Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la
CNT i l'últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer del
Comitè Nacional de la CNT (1910-1914).
Va assistir amb Romero al
Congrés Sindicalista Internacional de Londres del 27 de setembre
al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a Londres
Vicente García, va fer la seva intervenció en català.
En l’exili del Rosselló, va morir el 24 de desembre de 1939 al camp de concentració d'Argelers de la Marenda.
Josep Negre Oliveras:
El 13 de maig de 1875 neix a Lludient (Alt Millars, País Valencià) el tipògraf, periodista, orador
i militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras.
Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer del
Comitè Nacional de la CNT, en ser elegit durant el congrés fundacional el 19 de novembre de 1910, càrrec orgànic que mantingué i renovà fins a 1914.
En 1908 va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso, amb els seguidors d'Alexandre Lerroux, destacant
en la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso, òrgan del
Partit Republicà Radical, que durarà nou mesos.
Com a president de la societat «L'Art d'Imprimir», va participar en el comitè de vaga que va actuar durant
la Setmana Tràgica de 1909. També aquest any va parlar en la inauguració de l'Ateneu
Sindicalista de Barcelona.
Durant el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova organització obrera i va formar part de la ponència de
reglaments.
L'agost de 1910 va ser nomenat vicepresident de la
Secció d'Obrers Ferroviaris de la Regió Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector, precisament per evitar les represàlies contra els ferroviaris.
Entre 1910 i 1911 va fer mítings cenetistes a Barcelona i a París, i després de la vaga general en solidaritat amb els
miners bascos de 1911 va patir presó, fruit de la delació de Leroy que el va acusar de participar en un pretès
Comitè Revolucionari.
Un cop reorganitzada la
CNT, va assumir novament la secretaria de l'organització cenetista.
Va
representar les societats obreres de Puerto Real (Badia de Cadis,
Andalusia) i Vigo (Pontevedra, Galícia) i a l'Ateneu
Sindicalista de Barakaldo (Gran Bilbao, Biscaia, País Basc, Euskal
Herria) en el congrés cenetista de 1911, al final del qual va ser
detingut i empresonat.
En 1912 va ser assidu del
Centre Obrer Barceloní, amb Salvador Seguí, Anselmo Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres.
En 1913 va ser membre de l'Assemblea
Catalana de CNT i de la comissió clandestina de la
CNT catalana entre 1913 i 1914.
Va assistir amb Romero al
Congrés Sindicalista Internacional de Londres (Anglaterra) del 27
de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a
Londres Vicente García, va fer la seva intervenció en català.
Pel 1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar part d'una comissió clandestina de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC de la CNT) que va intentar reorganitzar la Confederació Nacional del Treball.
Quan en 1914 la
CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat secretari general del nou
Comitè Nacional.
Durant la Gran Guerra va pertànyer a l'equip del setmanari
Solidaridad Obrera, de la qual seria director en 1916, i
va ser acusat falsament per Salvador Seguí, Salvador Quemades i Manuel
Buenacasa de relacionar-se amb el consolat alemany de Barcelona, mentre
la
Junta d’Arts Gràfiques demanava augment de sou creient el rumor francòfon que el
Kaiser finançava Solidaritad Obrera per la seva posició proletària contra la guerra interimperialista aprofitant que dos antics periodistes
lerrouxistes (esmentat per Joan Ferrer com a
León Roch i Pierre) --que havien estat redactors del setmanari
La Rebeldía-- intentaren subvencionar la
CNT –com organització obrera contra la Guerra del 14 en un ambient
polític pro Aliats-- per mitjà de Seguí, que la rebutjà en una trobada
amb en
Pierre en un bar al carrer de la Cera, i també Solidaridad Obrera (Joan Ferrer Farriol,
La Historia no se escribe a Zapatos, edició
a París de Solidaridad Obrera, 10/03/1955) –V.I.Lenin i la
direcció del parit bolxevic rus van acceptar l’ajuda alemanya en el cas
del tren a Finlàndia el 9 d’abril de 1917--, crítiques que el van
afectar profundament fins el punt que l'agost
de 1917 va abandonar tota activitat orgànica i va enemistar-se
profundament amb els sectors directius cenetistes.
El novembre de 1917, però, va col·laborar en
Solidaridad Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la
CNT.
En 1919, amb la repressió de la vaga de
La Canadenca, va ser empresonat a la nau Pelayo al port de Barcelona.
Arran del procés revolució de col·lectivista de 1936 (que en deia
col·lectivisme anarquista) demanà la reintegració a la
CNT i participà en diverses campanyes de propaganda, en el
Sindicat d'Indústries Siderometal·lúrgiques i en el cercle «Los de Ayer y los de Hoy».
Durant la seva vida va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, obreres o republicanes (Cultura
Obrera, Ilustración Ibérica,
El País, El Progreso,
Ruta, Los Nuevos,
El Rayo, Tierra y Libertad,
La Unión Ferroviaria, La Voz del Obrero,
Solidaridad Obrera, etc.) i és autor de ¿Qué es el sindicalismo?
(1919),
Recuerdos de un viejo militante (1936) i
¿Qué es el colectivismo anarquista? (1937).
En
el decurs de la Retirada de febrer de 1939 s’exilià al Rosselló. Josep
Negre Oliveras va morir el 24 de desembre de
1939 al camp de concentració d'Argelers de la Marenda (Costa Vermella,
Rosselló) i la seva companya i els seus fills van ser recollits a prop
de Solhac (Òlt, Occitània) per l'anarquista Maxime Mattéi, conegut de
Negre.
El periodista anarquista i col·laborador seu a
Solidaridad Obrera en 1916 el considerava el seu mestre en
periodisme i com a destacat militant anarcosindicalista, a l’alçada de
Joan Peiró Belis. Josep Negre Oliveras, un dels pares del cenetisme
militant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada