El cineasta i escriptor anarquista José Maria Nunes, de la mà de l’artista plàstic i crític d’art
Quico Rivas i del secretariat de Catalunya i Balears de la
CNT-AIT, presentà en una sessió del cine club de Figueres el film d’Antonio Artero
Cartas desde Huesca --realitzat anys abans, en 1993, amb l’actriu
anarquista Emma Cohen i el director i actor anarquista i
anarcosindicalista Fernando Fernán Gómez--, en un homenatge llibertari
amb presència de la seva
vídua i la seva filla. En 1985, Artero havia rodat a Figueres el
documental
Teatro Museo Dalí.
Antonio
Artero Coduras:
El 30 d'abril de 1936 neix a Saragossa (Aragó), en una
família anarquista,
l'assagista i cineasta comunista llibertari Antonio Artero Coduras.
Vingué al món a la presó de Saragossa, on la seva mare, una repartidora
de pa que acabava d'enviduar, estava tancada.
Sense acabar el batxillerat, començà a treballar de grum en diversos llocs (una oficina, als laboratoris
Ártica de farinetes, al
Banc de Bilbao) i en altres feines, alhora que exercí la crítica en
una ràdio saragossana. En aquests anys va fer alguns curtmetratges de
denuncia i formà part de la bohèmia artística i intel·lectual de
Saragossa, col·laborant en la revista
Ansí, participant en el
Club Cinemundo, en el grup teatre de cambra «La Cigarral», en les tertúlies dels cafès
Baviera i
Niké, etc. En aquesta època fou íntim amic del realitzador José Luis
Pomarón, el qual li ensenyà els secrets de la tècnica cinematogràfica, i
del poeta Miguel Labordeta.
Més endavant es traslladà a Madrid (Castella la Nova) per estudiar a l'Escola
Oficial de Cinematografia, on coincidí amb destacats cineastes
(Luis García Berlanga, Carlos Saura, José Luis Borau, Claudio Guerín,
Pilar Miró, etc.). Amb Borau, va ser l'únic estudiant que acabà la
carrera en tres
anys i pel seu bon currículum acadèmic, en 1965 obtingué una beca per
anar al
Festival de Canas (Alps Marítims, Provença-Aups-Còsta d'Azur), on va fer unes declaracions contra el règim franquista.
Vigilat per les autoritats, el coronel Fernández Posada, del
Servei d'Investigació Militar (SIM), descobrí que el certificat
de revàlida del batxillerat que havia presentat era fals. Jutjat, va ser
condemnat a tres mesos de presó menor --que no purgà-- i fou expulsat
de la
universitat, encara que quan es va fer ferma la sentència ja havia
acabat els estudis, però es quedà sense el títol, malgrat comptar amb el
millor expedient acadèmic.
Afiliat al
Partit Comunista d'Espanya (PCE), com molts joves universitaris
aquell moment, en 1967 va ser expulsat expeditivament del partit arran
d'haver signat, amb Pedro Costa, Joaquim Jordà, Manuel Revuelta i
altres, el «Manifest
de Sitges», al·legat contra la censura franquista i reivindicador d'un nou cinema que provocà la intervenció policíaca.
Va ser un dels animadors de les
Jornades Internacionals d'Escoles de Cinema de Sitges (el Garraf)
i sempre mantingué una positura crítica i radical al poder establert,
molt influenciada pels moviments situacionista, estructuralista i
constructivista.
Després milità en el
Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric
d'Alliberament) i realitzà periòdics viatges a París (Illa de França),
on s'entrevistà amb exiliats anarquistes i freqüentà la
Cinemateca.
El juliol de 1977 participà en els debats de les
Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona --on projectà el llarg metratge
Yo creo que...-- i fou nomenat delegat del
Comitè Nacional de la
Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) per a investigar sobre les pel·lícules confederals rodades durant la Guerra Civil.
En 1979 va ser membre de la
Comissió Organitzadora del
V Congrés de la CNT-AIT.
En 1995 participà en les
Jornades Culturals del
VIII Congrés de la CNT-AIT a Granada (Vega de Granada,
Andalusia) i l'any següent va fer conferències a Santiago de
Compostel·la (Santiago, Corunya, Galícia).
Durant els últims anys de la seva vida estava afiliat al
Sindicat d'Arts Gràfiques, Comunicació i Espectacles de la
CNT-AIT madrilenya i participà activament en les tertúlies del
Cafè Gijón de Madrid.
És autor de llarg metratges, com ara --El tesoro del capitán
Tornado (1967, fortament censurat),
Yo creo que... (1975), Trágala, perro (1981, drama històric sobre Sor Patrocinio),
Cartas desde Huesca (1993, sobre els últims dies d'un lluitar de la «Columna Durruti», basat lleugerament en la vida del poeta anglès i combatent republicà John Cornford
i protagonitzat pel també llibertari Fernando Fernán-Gómez)--, de pel·lícules per a la televisió --El hombre del aire (1985),
Tres octubres (1985, sobre l'aixecament proletari asturià d’octubre de 1934),
Vivir en el bosque (1985) i
Miguel Labordeta. Una biografía interior (1988)-- i de curt metratges (alguns documentals) --Contrapunto (1956),
La Herradura (1957, sobre la Base Aèria Nord-americana),
Lunes (1960, sobre l'especulació urbanística),
Adolescentes (1963),
Forzada (1964), Manzaneda (1964),
El viaje de bodas (1964, sobre un text de Cesare Pavese),
Doña Rosita, la soltera (1965, sobre l'obra de Federico García Lorca i que fou durament «tallat» pel censor franquista Manuel Fraga Iribarne),
Del tres al once (1968),
Blanco sobre blanco (1969), Monegros (1969),
Pediatria hospitalaria (1972),
Significante-Significado (1973), Sobre la miseria de la pedagogía bajo cualquiera de sus disfraces (1974),
Olavide (1976),
Pleito a lo sol (1979, primera pel·lícula cinematogràfica rodada en aragonès),
Caballos en Jerez (1984),
Teatro Museo Dalí (1985) i Tenerife en fiestas de carnaval (1985).
A més de la direcció, les seves tasques en el món del cinema abraçaren diversos camps: guionista
(Santiago San Miguel, Eloy de la Iglesia, Isidoro M. Ferry, etc.), ajudant de direcció (N. Werba, etc.),
script (Carlos Saura, etc.), etc.
Trobem articles seus en
Adarga,
CNT,
Tinta Negra,
La Tira de Papel, etc. Deixà incomplet l'assaig
La historia del cine que nunca se ha escrito, del qual havia publicat diversos lliuraments en la revista llibertària
Adarga, i un projecte cinematogràfic sobre la mort de Mikhail A. Bakunin.
En 1998 Javier Hernández Ruiz i Pablo Pérez publicaren el llibre
Yo filmo que... Antonio Artero en las cenizas de la representación.
Antonio Artero va morir el 20 de novembre de 2004 a Madrid d'un emfisema pulmonar i fou enterrat
l'endemà al cementiri civil madrileny de La Almudena.
El 13 de gener de 2005 la
Filmoteca Espanyola li retré un homenatge a l'Ateneu de Madrid.
En 2006 es publicà
Antonio Pérez. Guión cinematográfico, que havia escrit en 1987 sobre la figura del secretari de Felip II i que mai no pogué rodar.
El 4 de febrer de 2010 la
CNT de Càceres el va homenatjar, juntament amb Joaquim Jordà Català i Fernán-Gómez, a la
Filmoteca d'Extremadura, on es projectà
Furia libertaria, obra inacabada d'Artero sobre el míting de la
CNT-AIT a Sant Sebastián de los Reyes de Madrid de 1977 --la
CNT de Càceres també inaugurà la seva biblioteca confederal amb el nom d'«AnArCo» (Antonio Artero Coduras), que recull el fons bibliogràfic del cineasta cedit per la srva
companya, l'arquitecta Concha Fernández Montesinos, neboda de Federico García Lorca, i la seva filla, Mariana Artero--.
En una ocasió, el cineasta i escriptor anarquista José Maria Nunes, de la mà de l’artista plàstic
i crític d’art Quico Rivas i del secretariat de Catalunya i Balears de la
CNT-AIT, aleshores amb seu a Figueres (Alt Empordà), presentà en una sessió del cine club de Figueres el film d’Antonio Artero
Cartas desde Huesca --realitzat anys abans, en 1993, amb l’actriu
anarquista Emma Cohen i el director i actor anarquista i
anarcosindicalista Fernando Fernán Gómez--, en un homenatge llibertari
amb presència de la
seva vídua i la seva filla. A Figueres, Nunes expressà davant un sala
plena el seu pensament revolucionari anarquista, considerant que era una
contradicció militar alhora com anarquista i sindicalista, tot reptant a
la policia per les seves expressions contra
la monarquia i, especialment, la casa de Borbó. Nunes, en aquest
homenatge a Artero fou molt aplaudit i l’acte representà aires nous per
l’anarquisme a l’Empordà que encara perduren. En 1985, Artero havia
rodat a Figueres el documental
Teatro Museo Dalí. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada