Enguany es celebra el Centenari del Congrés de Sants, una efemèride fonamental per entendre una de les èpoques més àlgides de l’obrerisme català. Donat el grau de desconeixement general que hi ha sobre aquesta època, des de l’Assemblea de Barri de Sants creïem important recuperar tant el que fou i significà aquell congrés, com el context en el que es produí.
El dissabte 30 de juny, de 10h a 14h, a La Lleialtat Santsenca (c/ Olzinelles, 31), aprendrem sobre el procés del congrés i la seva irradiació, un exemple d’autoorganització a partir del qual emmirallar-nos per l’avui. Totes convidades!
El
1918 als barris obrers catalans es respirava un ambient clarament
pre-revolucionari. La influència de les revolucions a Rússia i Ucraïna,
les revoltes a Itàlia, França, Alemanya, i també a l’Estat espanyol,
avivaren les esperances d’emancipació obrera. Per molts, la revolució
revestia un caràcter imminent. Les successives onades vaguístiques, ens
uns moments de crisi política i social severa i l’encariment de
subsistències degut a la Gran Guerra, foren el combustible necessari pel
creixement de les organitzacions obreres i la constitució d’una gran
central sindical que aconseguí articular la majoria de l’obrerisme,
superant el societarisme anterior, després de molts intents fallits
previs.
El Congrés de Sants es celebrà entre el
28 de juny i l’1 de juliol de 1918 a l’Ateneu Racionalista de Sants del
carrer Vallespir, i pretengué l’articulació efectiva de la Confederació
Regional del Treball de Catalunya dins la Confederació Nacional de
Treballadors (CNT). Estratègicament marcà una època, el congrés aprovà
la constitució del Sindicat Únic, l’articulació de seccions sindicals de
ram o d’indústria, de manera que facilità una coordinació més efectiva a
l’hora d’estendre la solidaritat i encarar els conflictes. La formació
dels sindicats únics, lluny d’esdevenir senzilla, topà també amb
resistències internes d’alguns sectors, com per exemple els partidaris
del sindicalisme de base múltiple o els defensors de l’autonomia dels
oficis, i requerí de l’esforç coordinat de molts militants que
recorregueren la geografia del país, realitzant mítings i explicant els
avantatges del nou sistema per totes les conques i comarques
industrials. La reestructuració sindical fou clau per entendre l’èxit de
la vaga de la Canadenca de l’any després i el creixement efervescent de
la CNT, que de poc més de 15.000 afiliats arribà a tenir-ne 427.000 el
1919 a Catalunya, el que representava la pràctica totalitat de la
població obrera catalana.
De
forma paral·lela a aquell procés, l’autoorganització obrera augmentà de
forma quantitativa i qualitativa. El grau de conflictivitat cresqué amb
vagues, motins i revoltes, i fins i tot escapà de l’estricte món
laboral, amb temes com el lloguer o amb la denominada «guerra de les
dones», quan la pujada dels preus de les subsistències provocà que
multituds de dones organitzades assaltessin comerços i cridessin a la
vaga general.
L’embat revolucionari tan sols s’aturà
amb la violència, la promoció del pistolerisme amb l’assassinat
sistemàtic de sindicalistes i posteriorment mitjançant la dictadura de
Primo de Rivera, l’únic mètode eficaç de sempre per part de les classes
dominants d’aturar la vertebració d’una força obrera popular antagònica,
potent i amenaçadora.
Avui fa cent anys, la revolució era
imminent, semblava possible, i només les pistoles de la patronal i la
dictadura de Primo de Rivera pogueren aturar la potència de
l’antagonisme proletari als carrers de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada