Jornada 39 de la Primavera Catalana

Alguns dels tòtmes, per terra

Espanya, penjada en una canya.  

Apareixen tombats a terra alguns dels Tòtems de la Dignitat a Girona. Fa uns dies un grup unionista, amb una militant de Ciutadans i la cara tapada, va destrossar les escultures dedicades als independentistes empresonats i als que estan a l'exili.  

Aventures i desventures d’un comediant anomenat Albert Boadella.  

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 02/05/2018  

Girona (Gironès, comtat de Girona).-  

Espanya, penjada en una canya. Que el Regne d'Espanya té la crisi institucional més gran des de l'inici de la transició monàrquica en 1975 és poc discutible. A la crisi territorial provocada per una desmesura política i judicial, principalment, encara que també econòmica i mediàtica, que ha posat en relleu la feblesa de la monarquia espanyola i la seva única aposta per la repressió com a solució de qualsevol conflicte, s'ha unit arran de la insultant sentència de La Manada emesa per tres magistrats de l'Audiència Provincial de Navarra un conflicte sense precedents entre la judicatura espanyola i el govern de Mariano Rajoy. Quan a un Estat-Nació industrialista se li trenquen les costures i implosiona en múltiples crisis, sol entrar en una fase de col·lapse institucional i això és el que li passa al Regne d'Espanya en l'etapa crepuscular d'un govern incompetent fins a la sacietat. Les paraules del ministre de Justícia, Rafael Catalá, assenyalant directament un dels tres jutges que van emetre la sentència de La Manada --el que va demanar l'absolució dels violadors de Pamplona-- i apuntant el Consell General del Poder Judicial per no haver-lo apartat, ja que "té un problema singular" i "tothom" el sap, ha situat l'òrgan rector dels jutges literalment contra les cordes. El fet que associacions de jutges i fiscals hagin demanat la dimissió és gairebé anecdòtic. La va demanar el Congrés de Diputats i allà continua i és obvi que fa temps que Catalá hauria de ser fora de l'executiu espanyol. Entre altres coses per la direcció governamental del 155 i l'ús fet de la fiscalia en el referèndum de l'1-O, que un dia coneixerem amb detall, i les pressions a la justícia que encara avui retenen a la presó una part significativa del Govern català i han forçat la resta a prendre el camí de l'exili, començant pel president Carles Puigdemont. No és aquest l'únic conflicte entre el Govern espanyol i la justícia del Regne, ja que encara és viva la defensa del ministre Montoro que no hi havia hagut malversació al referèndum en contra del defensat pel jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena.

Però no és pel tema de La Manada que el ministre Catalá ha de plegar del càrrec sense perdre un minut més. Les acusacions que ha fet del jutge de Pamplona són molt greus i el CGPJ lluny de demanar prudència als polítics --a Espanya ningú no té patent de cors es repeteix amb freqüència, encara que és obvi que no és així-- el que ha de fer és obrir una investigació. I, si coneix ja el resultat, donar compte urgent a l'opinió pública. En complir-se sis mesos de la proclamació de la República Catalana (27 d’octubre 2017), gairebé set de l'1-O (ahir dimarts) i, sobretot, una mica més de quatre de les eleccions del 21-D, cal reconèixer que la crisi provocada per la sentència de La Manada acte ha estat un acte de demolició de l'arquitectura institucional espanyola.  

Durant molt de temps, els politòlegs han debatut incansablement sobre les condicions que fan possible la independència d’un país. Com que és un fet que involucra si més no dos actors, és clar que cal mirar i analitzar no solament què fan els partidaris de la independència per aconseguir-la, sinó també què fa l’Estat-Nació del qual es volen separar per impedir-ho. O bé, també, paradoxalment, per ajudar a arribar-hi, perquè la seva actuació no és neutra i els seus errors han portat a la independència països que encara avui no entenen per quin motiu són independents. És en aquest context cal esmentar els casos la URSS i de Iugoslàvia, els dos exemples més recents i paradigmàtics de comportament erroni, van tenir un paper cabdal a l’hora d’afavorir la independència d’allò que havien estat parts seves. Més i tot: hom pot dir que, sense el seu comportament tan poc assenyat, avui aquells dos Estats encara existirien, o, si més no, no haurien perdut tant de territori. És ben sabut que quan començà la perestroika únicament els bàltics i Armènia cercaven la independència. Podien haver aparegut quatre estats nous i prou si la URSS hagués entès que valia més la negociació que no pas la implosió total, però la malaptesa a l’hora d’atacar el problema en va crear quinze. Igualment, a Iugoslàvia només Eslovènia i Croàcia cercaven la independència i Kossove pretenia integrar-se a Albània. La mala traça de l’Estat n’ha fet nàixer set, d’Estats, pràcticament tants com se’n podien crear. Hom pot afirmar que hi ha dues maneres de gestionar un problema independentista. A la manera dels Estats centrals o democràtics, com el Canadà amb el Quebec i el Regne Unit de la Gran Bretanya amb Escòcia o el Brexit mateix. O bé a la manera dels Estats perifèrics com la URSS i Iugoslàvia. En els primers, s’isola el problema i se’n cerca una solució democràtica. Per exemple, si el problema és Escòcia, aleshores no s’hi barreja Irlanda, ni Gal·les ni l’existència mateixa del Regne Unit. No es posa en qüestió el tot per la pretensió d’una part. I aleshores s’hi parla, s’hi negocia i es vota. Això, ho hauria pogut fer anys ha l’Estat espanyol amb Catalunya, però és ben evident que no ho féu. I per això els paral·lelismes amb la vella URSS i Iugoslàvia són cada volta més evidents. El “problema català” ja ha esdevingut el “problema espanyol”. L’explosiu nacionalisme espanyol ha impregnat completament el seu Estat i, tal com va passar a la URSS i a Iugoslàvia, no tan solament ha deixat via lliure al supremacisme i ha aguditzat el conflicte en compte de solucionar-lo, sinó que ell mateix va propiciant que es reprodueixi un problema que era un litigi territorial concret. I, com a exemple ben clar, només cal mirar la portada del diari El País de dilluns: “El PP i Cs veuen una agenda oculta en els governs de la Comunitat Valenciana, Navarra i les Balears per a seguir els mateixos passos del procés”. Sumeu a la llista dels enemics (“agenda oculta” és un clàssic per a definir qualsevol enemic) el País Basc i Catalunya, Galícia fins i tot. Espanya, si més no, ja es veu a ella mateixa com es veien anys enrere Iugoslàvia o la URSS. 

Apareixen tombats a terra alguns dels Tòtems de la Dignitat a Girona 

Llegim en la premsa convencional gironina que alguns dels Tòtems de la Dignitat que hi ha instal·lats a la Gran Via de Jaume I de Girona han aparegut tirats per terra. Aquests objectes estan dedicats als independentistes empresonats i als que estan a l'exili. És el segon matí que algunes d'aquestes escultures apareixen tombades.

Fa uns dies, els tòtems van acabar destrossats per l'acció d'un grup d'almenys cinc persones que van actuar amb ganivets i la cara tapada. Destacà una militant de Ciutadans. Aquest tipus d'atac ja s'havia produït dies entera a l'anterior ubicació, la plaça de la Independència. Actualment, estan situats a la seu de la Generalitat, just davant de la comissaria dels Mossos d'Esquadra. Després de l'atac i de les identificacions policials, l'ANC va recuperar sis dels retrats i té previst reposar-los tots. 

Aventures i desventures d’un comediant anomenat Albert Boadella 

Llegim a ARIET.CAT una ressenya sobre Albert Boadella. "En el año 78 vine a esta casa, que entonces no estaba tan crecida, para hacer todo lo contrario de lo que vengo a hacer ahora. Venía a denunciar España por falta de libertad de expresión, puesto que había sido encarcelado. Porque existía una ley que permitía a los militares juzgar a un civil por injurias al ejército. Fui juzgado por esta ley por una obra que se llamaba La Torna sobre una ejecución que hubo en el año 74. Como vi que la petición fiscal era alta, decidí escapar de la cárcel y pasé al exilio. Una de las primeras cosas que hice fue venir aquí a denunciar esta falta de libertad de expresión. Hoy vengo orgullosamente por todo lo contrario. Orgullosamente, porque vengo de una nación que ahora es un ejemplo de libertad, de democracia. Un ejemplo mundial". Paraules d’Albert Boadella. El 22 de març l’exdirector de Els Joglars visita el Parlament Europeu acompanyat de diversos membres de la plataforma Tabàrnia. En un auditori ple a vessar de persones que li riuen les gràcies, el dramaturg es mofa de l’independentisme i exposa les tesis més reaccionaries del nacionalisme espanyol. El discurs el podria firmar fins i tot  Falange Española. Boadella rebutja qualsevol temptativa de diàleg amb els 2 milions de persones que van votar partits independentistes en les últimes eleccions autonòmiques: "¿Diálogo? ¿Con quien? No hay que dialogar. El estado no puede rebajarse a dialogar con delincuentes." Des del seu punt de vista l’independentisme és "un delirio", "un virus", "una epidemia que requiere terapias de choque: la cárcel". "Hay dos generaciones contaminadas en el odio hacia todo lo español", assegura el dramaturg

.

Gir ideològic espectacular 

El gir ideològic és espectacular. Si durant la transició monàrquica espanyola Boadella era el símbol dels valors democràtics antifranquistes, quaranta anys després s’ha convertit en el portaveu del neofeixisme espanyol. El seu discurs és calcat al de Ciutadans. "Una de las formas de acabar con lo que sucede en Cataluña es cerrar TV3 y todas las televisiones de la Generalitat", diu Boadella. Per defensar la seva posició, menteix de la forma més desvergonyida: "¿Cómo es posible que hoy en Cataluña no se pueda aprender el español en la escuela?". La seva proposta política és un oxímoron: "El estado debe imponer la democracia". Com s’explica aquesta transformació? Quina classe de mecanisme psicològic ha permès aquest viatge al cor de l’autoritarisme?

Les persones que van tractar Boadella durant la denominada transició recorden que, ja aleshores, les seves conviccions no eren gaire fermes. El compromís era feble, fruit de les circumstàncies i sobretot de la relació amb la resta de membres de Els Joglars. La persecució política per la representació de La Torna, una obra inspirada en Heinz Chez, un pres comú que va ser executat el mateix dia que el company Salvador Puig Antich, divideix la companyia i posa en evidència la naturalesa voluble de Boadella.

La Torna havia despertat el fantasma del dictador, mort dos anys endarrere, i Els Joglars s’enfrontaven a un consell de guerra per injúries a l’Exèrcit espanyol. Mentre actors i actrius es bolcaven en una intensa campanya per la llibertat d’expressió, Boadella amagava al cap sota l’ala i buscava la manera de fer-se perdonar pels militars. L’estratègia de defensa era increïblement mesquina. A través d’un advocat proper al règim franquista, Federico Valenciano, que havia participat activament en la repressió de postguerra, Boadella es desentenia de l’obra i traslladava la responsabilitat als seus companys, Ferran Rañé, Elisa Crehuet, Myriam de Maeztu, Gabi Renom, Andreu Solsona i Arnau Vilardebò, que se n'havien declarat coautors. En els escrits de defensa el dramaturg negava haver assistit a les representacions conflictives, prometia desmuntar l’espectacle que havia fet enfadar l’Autoritat Militar, reconeixia que l’obra era desafortunada i culpava la resta de membres de Els Joglars de les suposades injúries.

La campanya per la llibertat d’expressió, la més important que hi ha hagut a l’Estat espanyol en els últims 40 anys, molestava Boadella. Les assemblees multitudinàries, els concerts, les manifestacions, les mostres de suport internacional... Tot això interferia en l’estratègia de la defensa. Per una vegada, Boadella no volia enrenou, sinó silenci, discreció, compostura. Després d’escapar-se de la presó des de l’hospital, on havia estat tancat a l’espera del consell de guerra, va fer-se fonedís. Mentre els seus companys assumien els costos personals del compromís polític, ell boicotejava la campanya antirepresiva. No hi volia tenir res a veure. "Saps per què estan a la presó aquells imbècils?", li va etzibar a Ferran Rañé quan es van trobar a l’exili.

Tal com va fer al Parlament Europeu, a Boadella li agrada presentar-se com un heroi que va lluitar per la llibertat d'expressió. De seguida que li posen una càmera al davant, infla el pit i es vanta del seu passat antifranquista. Però això és tan sols una projecció de la seva ment fantasiosa. Si La Torna ha esdevingut una obra emblemàtica del teatre català no ha estat gràcies a ell, sinó gràcies a la lluita de la resta de membres de Els Joglars. Si la companyia hagués adoptat l'estratègia de Boadella, La Torna hauria passat a la història sense pena ni glòria. "Una de les característiques de l'Albert és que és un covard. Un covard d'aquells a qui els agrada tirar una pedra fent veure que l'ha tirada un altre. Ell fa brometes d'aquestes que tampoc el comprometen, com anar a ballar Waterloo", diu Andreu Solsona.

Si durant la transició Boadella feia mans i mànigues per repartir responsabilitats en la creació de La Torna, als anys 90, quan l'Exèrcit espanyol ja havia perdut la capacitat de jutjar civils, canvia radicalment de discurs i s'atribueix tot el mèrit artístic. Sense consultar-ho amb ningú, s'apropia de l'obra i munta un nou espectacle amb finalitats comercials: La torna de la Torna. Els antics membres de Els Joglars s'enfaden de mala manera. "Agafa l'obra, la registra com a pròpia i fa una adaptació pel Romea. A mi si m'arriba a venir el Boadella i em diu: 'Em deixeu fer-la?' Jo li hagués dit: 'Fes el que vulguis'. Però que faci això sense dir res... Home, nen, no! No hi ha dret!", diu Arnau Vilardebò. El conflicte per l'autoria de La Torna va acabar als tribunals que, "albergando serias dudas fácticas y jurídicas", van donar la raó al dramaturg. 

"Davant les càmeres és capaç de dir cinquanta mil mentides" 

Si en el caràcter de Boadella hi ha alguna cosa sòlida, ferma i constant, aquesta és la necessitat de cridar l'atenció. No hi ha res que el molesti tant com passar desapercebut. Fins i tot en les circumstàncies més banals i quotidianes s'ha de fer notar. "Ell té la necessitat de ser el centre d'atenció i d'escandalitzar a la gent. 'Què ha fet, l'Albert?' Això li encanta", diu Solsona. L'egocentrisme, aquest defecte tan estès en l'àmbit teatral i que en el cas de Boadella agafa proporcions descomunals, probablement explica el trasllat a Madrid. Boadella necessita aplaudiments, vinguin d'on vinguin. "Quan a Catalunya, no perquè hi hagués boicot, no agraden els seus espectacles, comença a dir que li estan fent boicot. I llavors se'n va a Madrid a fer carrera. De seguida el van entrevistar al diari ABC, li van fer la cort... Ell s'estava buscant la plaça i la va aconseguir. Al final va aconseguir dirigir els teatres del Canal amb l'Esperanza Aguirre", explica Vilardebò. La virulència del seu anticatalanisme és, en certa manera, fruit d’aquesta necessitat gairebé patològica de cridar l'atenció: "Si diu una cosa mitjanament coherent, no escandalitza a ningú. L'ha de dir grossa perquè l'endemà sigui un titular. En aquest terreny ell se sent molt còmode. Ha adoptat aquest paper d'anticatalanisme", diu Solsona. 

Per sortir als diaris, Boadella és capaç de fer qualsevol cosa. Això ho saben molt bé a Jafre de Ter (Baix Ter, Baix Empordà, comtat d’Empúries), el poble de pagès on viu des de fa més de 30 anys i on suposadament l'assetgen per la seva ideologia. "En persona és normal, com qualsevol altre, però davant les càmeres és capaç de dir cinquanta mil mentides", diu un dels veïns, que ho exemplifica de la següent manera: "Una vegada, per la tele, li van preguntar si era del Barça o del Madrid. Ell va dir: 'Jo sóc del Jafre. Sóc soci protector del Jafre'. Soci protector, va dir. Jo llavors era president del Club i cada any l'havia de perseguir perquè em pagués les quotes". "Al principi li encantava Jafre, en deia meravelles. El restaurant, el paisatge... Ara tot són problemes", diu una altra veïna.

Fa un parell d’anys algú va tallar tres xiprers que Boadella havia plantat a l’exterior de la seva finca. La primera notícia va aparèixer en el digital d'ultradreta Libertad Digital. L’alcaldessa de Jafre, Núria Berga, desconeix la identitat de les persones que van cometre la gamberrada i diu que segurament són gent de fora del poble. Al local social, en canvi, s’hi escolta una teoria molt diferent. Segons diuen, Boadella hauria contractar un jardiner perquè li tallés els xiprers. Després, veient l’enrenou mediàtic, se n’hauria sentit culpable i ho hauria confessat a l’Ajuntament. "Està confirmat", diu amb rotunditat la cambrera del local social. Sigui com sigui, Boadella ja n’ha tret rendiment escènic. Va presentar-se com a víctima d’una persecució política i, al lloc on hi havia els arbres, hi va posar un cartell que diu ‘El fossar dels xiprers’. Tant si les amenaces són reals com si són imaginàries, és probable que Boadella visqui amb por, atès que a casa hi té armes de foc i no està aficionat a la caça.

Les persones que el coneixen asseguren que, per desmuntar Boadella, n’hi ha prou amb ignorar-lo. No hi ha res que li faci més ràbia. Parlar d’ell, ni que sigui per posar de manifest les seves incoherències, l’enforteix. Solsona ho resumeix amb una metàfora zoològica: "Als porcs, tu els hi tires merda, i s'engreixen. L'Albert també és això. Només que parlis d'ell, l'engreixes. Si no parlen d'ell, pateix". La teoria deu ser certa. El problema és que, gràcies a la virulència del seu anticatalanisme, Boadella ha trobat la manera de captar sempre l’atenció de la premsa. Els mitjans espanyolistes adoren aquest personatge bufonesc que es presenta al mateix temps com a resistent unionista i com a víctima de l’independentisme. Cal assumir-ho: el president de Tabàrnia seguirà ocupant portades durant molt de temps. "En una pel·lícula, el dolent és el que té més crèdit. I ell està disposat a ser el dolent de la pel·lícula", diu Solsona.