L’Observatori de la Vida Quotidiana tracta del fulgor,
misèries (i resistències) a la turistització
TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 12/07/2018
Girona (Gironès, comtat de Girona).-
Segons un
despatx de l’Agència
Catalana de Notícies a Girona falta d'inversió en habitatge, en el
barris i en les polítiques socials i mediambientals. Aquesta és la
principal queixa del grup municipal de la
CUP-Crida per Girona que, a més, retreu a l'equip de govern de
Marta Madrenas que "es gasti tants diners" en promoció turística. El
regidor Lluc Salellas ha recordat que bona part dels diners que genera
el turisme
van a mans privades. "El problema és que s'han oblidat de temes
transcendents com l'habitatge o els barris", assenyala Salellas.
En aquest sentit, el regidor assegura que la situació en algunes zones de Girona és "molt greu" per
la falta d'inversió per part del consistori. "Hi ha moltes obres previstes el 2017 que no s'han executat", ha denunciat.
Entre els incompliments que reflecteixen els
Comptes Generals que ha portat la
CUP-Crida per Girona, i que representen el total de les inversions
fetes pel consistori al llarg de 2017, hi ha obres com l'ascensor de
Vila-roja, el pla de millora de Torra Gironella, els espais comunitaris
de Can Gibert, o el fet que només s'han dedicat
6.000 dels 50.000 euros previstos per al sector Est del municipi.
"Quan un es mira el què s'ha fet es veuen els incompliments de l'Ajuntament", ha reblat Salellas
que també ha recordat que "tampoc es compleix el que es preveu" en els pressupostos participats dels barris de Girona.
En temes d'habitatge el problema és, segons la
CUP-Crida per Girona, "molt important" ja que al final ha quedat
un 40% del que estava pressupostat per invertir. "Com pot ser que
qüestions tan sensibles quedin sense cobrir", es pregunta la regidora
Laia Pèlach.
Repensar Temps de Flors
Una de les principals denúncies per part de la
CUP-Crida per Girona ha estat la inversió que es dedica cada any a
Temps de Flors. Salellas ha lamentat que disposi de més diners aquest acte que no pas les
Fires de Sant Narcís "que involucren a tots els gironins". En
concret, l'Ajuntament va invertir 450.000 euros en aquest esdeveniment
l'any passat, mentre que les Fires van comptar amb una partida de
385.000 euros.
En aquest sentit, Salellas ha demanat que "es repensi" la fórmula de
Temps de Flors i que "faci partícip a tota la ciutat". "Si tu
veus el que es promociona és bàsicament el Barri Vell de Girona. Està bé
que hi sigui, però que impliqui tota la ciutat", ha subratllat el
regidor.
Temes socials i mediambientals
La regidora
Laia Pèlach ha estat l'encarregada de posar l'accent en la falta d'inversió en temes socials i mediambientals que mostren els
Comptes Generals. La regidora ha assenyalat que l'Ajuntament
"s'ha oblidat" del pla de joventut i no ha complert amb el pressupost en
aspectes com l'educació o la violència de gènere.
Pèlach
considera "inadmissible" que aquestes àrees es "quedin sense cobrir".
"Normalment tots els
grups municipals demanem més diners en aquests temes. El problema és
que a sobre no compleixen amb el que diu el pressupost", lamenta l'edil.
La política mediambiental també ha centrat bona part de les crítiques
de la
Una de les principals denúncies per part de la
CUP-Crida per Girona. Pèlach ha criticat que totes les decisions
que pren l'equip de govern "van en la direcció contrària" en temes de
millorar el reciclatge.
Especialment
crítica ha estat en el sobrecost que han suposat les obres de reforma
de la incineradora
de Campdorà, i que havien quedat aturades amb l'article 155. Pèlach ha
recordat que dels 8,4 MEUR inicials s'ha passat a 11,4 MEUR. "Aquestes
partides no tenen res a veure amb el model en que s'hauria d'avançar",
ha reblat.
En
aquest sentit, la regidora ha apostat per ampliar a tota la ciutat la
recollida 'Porta a Porta'
que s'està fent al barri de Sant Daniel. "D'aquesta manera millorarem
l'eficiència, generarem menys residus i ens costarà menys als gironins",
ha conclòs Pèlach.
Anàlisi de l’Observatori de la Vida Quotidiana crític de
la turistització
L’Observatori
de la Vida Quotidiana (OVQ) publica a la revista
Libre Pensamiento un anàlisi crític de la turistització. La
turistització, un procés mundialitzat, arrossega un tsunami urbanitzador
que depreda i espolia territoris, alhora que arrasa les cultures
apegades als llocs.
Ja incrustat en les metròpolis, accentua la mort dels barris. No
obstant això, encara que silenciades o deformades, ja portem anys de
resistències i lluites col·lectives enfront de tant de despròsit.
Començarem
pel final. Les veus de les paraules del mercat alarmen amb les lleis
del nombre de suposades
estadístiques que anuncien que la inestabilitat política, la
inseguretat jurídica, castiguen a la indústria turística i tallen ales
al renovat impuls immobiliari. Això a Catalunya, i especialment a la
seva capital, la Barcelona cosmopolita. Siguin notícies,
bulos, aquestes “realitats” ens planten davant de dues qüestions
primordials. Una, el turisme i l’immobiliari són les locomotores o
vagons d’una economia capitalista en declivi, sense sortida. I dos, com
la bombolla del moment, una altra més, alleta especuladors
i massa especulacions, però es mostra excessivament vulnerable a tot
tipus de vaivens.
Quan
en el Mediterrani, Mare Nostrum/Mare Mortum, es poden creuar enormes
creuers i fràgils pasteres,
les referències al turista, o més al viatger, trontollen. Indiquen, si
per ventura, que la mobilitat de les poblacions o que la mobilització
general ja és transescalar i discorre per tot el mapamundi. El tràfic
del Nord al Sud i del Sud al Nord s’ha disparat,
encara que per les saturades rutes transiten, o són transportats, en
sentit contrari, varietat de cossos i amb objectius molt diferents. Ni
uns ni uns altres d’aquests massius fluxos de poblacions escapen a la
lògica del benefici com tampoc s’evadeixen del
grapeig dels discursos que enalteixen el pensament unànime de la nostra
època. Dels trajectes, uns amb anada i tornada garantida (excepte
sinistralitat sobrevinguda, doncs com ens adverteixen el risc zero mai
existeix), els altres vagabundejant a la intempèrie,
les informacions a l’ús i de consum són variopintes. Amb prou feines
notícies referides a la indústria de l’emigració, si per ventura alguna
es cola en la terminal dels televisors, i de tant en tant, es clama al
cel per l’acolliment de les persones refugiades,
que no migrants.
Entre
la filantropia i la beneficència s’intenta navegar en aquesta bretxa
aprofundida que confronta
la misèria de l’abundància (la nostra) a l’abundància de la misèria (la
seva). Amb prou feines paraules per assenyalar a les empreses, privades
o públiques, que negocien amb els que escapen de la mort, siguin per
bombes o per gana. I en les fases del cicle
de traficants de cossos s’encadenen, ja sigui en l’economia negra o
blanquejada, tant les xarxes il·legals que manegen la diàspora com els
qui controlen l’arribada amb excessius camps de refugiats barrats i amb
prou feines asil i tot l’exèrcit d’empreses i
funcionaris/as que es mouen en el seu entorn. El revers d’aquesta
mobilitat forçada concerneix al costat privilegiat del món aquest
desenvolupat, i també a certes capes de les economies emergents, que
persegueixen i es bolquen en l’aventura molt a la vora
amb tot inclòs. El seu tranquil viatge incumbeix tant a operadors de
les emprenedores empreses, les unes transnacionals i les altres locals,
com a les administracions públiques que asseguren el seu assossec i
recullen els seus desaprofitaments.
La
turistització s’expandeix i intensifica arrossegant el tsunami
urbanitzador que depreda i espolia
territoris amb les conseqüències d’arrasar les cultures apegades als
llocs. Aquest procés mundialitzat, però amb geografies variables —donada
la seva extrema exposició a les accelerades sacsejades de la
geopolítica—, està pilotat pels diferents sectors que
engloba la indústria turística, encara que els seus tentacles van més
enllà quan aconsegueix subsumir moltes altres activitats subordinades al
mannà de les gallines dels ous d’or.
Dins d’aquest panorama els comptables de l’economia manegen els seus comptes i ens expliquen els
seus contes: Espanya es considera, en un rànquing de 136 Estats, “el país més competitiu del món en el sector turístic” (Worl Economic Forum-2017).
Així de “l’emissió” de turistes internacionals 75,6 milions d’ells
van aterrar l’any passat a les platges, muntanyes i ciutats del
devastat territori ibèric (i calculen que aquest any la xifra
s’incrementarà fins als 83 milions). I van deixar, diuen les seves
estadístiques, 77.625 milions d’euros. A més, tanquen les xifres
del Nou ’Dorado’, anotant que la seva contribució a la creació
d’ocupació és molt significativa: el sector turístic --en el 2015--va
donar feina, directa o indirectament a 2,5 milions de persones (un 13%
del total,
i que aconseguiria el 16,2% si es contemplessin les ocupacions
induïdes). És així que el turisme es venera com la primera “indústria
nacional”, igual que es glossa la seva consolidació com a “sector clau
en l’activitat econòmica mundial”. Al·ludint al PIB
–aquest marcador de les desigualtats socials i desequilibris
territorials—es comptabilitza que la seva aportació a la “riquesa
global”, en el 2016, va representar el 3,1%, i el seu pes real, atenent
als seus efectes indirectes i induïts en altres sectors,
pujaria al 10,2%.
També
s’insisteix que la indústria turística és intensiva en inversions, és a
dir que s’exercita
a fons en l’acumulació per despossessió, sovint com a avantsala del
procés, quan acapara un 4,4% de la inversió mundial en aquest mateix
any.
Anem a la platja i a passejar
El
turisme està, ens recalquen, en la cresta de l’ona i es vaticina que
surfejarà durant molt temps.
La seva actualitat, no obstant això, ve precedida i s’assenta en altres
onades. Remotament, les elits ocioses ja es van refugiar en selectes i
sofisticats enclavaments, platges, balnearis, luxoses mansions entre el
verd. Eren pocs, la seva petjada ecològica
escassa i les seves estades només donaven per a parlar entre la gent i
en determinats mitjans de comunicació.
No tan lluny si que queden les cançons de l’estiu --“vamos
a la playa calienta el sol”--, l’imaginari del biquini i el seu contrapunt de “vente
para Alemania, Pepe” de l’època del desenvolupisme en el solar ibèric. Divises de les i els emigrants sumades a les despeses dels turistes
van apuntalar el mite del “spain is diferent” i van propagar la consigna “un turista, un amic”.
En aquell cicle de despunti del turisme de masses es va colonitzar i va devastar, a l’empara de la
Llei del Sòl de 1956, especialment el litoral, on es van aixecar
les necròpolis costaneres que estacionalment abarrotaven de “sueques i
suecs” les platges amb crema de sol i ombrel·les. Van ser temps també
del primer
boom immobiliari que va inaugurar la febre de la segona residència, per
a nadius i forans, doncs despuntava l’especialització de certes àrees
com a geriàtric europeu.
Més
endavant, la colonització turística sense oblidar-se de les ribes del
mar es va encimbellar a
les muntanyes. El preludi de la massificació turística serien les
pistes d’esquí, aquest or blanc que abocava i multiplicava les
urbanitzacions i els complexos turístics associats. Més tard va
proliferar el turisme rural amb encantadors hotels rurals, agroturismes
i cases o apartaments de lloguer.
L’últim graó ja es va incrustar en les metròpolis. Els esdeveniments del 92 --Jocs
Olímpics a Barcelona i la Expo de Sevilla-- van ser el tret
de sortida. Amb ells es va transmutar l’antany “un turista, un amic” en
uns “amics per sempre”, doncs els gestors, de vell o nou encuny, de les
metròpolis
promocionen les seves marques registrades, basades en l’explotació
turística, dinamitzada per les indústries de l’oci i l’entreteniment,
com a plataformes de l’acumulació del capital.
L’auge
del turisme urbà desenfrenat, esquitxat de mercantilització extrema
dels espais, edulcorat
per les indústries culturals i la museificació de les pedres i de les
gents --la millor imatge de les quals són les estàtues humanes immòbils
que s’escampen per les Rambles-- han aguditzat, no obstant això, les
desigualtats socio-territorials en la metròpoli.
Ja que aquest (anti)model de “creixement econòmic”, idolatrat mancant
una altra alternativa, constreny a la venda dels territoris urbans al
millor postor, i això potenciat, sense miraments, per una concertació
público-privada, encarregada de la gestió de les
conurbacions metropolitanes i regida pels patrons del capitalisme
assistit, que es lliura a la transferència de capital públic i béns
comuns als negocis privats. Per cert, en la qual les majors quotes de
beneficis van a parar a empreses multinacionals que
controlen el negoci vertical de la indústria del turisme, precisament
sustentada en una llarga cadena de subcontractacions. Amb el que
s’eternitza i expandeix la privatització dels beneficis i la
socialització de les despeses i costos.
La indústria turística i el sector de la construcció i immobiliari són els motors de la devastació
d’àmplies zones del territori. Amb el seu prestigi de “generar riquesa”, el seu ’chapapote’
que va aparèixer i persisteix en el litoral, es va expandir per les
muntanyes i prossegueix amb la conversió dels pobles en estampes de
postal, i ha aterrat a les ciutats provocant la proliferació dels
no-llocs i barricidis. Litoral, muntanyes i ciutats són
ara parteix d’un mateix pack, i intercanviables les destinacions.
Seqüeles i danys col·laterals
El boom turístic no s’explica sense l’abaratiment dels costos del transport, entre altres factors
a causa de la caiguda del preu del petroli. I tampoc sense l’exponencial creixement dels vols
’low
cost’,
a causa de la liberalització del sector, i que encoratja al fet que un
54% dels turistes internacionals emprin en els seus desplaçaments el
transport aeri. Corol·lari d’això són els col·lapses d’aeroports malgrat
les constants ampliacions i noves creacions
dels mateixos. La moda dels macro creuers comporta, per la seva banda
afectacions i redefinicions en la gestió dels ports comercials, mentre
que l’ascens de iots, entre el segment elitista de turistes, repercuteix
en la plaga a l’alça de selectes i exclusius
ports esportius.
La
maquinària devoradora de la turistització precisa recursos i exigeix
infraestructures adequades.
L’engranatge de la costa mediterrània del sud, lliurada al monocultiu
turístic, requereix a més d’aeroports, autovies/autopistes i
AVE’s per als desplaçaments, camps de golf i parcs temàtics per a
l’entreteniment. I també aquest recurs escàs, aquest or blau, que és
l’aigua. Aquestes infraestructures del capital arrosseguen les seves
conflictivitats:
per exemple, entre moltes altres, la llunyana guerra de l’aigua contra
el transvasament de l’Ebre, o la més recent derivada de les obres de l’AVE al seu pas per Múrcia. Una altra megainfraestructura, i que en aquest
cas atenia a la Costa Brava, va ser la construcció de la
MAT --Línia de Molt Alta Tensió-- per garantir, entre altres motius,
el proveïment d’electricitat i evitar l’apagada del turisme de masses, i
que va generar igualment una perllongada lluita la criminalització de
la qual encara persisteix.
El
turisme, en fi, és una llançadora de la reconquesta dels territoris per
part del capital, ja que
combina la intensificació de la mercantilització dels mateixos amb
l’accentuació de la privatització. I les urbs, i entre elles Barcelona,
s’exposen en aquests moments, com un cas paradigmàtic.
Són
massa els seus efectes. S’accentua la presa de places i carrers per les
munions de turistes i
la proliferació de terrasses que estan abolint la condició del “espai
públic” com a lloc concurrencial de trobades entre veïns i entronitzen, a
canvi, la ciutat com a espectacle només per a espectadors i solvents.
La ciutat en venda que dóna ales a una nova
i agressiva bombolla immobiliària repercuteix així mateix en
l’allotjament que implica l’expulsió dels habitants, els ’bichos’
--diuen ells-- que entorpeixen el negoci i que són sotmesos a un
descarnat mobbing estructural.
Sobresurt en aquest panorama l’adquisició, bàsicament, per Socimis
-societats cotitzades anònimes del mercat immobiliari, o millor fons
d’inversió estrangers o simplement fons “voltors”, en el dir popular-
d’edificis complets encara amb inquilins habitant-los.
L’alça
desmesurada dels preus de lloguer, que abasta ja a tota la regió
metropolitana. La reconversió dels habitatges per al turisme
residencial.
L’assetjament al comerç de proximitat pel devessall de les franquícies.
I etc.
El
turisme, per als més, no genera riquesa; al contrari estén la
precarització, tant en el laboral
-el sector, en el qual abunda la subcontractació i la temporalitat és
un paradigma de les extralimitacions de l’explotació-, com en
l’habitacional i en les facetes pròpies de la reproducció social:
passejar pel carrer, prendre una copa, divertir-se o comprar.
Un mantra davant el mirall
Com
expressava una pintada en un barri barceloní, atacat per la
gentrificació: “No és turismofobia,
és lluita de classes”. A Barcelona, durant el passat estiu, just
després que el baròmetre semestral municipal llancés la sorprenent dada
de que el turisme és la principal preocupació de veïns i veïnes, els
amos del pastís immoturístic i certs mitjans de comunicació
sempre al seu servei, van orquestrar una campanya coordinada i
sostinguda que va aconseguir posar en circulació el terme “turismefòbia”
per intentar explicar-li al món el que, des d’algun temps, està
succeint a la ciutat en relació a aquesta indústria global.
La campanya del lobby, una pura maniobra de distracció, tenia diversos
objectius simultanis: pressionar al govern municipal perquè segueixi
afavorint els seus interessos, recuperar alguna cosa del terreny perdut
en el relat sobre la realitat turística a la
ciutat i, tal vegada el més important, desprestigiar un moviment social
antituristització que no para de créixer.
La
cortina de fum va anar dissipant-se al llarg de l’estiu, però va posar
de manifest la profunda
preocupació existent entre els poders que controlen el negoci turístic
local perquè en molt poc temps i des de diferents fronts, s’ha
aconseguit desemmascarar el mantra que manejaven des de feia dècades amb
excel·lents resultats per als seus interessos: que
el turisme és un benefici per a la ciutat i com més turisme, millor. El
tret de sortida de l’incipient moviment antituristització es va produir
a l’estiu de 2014 en la Barceloneta, una de les puntes de llança del
model que un règim públic-privat ben greixat
ha anat instaurant a la ciutat a través del monocultiu turístic.
Durant
el cicle olímpic, se l’havia venut com a exemple d’una suposada
“obertura a mar” i la cosa
ha acabat amb el barri obert en canal, a la mercè d’un autèntic
tsunami. Avui, el preu del metre quadrat dels seus humils quarts de casa
és equiparable al dels barris més cars de la ciutat. El crit “el barri
no està en venda” o “veïns en perill d’extinció”
va sorgir de les entranyes d’un grup de veïns que es van plantar
indignats durant unes quantes nits seguides a les portes de les
immobiliàries que gestionaven pisos turístics. Després van començar les
m anifestacions, cada vegada més nombroses, i l’extensió
de la protesta, fins que el tema es va situar al centre del debat
polític. El transatlàntic, fins llavors navegant a tota màquina, va
començar a ser obertament discutit.
En
amb prou feines tres anys han proliferat a la ciutat infinitat de
col·lectius que han col·locat
la denúncia a l’efecte del turisme massiu al centre de les seves
lluites, ja sigui organitzant-se barri a barri, com en la Barceloneta,
el Raval, el Gòtic, Sagrada Família, Gràcia, Vallcarca, Poble Sec, Poble
Nou, Sants o el Clot, ja sigui en espais de confluència
com l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS) o el
col·lectiu Barcelona ens Ofega. Una de les seves principals victòries,
més enllà de les mobilitzacions, és haver elaborat i difós
abundantíssima informació que contribueix a explicar com funciona
la depredació turística a Barcelona i la vinculació d’aquest
lucratiu
negoci planetari a l’especulació immobiliària, la gentrificació, la
precarietat laboral,
l’erosió de la convivència veïnal, l’ús excloent del carrer o la
contaminació atmosfèrica, entre altres coses. Eines de combat
imprescindibles per seguir obrint bretxa en el monòlit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada