 |
| Belén de Sárraga durant una gira propagandística per Andalusia (1900) |
L’abril de 1896, Teresa Claramunt, que aleshores vivia a Camprodon, on s'havia traslladat des de
Barcelona, envia des del Ripollès a un míting al local
La Sepentina, al carrer Casanova de Barcelona, una carta que es
llegí on protestava per les penúries que aleshores passava la també
anarquista feminista Bélen Ságarra, que havia estat detinguda a causa
dels estatuts de la seva associació, ja que el governador
civil de Barcelona havia dit que no volia permetre a la ciutat cap mena
d’organització lliurepensadora “perquè eren contràries a la moral
cristiana”, però tot i això, va quedar en llibertat. En el míting, segon
la crònica del periòdic
La Tramontana, hi van participar la mateixa Ságarra, de l’Associació
Lliurepensadora de la Dona; Palmira de Bruno; Amàlia Domingo Soler i Àngels Lopez de Ayala.
Belén
de Sárraga:
El 10 de juliol de 1872 neix a Valladolid (Castella la
Vella) la mestra, metgessa,
periodista, republicana federal, francmaçona, lliurepensadora,
espiritista, anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de
Sárraga Hernández, també citada
Zárraga. Fou la filla primogènita de Vicente de Sárraga, militar
republicà i francmaçó procedent d'una família burgesa de San Juan de
Puerto Rico, i de Felisa Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen
humil. Nasqué
dos anys abans que els seus pares es decidissin a casar-se civilment.
Després
de recórrer diverses ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb la
seva família a Puerto
Rico, on conegué els seus familiars i posteriorment estudià magisteri, a
instàncies del seu avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo,
director del
Magisteri de l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico.
En
1888 retornà amb la seva família a la Península i poc temps després es
produí la separació matrimonial
dels seus pares, fet escandalós que donà molt que parlar aleshores. En
aquesta època començà a freqüentar els cercles republicans federals, on
conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant de comerç, republicà i
francmaçó, amb qui en 1890 es traslladà a viure
a Barcelona i en 1894 es casà. La parella tingué tres infants: Libertad, Demófilo Dantón i Víctor Volney.
Belén Sárraga de Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la Universitat de Barcelona,
on organitzà la protesta contra la destitució d’Odón de Buen
de la càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per la publicació de l'obra
Historia Natural.
Aquest francmaçó lliurepensador, igual que Cristóbal Litran, es
destacà en la defensa de l’entrada de la dona en les Lògies, en comptes
d’haver de pertànyer a
Lògies d’Adopció, femenines completament separades i subordinades
a les masculines. Només unes poques dones, a partir de 1880, eren
admeses a les Lògies a de Barcelona i en les de Lleida (Segrià). En
total, a finals
del segle XIX les dones francmaçones al Principat de Catalunya eren
menys d’un centenar. La sevillana republicana feminista Ángeles López de
Ayala (1858-1926) a Madrid pertanyia a la
Lògia femenina
d’Adopció Amantes del Progreso,
on ocupava el càrrec de Primer Vigilanta, fins a l’entorn de novembre
de 1888. Posteriorment, l’abril de 1889 pertanyia a la Lògia femenina
d’Adopció
Hijas de los Pobres,
sota els auspicis del Gran Orient Nacional d’Espanya
(GONE). I el 1894 era secretària guarda segells de la Lògia
Constància,
núm. 102 del Gran Orient Espanyol (GOE),en principi solament de caire masculí, a Barcelona.
En
aquesta època Belén de Ságarra llegí obres de Pierre-Joseph Proudhon,
Mikhail Bakunin i Piotr
Kropotkin; es declarà filla espiritual de Fransesc Pi i Margall,
Eduardo Benot i Nicolás Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges,
Madame de Stäel, George Sand i Louise Michel. També col·laborà en la
revista espiritista barcelonina
La Luz del Porvenir.
En 1895 fundà a València la
Federació de Grups Femenins. En 1896 formà part de l'Associació
de Dones Lliurepensadores de la vila de Gràcia, organització que va ser prohibida pel governador i que implicà la seva detenció.
El novembre de 1896 Belén da Ságarra s'inicià en Francmaçoneria, segons el periòdic de l’època
La Antorcha Valenciana,
en la Lògia «Severidad»,
núm. 88 del Gran Orient Ibèric (GOI) , a València (l’Horta, País Valencià), que en principi era de caire masculí. Aquest mateix 1896 dirigí el periòdic
La Conciencia Libre.
També figura a la Lògia
Fe, a Sevilla (Andalusia), en la
Columna d’Honor del seu cens d’afiliació.
En 1907 viatja a Buenos Aires (Riu de Plata, Argentina), on representa la Lògia Capitular
Virtud, de Màlaga (Andalusia), en el
Congrés Universal de Lliurepensadors, on defensa els drets de la dona. S’implica en la Francmaçoneria a Buenos Aires essent membre del
Suprem Consell Universal Mixt de la
Federació Argentina del Dret Humà (Orde Co-maçònica). Concretament, en 1918 forma part del
Consell Nacional de la
Federació Argentina que es troba sota els auspicis de l’obediència
Orde Co-maçònica (Dret Humà). Però el 29 de març de 1918 es decreta la seva expulsió de la
Federació Argentina a causa d’haver nomenat per part seva uns càrrecs en l’obediència trobant-se aquell moment absents alguns representants del
Consell Nacional i quan no tenia potestat per fer-ho.
Visità Cuba, on anà en dues ocasions en unes estades auspiciades, segons sembla, per la
Gran Lògia Independent cubana.
En
1896 la seva amiga anarquista Teresa Claramunt, també lliurepensadora i
maçona, vivia amb el seu
marit Antoni Gurri a Camprodon (Vall de Camprodon, Ripollès) on
s'havien traslladat des de Barcelona- L’abril d’aquell any envia des de
Camprodon a
un míting al local La Sepentina, al carrer Casanova de
Barcelona, una carta que es llegí on protestava per les penúries que
aleshores passava la també anarquista feminista Bélen Ságarra, que havia
estat detinguda
a causa dels estatuts de la seva associació, ja que el governador civil
de Barcelona havia dit que no volia permetre a la ciutat cap mena
d’organització lliurepensadora “perquè eren contràries a la moral
cristiana”, però tot i això, va quedar en llibertat.
En el míting, segon la crònica del periòdic
La Tramontana, hi van participar la mateixa Ságarra, de l’Associació Lliurepensadora de la Dona; Palmira de Bruno; Amàlia Domingo Soler i Àngels Lopez de Ayala.
En 1897 presidí l'Associació General Femenina de València. A finals de 1897 fundà a Màlaga la Federació
de Societats de Resistència, que arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80 societats.
De bell nou a València, intervingué en campanyes i manifestacions en suport de la independència cubana
i contra la monarquia. L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació independentista i empresonada.
Després passà a viure a Madrid (Castella la Nova), on en 1898 ingressà en el
Centre Instructiu Obrer Republicà, dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i Pedro Vallina, entre d'altres.
En 1899 fundà l'Associació
de Dones Lliurepensadores de Maó (Menorca, Illes Balears).
Sembla que també milità, amb Teresa Claramunt, en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat
en 1900. Aquest mateix 1900 s'afilià al
Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit
del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà
especialment a Huelva (Andalusia), Màlaga i Còrdova (Andalusia). En 1900
creà la
Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va fer mítings amb
Soledad Gustavo en suport als presos de Jérez de la Frontera (Campiña de
Jérez, Cadis) en la citada ciutat i el març de l'any següent rellançà
La Conciencia Libre
a Màlaga.
En 1901 defensà l'ensenyament laic en una conferència a Badajoz. En 1902, amb els Alejandro Lerroux
i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i pagesos, a més de societats lliurepensadores, a Màlaga.
A Còrdova residí amb Soledad Areales i en 1902, amb. Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta
ciutat La Conciencia Libre,
publicació molt llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova formà part de la societat llibertària «Los Amigos del Progreso»
i participà activament en l'organització de sindicats obrers.
En 1902 assistí al
Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra, Suïssa) en representació de més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes.
En 1903 s'afilià a la
Unió Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a
dos mesos i un dia de presó per un discurs pronunciat contra el general
Camilo García de Polavieja, censurant aquest per l'afusellament del
poeta, francmaçó
i heroi de la independència de Filipines, José Rizal.
En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). En 1906 representà la Lògia Capitular
Virtud, de
Màlaga, en el Congrés de Lliure Pensament de Buenos Aires.
En 1907 marxà a Amèrica i s'establí a l'Uruguai, on fundà l'Associació
de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el periòdic
El Liberal a l'Uruguai.
En 1910 assistí al
Congrés Internacional Femení celebrat a l'Argentina, el qual l'anomenà presidenta honorària.
Durant
els anys posteriors recorregué el continent americà (Xile, Costa Rica,
Guatemala, Mèxic, Cuba,
Veneçuela, Panamà, Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent
costat el sindicalisme i el feminisme i denunciant tota mena
d'injustícies, com ara el desigual repartiment de la riquesa, la guerra
colonial, la militarització l'ensenyament juvenil, l'explotació
laboral infantil, els atemptats ecològics, la desigualtat dels fills
nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc.
El febrer de 1913 va fer una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta, Concepción, Santiago, Iquique,
Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou força reeixida: el periòdic
La Razón
li edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio
de Valparaíso, es crearen centres femenins anticlericals amb el seu
nom, diversos poetes (Néstor Recabarren, Salvador Barra i Máximo Silva)
li dedicaren cançons, etc. En 1914 publicà a Lisboa (Portugal)
El clericalismo en América. A través de un continente,
sorgit arran dels seus viatges per Amèrica. Entre 1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina).
En 1915 formà part del
Consell de Govern de la
Federació Argentina de l’Ordre Maçònic Mixt Internacional El Dret Humà. Assolí el grau 33.
Instal·lada a Mèxic, dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual
Rumbos Nuevos
i en 1926 obtingué la nacionalitat mexicana.
En 1931, després de la proclamació de la República del 14 d’Abril, retornà a la Península. En 1933
encapçalà la candidatura republicana federal per la circumscripció electoral de Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la
Comissió Nacional del
Partit Federal Ibèric (PFI).
En 1939, amb el triomf militar franquista, s'exilià a l’Estat francès i, a partir de 1942, a la Ciutat
de Mèxic, on va formar part de l'«Ateneo Pi y Margall»,
lloc de confluència entre anarquistes i republicans federals a l'exili.
Conreà la prosa i el vers i els seus escrits es troben dispersos arreu de diferents publicacions
llibertàries, com ara Adelante, El Amigo del Pueblo, El Despertar de los Trabajadores, El Obrero,
El Porvenir del Obrero, La Protesta, etc.
A més de les citades, entre les seves obres podem destacar
Minucias. Poesías (1902),
Congreso Universal de Librepensadores de Ginebra (1903),
Conferencias sociológicas y de crítica religiosa (1913),
La evolución de los pueblos y las congregaciones religiosas. Conferencies (1915),
La Iglesia en la política (1923),
Conferencia sustentada per la eminente oradora Belén de Sárraga el
domingo 4 de mayo de 1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a
Felipe Carrillo Puerto, organizada por la Agrupación Socialista de La
Habana (1924),
La papisa Juana. Testimonio histórico contra el origen divino del Papado (1931) i
El vicariato divino (1931).
Belén de Sárraga va morir el 10 de setembre de 1950 a la Ciutat de Mèxic
a conseqüència d'una nefritis i gairebé en la misèria. Les seves
restes van ser vetllades segons el ritu funerari maçònic i posteriorment
incinerades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada