adherien al partit, en el cas tarragoní es produí a més una
situació d'ambivalència quant a l'adscripció
a Esquerra Republicana, per l'actuació del destacat dirigent republicà Marcel·lí Domingo. Aquest, que el 1929 havia fundat el
Partido Republicano Radical Socialista, d'àmbit espanyol, al mateix temps s'havia integrat el 1931 en el primer
Comitè Executiu Central d'Esquerra
Republicana de Catalunya. Això feia que a les comarques de
Tarragona, on la seva influència era més efectiva, en aquests primers
moments de creació del partit hi hagués una frontera imprecisa respecte a
l'adscripció
real dels nombrosos seguidors de l'anomenat
marcel·linisme.
En aquest context de certa ambivalència, Rouret s'alineà des d'un primer moment a
Esquerra Republicana de manera inequívoca. La particularitat del
desplegament organitzatiu que havia bastit els mesos anteriors va ser
que no reconeixia l'autoritat de Marcel·lí Domingo ni del seu
representant a la
zona, Ramon Nogués, que, malgrat residir a Tarragona, disposava de
grans connexions a Móra d'Ebre, on havia nascut, i en el propi
Centre Instructiu, que havia contribuït a crear.
La primera topada rellevant entre tots dos corrents del republicanisme va tenir lloc a les eleccions
entre els regidors dels ajuntaments per designar una
Diputació Provisional de la Generalitat, encarregada de redactar l'Estatut. Rouret, candidat del sector afí a
Esquerra Republicana pel districte de Gandesa, s'enfrontà i guanyà al candidat
marcel·linista. La seva publicació,
L'ideal de l'Ebre, féu més explícita aquesta adscripció al partit, en incorporar el subtítol de "Portaveu de la Federació Republicana Federal Socialista de la Terra Alta i la Ribera d'Ebre, adherida a Esquerra Republicana
de Catalunya". Organitzador del partit a la demarcació de Tarragona, en el
I Congrés Nacional ordinari d'Esquerra
Republicana de Catalunya, celebrat el febrer de 1932, va ser elegit membre del seu Comitè Executiu.
Com a membre de la
Diputació Provincial, va ser un dels ponents de l'Estatut de Núria.
A les eleccions de novembre de 1932 per formar el Parlament de Catalunya, va formar part de la candidatura
d'Esquerra
Republicana, en coalició amb altres forces, i n'obtingué l'escó. Cessà aleshores el seu treball al
Centre Instructiu i es traslladà a Barcelona.
Uns anys d'intensa actuació política (1932-1939)
El
període que va de la seva elecció com a diputat al Parlament de
Catalunya fins a la fi de la Guerra
Civil constituí, sens dubte, la fase més àlgida de la seva carrera
política. Com a diputat, tingué un lloc rellevant en l'organització dels
debats parlamentaris, en la seva condició de secretari de la Cambra
catalana. Dins el partit, consolidà la seva condició
de dirigent i en el II Congrés Nacional ordinari d'Esquerra
Republicana, celebrat el juny de 1933, refermà el seu lloc com a membre del Consell Executiu, ara en representació de la
Federació de Tarragona. Fou propagandista d'Esquerra Republicana en actes de la
Unió de Rabassaires i col·laborà en la premsa del partit, com els setmanaris
Fornal i
Mall.
Els
Fets d'Octubre de 1934 el sorprengueren a Tarragona, mentre realitzava
per encàrrec de Companys
gestions de conciliació entre les fraccions del republicanisme local.
Va ser detingut i empresonat, però aviat fou posat en llibertat. Amb una
part de la directiva d'Esquerra empresonada, formà part del Comitè
Executiu reestructurat l'abril de 1935. Aquest
mateix any formà part de la ponència que tractà de la reunificació del
partit amb el
Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra i inicià una col·laboració en el setmanari
Suport. Al principi de 1936 s'incorporà com a redactor al diari
Última Hora. Va ser també membre de la Maçoneria (**).
Amb
l'inici de la Guerra Civil, el seu protagonisme polític s'accentuà i
s'incorporà com a conseller
de Sanitat al primer govern format per Companys després d'iniciar-se el
conflicte. Es mantingué en el càrrec després de la remodelació de
l'agost següent, i comptà com a secretari amb Artur Bladé i Desumvila,
amic i col·laborador de l'etapa de Móra d'Ebre.
Durant el seu mandat (31-07-1936/26-09-1936), es creà el
Consell General de la Sanitat, amb l'objectiu d'acostar els serveis sanitaris als usuaris, i el
Comitè Central d'Ajut als Refugiats, que tingué una actuació sobretot en la protecció d'infants procedents d'altres llocs de l'Estat.
En
cessar del càrrec, el president Companys el nomenà tot seguit
sotssecretari de la Presidència
de la Generalitat, i fou el primer a exercir aquest càrrec de nova
creació i l'únic titular durant tot el període de guerra. Des d'ell,
s'encarregà sobretot dels serveis consulars i diplomàtics de Catalunya,
especialment en tot el que fa referència a la protecció
de ciutadans estrangers i dels béns comercials i industrials d'altres
països en territori català, en el context dels primers mesos de
revolució.
El
novembre següent [de 1936], el conseller de Seguretat Interior, Artemi
Aiguader, el nomenà comissari
general d'Ordre Públic de Catalunya. En l'exercici d'aquest càrrec, i
al front d'un grup de guàrdies d'assalt, el gener de 1937 intentà sense
èxit impedir els Fets de la Fatarella, en què moriren molts pagesos del
poble.
En
els darrers moments de la guerra a Catalunya, organitzà el pas a França
de nombroses personalitats
catalanes. De fet, organitzà ja abans la sortida de la seva esposa i la
seva única filla --Neus--, amb les quals es reuní ell mateix en iniciar
el seu exili.
L'exili (1939-1968)
En els primers moments de l'exili, treballà per l'afavoriment de la situació dels catalans en els
camps de concentració i, ja durant la Segona Guerra Mundial, per aconseguir el seu embarcament cap a Amèrica.
Residí a Perpinyà i a Montpeller, amb algunes estades a París, abans que la ciutat fos ocupada pels
nazis. Va ser membre del patronat de la
Residència d'Intel·lectuals de Montpeller.
Amb
una situació de creixent inestabilitat per als refugiats catalans en
territori francès per l'ocupació
nazi, el 1941 la seva esposa i la seva filla pogueren tornar a
Barcelona. Impossibilitat per fer-ho ell també, el 1942, en companyia de
la seva germana Anna, del marit d'aquesta, Josep Maria Murià, i del
primer fill de la parella, Guifré, embarcà cap a Mèxic,
via Casablanca.
A
Mèxic no exercí com a mestre i en canvi féu nombrosos treballs,
repartits entre Mèxic D.F. i Guadalajara:
comptable d'una fàbrica de conserves, dependent d'una botiga de mobles,
corredor d'assegurances, empleat de la papereria que havia obert el seu
cunyat, cap de departament al
Canal 8 de televisió, juntament amb una breu incursió en el camp editorial (***).
Estigué molt vinculat a l'Orfeó Català i formà part de la seva
Agrupació d'Art Dramàtic. El 1953 obtingué la carta de naturalització mexicana.
En el terreny polític, mantingué la seva vinculació a
Esquerra Republicana. Representà el partit a la
Junta Española de Liberación, constituïda el 1943 amb
participació de diverses forces polítiques republicanes, amb uns
objectius a llarg termini de restablir la situació republicana a l'Estat
espanyol, i de recompondre
les institucions a l'exili, a més curt termini.
El 1952 assistí al
Congrés dels Pobles per la Pau, celebrat a Viena. Com a diputat
del Parlament de Catalunya, participà en la sessió de 1954, celebrada a
l'ambaixada de la República espanyola a Mèxic, en què Josep Tarradellas
--de qui
era amic i partidari-- fou elegit president de la Generalitat de
Catalunya.
En un terreny més personal, el 1952, amb motiu del seu viatge a Viena, es desplaçà a Perpinyà, on
pogué veure després d'anys la seva filla Neus.
A finals dels anys cinquanta inicià a Mèxic una nova relació de parella amb una dona cubana, Victoria
Torres, amb qui tingué dos fills, Martín Luis i Jorge Alberto.
El 1965 obtingué autorització del Govern espanyol per fer una estada a Catalunya, que durà dos mesos
i durant la qual residí sobretot a l'Escala. Després retornà a Mèxic, on morí el 1968.
Notes:
(*) Aquest cafè durant el canvi de segle fou llogat i gestionat pel pescador,coraller,
federal
pimargallista i president del Centre Republicà de l’Escala Rafel Bofill i Callol.
(**) A finals de 1938 s’inicià a la Francmaçoneria, a Barcelona, en la Lògia
Victoria, de la
Gran Lògia Regional del Nord-est del
Gran Orient Espanyol. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada