Homenatge a Toni Lecha a Girona

Homenatge a Toni Lecha, al Casal El Forn.

El passat dissabte dia 9 de juny es realitzà un homenatge a Toni Lecha al Casal Independentista el Forn de Girona.   

Nat a l’exili l'any 1943, en 1948 s’estableix de nen amb la seva família a Girona.  

Arrel de l’Operació Garzón, en 1992, jugà un paper molt important en les activitats antirepressives i més endavant en la consolidació de la CUP al Gironès.   

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 10/06/2018   

Girona (Gironès, comtat de Girona).-  

Ahir dissabte, 9 de juny, es realitzà un homenatge al Casal Independentista el Forn de Girona en record de l’històric militant independentista Toni Lecha que va morir ara farà 5 anys  (19 de juny del 2013). L'acte es va iniciar a les 6 de la tarda amb un parlament de la germana de Toni Lecha que tot seguit reproduïm: "Bon vespre. Sóc la Teresa Lecha, la germana d’en Toni. En nom de la família us voldríem agrair la vostra assistència, començant pels components de la mesa, als artistes del grup Ovidi al cub, i a tots vosaltres… I a en Jordi Borràs dissenyador del cartell. Volem també donar especialment les gràcies al Casal Independentista El Forn i a la CUP de Girona, que han fet possible aquest acte. Aquest lloc, és molt emotiu per nosaltres. L’espai que ara ocupa el Forn, havia estat una botiga on hi havia viscut la nostra àvia Vicenta Font Sarradell; de jove va venir de Monells a treballar a la botiga que el seu germà tenia en aquest indret. (Quan érem petits veníem aquí amb en Toni a visitar la família que hi quedava). La nostra àvia Vicenta que gairebé no sabia llegir ni escriure i no sabia parlar castellà, ho va passar molt malament aquí a Girona quan varen entrar les tropes franquistes… i amb el fill a l’exili, el nostre pare, passant penúries. Va emmalaltir i va morir sense poder-lo veure… En Toni neix a l’exili l’any 1943 a la França ocupada, entre l’exèrcit nazi alemany i la Resistència… L’any 1948 la família decideix tornar a Catalunya, a Girona, (l’avi està malalt)… I és, en aquestes circumstàncies, entre aquest ambient tan hostil d’una banda i les penes familiars per l’altra, que fan que en Toni de molt jove prengui consciència de la situació política del seu País, i més tard del món. Moltes gràcies".

Seguidament es feren diversos parlaments recodant la militància política de Toni Lecha entre el quals tot seguit reproduïm el de l'exmilitant dels Comitès en Solidaritat amb els Patriotes Catalans Ramon Piqué: "Aquest cinquè aniversari de la mort d'en Toni Lecha té lloc en un context de repressiu que per a molts de nosaltres no és nou. Molts tenim en ment aquell llarg llistat de persones represaliades pel seu compromís amb la lluita per independència i pel socialisme que formava part del discurs polític antirepressiu que es va forjar a l'entorn dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Cal apuntar que en el context posterior a l'operació repressiva prèvia als Jocs Olímpics (Operació Garzón) gairebé hi havia una setantena de persones encausades pel seu compromís polític independentista. Hi havia persones empresonades, d'altres pendents de judici i alguns altres també a l'exili. No va ser gens fàcil elaborar una estratègia antirepressiva davant les pressions de l'Estat mateix que, mentre érem torturats, perseguia que ens acollíssim a l'article 157 bis de la Llei d'Enjudiciament Criminal: unes mesures de reinserció que se sustentaven en la delació i la col·laboració amb l'aparell repressiu. També hi va haver líders de formacions polítiques catalanes que pressionaven perquè ens acollíssim al que ells anomenaven una "reinserció positiva" que passava per l'acceptació de la culpabilitat a canvi de l'obtenció de mesures de gràcia. Cal dir que la majoria, la immensa majoria, no vam acceptar cap d'aquestes propostes. Enteníem que qualsevol solució a l'existència de persones represaliades havia de ser una solució col·lectiva i havia d'evidenciar les raons polítiques que havien fonamentat aquella lluita. Una lluita ben viva, com s'ha vist, en la lògica actual de confrontació amb l'estat. Va ser aleshores, l’any 1993, que es crea la Comissió de Portaveus dels Presos i Encausats Independentistes, amb l'encàrrec explícit de cercar una solució política col·lectiva a l'existència de presos, encausats i exiliats. Aquella comissió va ser formada per diverses persones vinculades a la lluita independentista: en Lluís Maria Xirinacs, en Carles Riera, en Carles Castellanos, en Jaume Soler, la Teresa Mas, entre d'altres… i òbviament amb en Toni Lecha, que va ser un dels artífexs del procés de negociació que es va dur amb l'aparell de l'estat. Sobre aquella comissió va pivotar la principal tasca antirepressiva. Cal recordar que per a moltes forces polítiques del país el que anomenàvem 'independentisme combatiu" havia pràcticament desaparegut. Dit amb paraules més planeres: en un moment de debilitat política com aquell qualsevol solució requeria molta habilitat. Va ser un període de moltes reunions, de moltes trobades a dins i a fora de les presons. De converses amb la gent exiliada... En Toni Lecha va participar de les reunions amb el delegat del Govern espanyol a Catalunya (Martí i Jusmet), amb el diputat del PSC (Alfred Pérez de Tudela) que van fer de pont amb el Ministeri de Justícia espanyol, amb el director general de Serveis Penitenciaris de la Generalitat (Ignasi Garcia Clavel), l'aleshores dirigent d'IC (Rafel Ribó), i un llarg etcètera de contactes amb representants de tota mena d'institucions i interlocucions.

Com bé podeu imaginar no podia, i no ho va ser, gens fàcil articular un posicionament comú en un context de tensions al si de l'independentisme; i en aquest sentit cal reconèixer la tasca duta a terme per el Toni Lecha, que des de bon principi va demostrar la seva habilitat i el seu domini de l'art de la tàctica i de l'estratègia perquè el punt de tancament, si més no d'aquella etapa, fos el més digne possible, políticament parlant, partint del reconeixement dels objectius polítics de la lluita dels presos i encausats. Una fórmula política que incloïa totes aquelles persones que havien patit la repressió des de la mort del dictador a causa del seu compromís independentista. El Toni Lecha, però, el recordarem també perquè sempre hi era quan calia, i això és dir molt en una època on com ben bé sabem, no es pot dir que anéssim sobrats de braços i de suports. No recordo d'ell cap moment de nerviosisme, cap moment de tensió, cap moment de perdre els papers. Sempre mantenia una calma que en moments extrems, com els que vam haver de viure en aquells anys, era molt d'agrair. Han passat cinc anys des que ens va deixar, però crec que en actes com aquest es veu molt clar que encara no ha marxat, que el seu llegat és aquí, amb els companys i companyes que el vam conèixer, amb la seva família… Crec, i penso que no estaria massa equivocat, que si el Toni fos aquí vivint els moments que estem vivint, ens alliçonaria amb els seus "dallonses" i "daixonses" amb el seu posat i el seu somriure murri que feien d'ell una persona tan entranyable."

Els parlaments van cloure amb unes paraules d'agraïment del fill de Toni Lecha --Pere Lecha-- i aquesta intervenció de Carles Castellanos: "Ja ho heu explicat tot... i molt bé. A mi em tocaria intentar ara de fer una síntesi, un recull, d’aquests més de quaranta anys de lluites d’en Toni Lecha ... des de la lluita dels estudiants, la militància al barri del Carmel de Barcelona, la lluita sindical, la militància política al PSUC, a Nacionalistes d’Esquerra, al MEN i a l’MDT, la lluita contra la repressió i finalment a la CUP i a Poble Lliure ... Només voldria expressar … que tota aquesta evolució que hem exposat, no és altra cosa que la manera que tenia en Toni de fer realitat unes conviccions; perquè ell el que va fer, si ens hi fixem bé, va ser anar ajudant a fer créixer, aquelles opcions polítiques i socials, que, segons la seva manera de veure les coses, li servien per a la seva lluita permanent... contra la injustícia. És una evolució que han fet tantes i tantes persones i per això ens hi podem reconèixer... però en aquest cas amb una intensitat especial. I per això ell ha estat i és un puntal de l’independentisme d’esquerres. En Toni sempre es va identificar amb la classe obrera i les classes populars; i amb els drets del poble català. La seva trajectòria de militant comunista és una mostra molt clara de tenacitat... a partir d’un gran rigor intel·lectual,  i d’una gran honestedat, en el seu pensament, i en la seva acció. Sempre va afrontar la realitat de cara... i totes i tots sabem com era d’implacable contra la ignorància, sobretot quan la ignorància s’acompanyava (com acostuma a passar) d’una certa arrogància injustificada (la ignorància és sempre atrevida, com es diu). Totes i tots recordem com sovint s’exclamava davant la incompetència i la ruqueria del sectarisme: “És que no saben res: No saben què és tàctica ni estratègia!”...Tenia vocació de mestre, em penso, perquè explicava les coses d’una manera clara i senzilla... i amb unes grans dosis de paciència. Ho sabeu prou, aquí a Girona, totes les persones que heu tingut ocasió, de veure de prop, el seu tarannà, i de viure de prop el seu mestratge. No toca, ara i aquí, fer cap panegíric; el que fem avui és una exposició d’uns fets i d’una vida, i dins una mentalitat que és ben nostra: una mentalitat col·lectiva que ens fa concebre sempre, que les vides de les persones, són (som) contribucions a la vida de la col·lectivitat, la vida d’un moviment popular i el creixement d’una consciència humana renovadora que avança, malgrat les dificultats, cap al socialisme. I la vida d’en Toni ens marca molt clarament unes guies per a superar maneres de fer que ens poden afeblir: ens dona força per a evitar la irreflexió, la concepció mediàtica del coneixement (conformar-se amb la notícia divertida tot menyspreant els conceptes clars), és a dir, la degradació i la simplificació constant de les idees; i també l’anàlisi insuficient de la realitat; d’una realitat que (perquè és humana i social) és sempre complexa; (una complexitat, per exemple, que no acaben d’abordar els partits independentistes en aquesta moments). Aquesta experiència ens pot servir, doncs, per a evitar els perills coneguts del reduccionisme d’efectes tan negatius, com sabem, en moviments que porten dins seu, un germen de canvi social.

I també ens serveix per a pensar en la pràctica militant perquè ens pot ajudar a veure els perills de la inconstància o la deixadesa, una plaga contra la qual només hi podem oposar la constància i la tenacitat; una constància i una tenacitat que neixen de la voluntat i de la consciència, com vam poder apreciar tantes vegades.

Les revolucions (com la que estem vivint) es guanyen amb l’aprofitament màxim d’allò que el poble té com a instruments bàsics: Només tenim les mans i el cap (el cervell). I ho hem d’aprofitar a fons. La vida d’en Toni Lecha és un clam que ens ha de reforçar com a poble. Una vida que ens ha estat ben útil i beneficiosa: per la companyia que ens va fer; pels ensenyaments que ens va transmetre i per tota l’experiència viscuda que avui hem recordat. Ens toca, ara a nosaltres, fer créixer... aquesta llavor de llibertat. Moltes gràcies".

L'acte va acabar amb una actuació musical del grup Ovidi al cub.