Segueixen sent partícips d’aquest
somni meritocràtic i la seva traducció en la seva adhesió acrítica a
l’imaginari nacional burgès català convertint-se en un autèntic submarí
ideològic dintre d’una classe treballadora cada cop més precaritzada. 
Fa cert temps, vaig sentir a dir a l’africanista català Ferran Iniesta
que l’origen del conflicte de Casamance (regió de Senegal que lluita per
la seva independència, el principal grup guerriller de la qual va
firmar un alto el foc el 2014) no s’havia de buscar tant en explicacions
de tipus ètnic o religiós sinó en la presència d’un subjecte social
determinat, el “lumpenintel·lectual”: al ser aquesta regió la més
escolaritzada del país produïa un excedent de mà d’obra qualificada que
no trobava on poder posar en pràctica els coneixements adquirits i, per
tant, la seva frustració el portava a engreixar les files de la
guerrilla independentista. Aquest concepte vé a ampliar la utilització
del terme “lumpen” que el marxisme havia associat al proletariat (quan
parlava de les seves capes més baixes i desorganitzades) o quan els
autors llatinoamericans de la “Teoria de la Dependència” parlaven de
“lumpenburguesía” per referir-se a que els sectors capitalistes dels
seus respectius països eren precaris i depenents i no constituïen una
vertadera “burguesía nacional”.
Crec que en el cas del Casamance o del Rif marroquí, per exemple, no
podem parlar d’una burgesia nacionalista o regionalista que, des de
perspectives més o menys “democràtiques”, s’oposin al centralisme dels
seus respectius Estats perquè la mateixa estructura política nacional
n’impedeix la seva formació (com ens recordava un company rifeny a una
xerrada sobre les protestes a aquesta zona realitzada a Martorell el
juliol de l’any passat). Però en el cas de Catalunya és just al contrari
i la seva ideologia irradia de dalt a baix tots els segments de la
nostra societat perdent força a mesura que descendeix en l’estructura de
classes, com senyalen alguns estudis sociològics.
Per
tant, si tenim en compte que segons dades del Ministerio de Educación,
menys del 10% dels estudiants universitaris són fills de pares no
universitaris i que, a la seva época potser més que ara, les titulacions
universitàries constituïen una perspectiva de mobilitat social
ascendent, ens trobarem la base sociològica de la forta presència de
l’Esquerra Independentista a les Universitats a través d’organitzacions
com el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC): militància que
davant la creixent precarització del mercat laboral es veurà abocada a
una precarietat creixent, entrant a formar part d’aquest
“lumpenintel·lectual”. Però quina es la psicologia d’aquest sector
social? Com he dit abans, la ideologia burgesa irradia la societat i la
Universitat no n’és cap excepció: ho fa a través del mite de la
meritocràcia, és a dir, la promesa fal·laç que repeteixen com a lloros
els docents servils de la institució consistent en que a través del seu
pas per aquesta s’ascendeix en l’estructura de classes.
Aquells que s’han cregut aquest “conte de fades” acaben amb una
consciència escindida entre el que esperaven de la societat i allò que
s'hi troben, però com que les formes culturals acostumen a sobreviure
als canvis en la realitat material segueixen sent partícips d’aquest
somni meritocràtic i la seva traducció en la seva adhesió acrítica a
l’imaginari nacional burgès català convertint-se en un autèntic submarí
ideològic dintre d’una classe treballadora cada cop més precaritzada i
les seves minories vertaderament anticapitalistes. D’aquí les
afirmacions fetes per un company llibertari que del “cavall de troia
dels moviments socials a les institucions” haguem passat a un procés a
la inversa amb el seguidisme i claudicació constant que ha fet
l’Esquerra Independentista, a través del seu braç electoral, a les
polítiques de la burgesia catalana i que culminen amb l’abstenció a la
investidura de l’admirador personal dels feixistes germans Badia, Quim
Torra.
Com
ens recordava Evaristo de “La Polla Records”: “...y llaman
Universidades a criaderos de mutantes”. Avui dia aquests mutants
ideològics a través d’un autèntic pastiche de populisme, leninisme
d’anar per casa i pseudoanarquisme constitueix la principal avantguarda
de la contrarevolució petitburgesa dins d’un moviment obrer, llibertari i
anticapitalista fragmentat i desorientat: desorientació que, fins i
tot, desemboca en recolçar organitzacions de la classe mitjana i
defensar-ho posteriorment amb vehemència a jornades anarquistes davant
la incredulitat dels assistents.
De les anarquistes depèn revertir aquesta situació abans no sigui massa tard.
Ens hi juguem molt.
http://alma-apatrida.blogspot.com/2018/06/la-cup-com-fenomen-lumpenintelectual-fa.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada