Pintor de mirada psicodèlica, fou un artista que caminava al marge de cap moda o corrent convencional.
Àcrata.
Joan Anton Palacio i Solergastó:
El 20 de juny de 2017 va morir a Figueres (Alt Empordà) l’anarquista,
ecologista, actor teatral i destacat artista Joan Antoni Palacio i Solergastó, dit
Joan Anton Palau,
Joan Palau o simplement En Palau, que havia nascut a Amer (la
Selva) l’any 1953, on hi vivia la seva família. Des de feia molts anys
era el company de la figuerenca Montserrat Juanola i Torrent, que quan
feia el
batxillerat a l’Institut
Ramon Muntaner de Figueres participava en activitats clandestines del grup autònom anarquista
Kronstant-71 i en el col·lectiu figuerenc d’Estudiants
Llibertaris de Catalunya i Balears. Fins i tot Montserrat Juanola
fou detinguda per distribuir a Figueres un full volant contra el
referèndum monàrquic de la reforma política del govern Suárez 15 el
desembre de 1976.
Nascut a Amer per les circumstàncies vitals del pare, que va treballar en la construcció de l’embassament
de Susqueda (la Selva), on va morir en accident el 1968, la família es va traslladar a Girona, ciutat on
En Palau va realitzar la seva obra, material i immaterial, obrint
i tancant tots els interrogants que l’han convertit en un dels artistes
més carismàtics però alhora desconeguts. Des que el 1970, amb dinou
anys, va
exposar a La Gàbia (galeria avui desapareguda) dibuixos
apocalíptics que el van ajudar a domar els dimonis que el turmentaven,
fins al seu recent traspàs, malgrat les pujades i baixades, mai es va
deixar vèncer per
la desesperança, i ha sabut convertir el seu discurs en un desafiament
continu a una societat que considerava poruga, miserable, incapaç de
superar contradiccions.
Després del servei militar a
Samianigo
(Alt Gàllego, Osca, Aragó) va tornar a Girona i en una cursa imparable que el va portar del
TEI
de Sant Marçal (Sant Marçal de la Quarantella, Vilademuls, Pla de
l’Estany) a l’experimentació, l’art pobre, al pop-psicodelisme, en Joan
Antoni va esdevenir una figura imprescindible en una ciutat vampírica
que veia com un grup de joves cansats de les
misses, els militars i les persones de tota la vida, van decidir anar
més enllà del que deia Dalí, “épater les bourgeois”, i van deixar els
benestants amb un pam de nas demostrant que el que calia era viure la
vida i fer de la festa i la subversió un manifest
fundacional.
Joan
Antoni com antic seminarista a Girona, un seminari del Bisbat on van
sorgir uns quants anarquistes
com a ressò del Maig 68 --el més conegut en Josep M. Condom i Bofill,
també traspassat-- va tenir un funeral, cos present, al temple de Sant
Pere de Figueres, igual que el seu amic Damià Escuder i Lladó, mestre
budista zen i també artista esotèric, en el del
Mercadal a Girona, cerimònia en que hi vam estar amb Montserrat Juanola
aquell matí trist d’agost de 2011. Damià Escuder ja compta amb un
carrer dedicat a la seva memòria al barri gironí de Domeny. Fins quan
s’haurà d’esperar que tingui un carrer o plaça a
Girona En Palau?
Fou un pintor de mirada psicodèlica. Un artista que caminava al marge de cap moda o corrent convencional.
Àcrata. Fa més de trenta anys va exposar al
Bar Salsitxa, a Girona, i llavors, va anunciar que era la seva
exposició pòstuma. Coneixedor del món esotèric --gran lector-- i dels
enfonys del Tarot, plasmava mons irreals i de rerefons lisèrgic. Ja a
l’estiu de 1977 explicava que a Girona hi havia un
club secret de personalitats intel·lectuals, artístiques i de
professions liberals que es reunia vestits de negre i projectava
activitats en la ciutat. Quan va sortir traduïda l’any 1989 la novel·la
d’Umberto Eco de 1988 ‘El
Pèndol de Foucault’, el seu amic Miquel-Dídac Piñero –al que havia ajudat a muntar a l’Escala (Alt Empordà) la
Llibreria Els Trobadors, aquell estiu de 1977, mentre lluitaven a
les platges de Castelló d’Empúries (Alt Empordà) i Sant Pere Pescador
per la salvaguarda dels aiguamolls, ara Parc Natural-- li va recordar en
un bar
de Girona que part de l’argument de l’escriptor i filòsof italià era
calcat del seu relat d’estiu de 1977, cosa que li va fer gràcia enmig
d’una sorpresa inicial, ja que no havia llegit encara la novel·la d’Eco,
però es va fer l’humil i no volgué manifestar
la seva felicitat intel·lectual interna. El juny de 1992 en la platja
de Glòries, a Rio de Janeiro, al Brasil, durant una nit a les carpes del
Fòrum Global d’ONG’s i moviments socials Piñero s’havia passejat per les cerimònies afroamericanes del Brasil, que Eco descriu en la seva novel·la.
Li agradava anar a locals de Girona com
Freaks,
Salsitxa, Padules,
Trumfa, El Cafè o El Sol. Hi va haver una època que se’l veia sovint al bar
El Sol. Gran polemista, feia de bon escoltar: irònic, sarcàstic i
amb un excel·lent sentit de l’humor, contemplava la vida des d’una
certa distància i amb mirada d’entomòleg. Forma part dels artistes que
han anat a
contracorrent i que mai no han seguit la senda dels mercats ni de les
capelles. Home d’obra efímera --si no ha la sorpresa que hagi deixat un
llegat-- acostumava a dibuixar en tovallons, bitllets de tren o
paperots. Imprimia un univers de follets i monstres
que vagarejaven en uns paisatges inestables i en constant moviment
--líquids--. La foto que millor el representa l’hi va fer Pep Iglesias
pel magnífic llibre ‘Projeccions (interiors amb artista)’, que també va exposar
el pintor Marc Palau a El Cafè. Allà, Joan Anton, barba i
cabells llargs --aire d’alquimista--, està assegut enmig de llibres i
d’objectes de tota mena. Llum inspirada en Caravaggio. També és
memorable la que li va
fer Jordi S. Carrera --blanc i negre-- de jove i al davant de teles i
màscares. Aire hippy. Va ser company d’alguna «nit sense fi». Fosca
irreal i alba crua.
Fou
una persona que, amb poques paraules, sabia diagnosticar qualsevol cosa
o novetat que s’esdevenia
a Girona. Escèptic però no descregut col·laborava amb els seus dibuixos
o la seva pintura quan se li demanava. Va pintar el mural del
Bar Cròquis i també el del Casal del Pont Major.
Coronant l’anomenat «Carrer del torrats», hi va pintar
El boig, del Tarot. Pintura que va desaparèixer quan el carrer va
perdre caràcter i va caure en la decadència. El carrer, abans fosc i
tenebrós, ara és ple de sol. Una imatge que recorda una de les poques
èpoques
apassionants per les que ha passat la ciutat --la de la joventut--. Una
declaració de principis generacional. En la memòria d’una societat hi
han de tenir cabuda artistes de tots els àmbits. Amb la seva pèrdua se’n
va una manera de fer única que, tal com afirma
l’escriptor Eudald Camps, «la seva millor obra va ser, ell mateix».
Alguns metafísics i teòlegs diuen que en el nostre trànsit pel món
trobarem set cels i set inferns. Joan Antoni Palacio,
en Palau, va habitar en tots. Va viure moments d’extraordinària
lucidesa i felicitat i d’altres en què les forces de l’avern li
atrapaven l’ànima i el feien entrar en llargs períodes de crisi i
complicada sortida.
Enamorat
dels silencis i les paraules, entenia el món com una experimentació en
què el pensament
màgic l’ajudava a trencar la realitat per, com va dir, “generar una
pintura automàtica, que ve del subconscient i va sortint, sola, una
barreja entre el dibuix i l’escriptura”. Tot i haver experimentat amb
psicotròpics, quan el
jaco (heroïna) va començar a colpejar alguns dels seus amics i
col·legues ell s’hi va fer amb les dents perquè no esdevingués una
epidèmia i que
el cavall fes perdre la identitat i la revolució social.
L’anècdota no amaga la sensibilitat, la tenacitat i la vocació d’un
artista enamorat de Brueghel el Vell, El Bosco, Dalí o Joan Ponç,
entestat a convertir l’art
en instrument de revolta que no va dubtar a treure’l al carrer, decorar
les parets del pub
Xuclamel d’Anglès (la Selva) i pintar altres murals com el del
Carnestoltes del 1982, quan amb Lluís Hereu van transformar la paret de
dalt de tot del carrer Nou del Teatre, immortalitzat
per Sopa de Cabra com el dels Torrats pintant
El Boig del Tarot, més ben dit, el boig de la ciutat. “Ell va fer
els peus --deia en Lluís-- i jo el cap, perquè deia que el cap era
massa alt i hi feia fred.” S’ha esborrat l’alè del
Freaks o del
Padules, però a la memòria queden records com el de l’any 1985 quan a la clausura de l’exposició que havia presentat a
La Salsitxa --tothom va beure xampany-- va afirmar que aquella
era la seva obra pòstuma. Es va equivocar. Va continuar treballant i va
convertir bars com el
Croquis en sales temporals. “No podem tancar les obres en espais
sense vitalitat –assegurava--; per això m’agrada molt més que els meus
treballs s’integrin als bars, als centres de reunió de la gent, com a
parts vives
del decorat, ja que és allí on es troba la vessant viva de la festa i
de l’existència.” El dia del seu comiat li van fer la missa a l’església
de Sant Pere de Figueres, a tocar del Museu Dalí. Dos genis reunits en
l’últim destí.
La Montse, la seva companya, va explicar que en Joan Anton va pintar fins al darrer moment. “Ho feia
en post-its que penjava darrere un armari.”
adeu amic. ens veiem ... mixu
ResponElimina