El 25 de juliol de 1936 va sortir de Ginebra junt a un grup d'anarquistes suïssos i els anarquistes italians Angelo Mantorani, Domenico Ludivici, Carlo Castagna, Attilio Buzamini, Vizenzo Bottoni, Randolfo Vella i la seva companya, FoscaCorsinovi, que passaren la frontera del Pirineu amb l’ajuda de la infraestructura llibertària que aleshores hi havia a Perpinyà.
L’equip anarquista arribà el 31 de juliol a una Barcelona en plena revolució llibertària. En aquesta ciutat va trobar Berneri i italians exiliats a França que també havien passat la frontera pirinenca.
Va formar part de la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de la qual Berneri era membre del Consell de Defensa i Barbieri es va convertir en el seu ajudant de camp.
El 5 de maig de 1937, segrestat per elements stalinistes de la UGT i del PSUC junt a un mosso d’esquadra, va ser executat --amb diversos trets a l’esquena-- a Barcelona junt a Camillo Berneri.
Francesco Barbieri:
El 14 de desembre de 1895 neix a San Costantino di Briatico (Briatico, Vibo Valentia, Calàbria) el militant anarquista i combatent antifeixista Francesco Barbieri, també conegut com Ciccio. Nascut en una família folgada --els seus pares van ser Giovanni Barbieri i Arena Domenica--, es va diplomar com a pèrit agrari a l'Escola d'Agricultura en 1914.
Va començar a militar en el moviment anarquista ben aviat i va emigrar cap a l'Argentina. Sensible a la propaganda patriòtica de l'ambaixada italiana a l'Argentina, es va allistar com a voluntari en les tropes d'assalt durant la Gran Guerra. Dues vegades ferit, va ser condecorat.
A principis de 1919 va tornar a Calàbria i va quedar força decebut en comprovar que el Govern italià no lliurava terres als ex combatents. Després de fer seves les idees anarquistes, va participar en una cooperativa agrícola com a comptable. Quan van sorgir les discrepàncies, va marxar a una cooperativa de consum, però l'adhesió al partit feixista era obligatòria, per la qual cosa va negar-se a ingressar i aprofitant una disposició legal en favor dels ex combatents, va retornar a l'Argentina l'abril de 1922 per a treballar a la Patagònia.
La repressió i els 1.500 vaguistes de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) afusellats per l'Exèrcit a la Patagònia entre 1921 i 1922 van fer que restés a Buenos Aires, on va freqüentar els grups italians socialistes i anarquistes que li van trobar una feina com a portuari i aprenent en una impremta. En 1924 va participar en el boicot del creuer propagandístic que el paquebot «Itàlia» feia a favor del feixisme mussolinià, que va portar la detenció de nombrosos militants italians que com ell eren membres del «Comitato Antifascista Italiano». Va poder fugir i va contactar amb anarquistes calabresos, com Severino Di Giovanni, els germans Alejandro i Paulino Scarfó, així com Silvio Astolfi, Umberto Lanciotti i Miguel Arcàngel Roscigna, i tots plegats, van formar un grup per combatre el feixisme i també per fer costat la campanya contra la condemna de Sacco i de Vanzetti. Les accions consistien a cometre atemptats amb dinamita contra objectius nord-americans. En van fer més de vint. Barbieri, aprofitant els coneixements adquirits durant la guerra, era el responsable de la fabricació de bombes.
En 1926, quan Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso van arribar a l'Argentina, el grup va col·laborar activament en diverses expropiacions en empreses angloargentines. El 3 de maig de 1928 Di Giovanni va col·locar una maleta amb una bomba en el consolat d'Itàlia, l'explosió de la qual va provocar nou morts i 24 ferits.
La repressió policíaca argentina contra el moviment anarquista italià va obligar Barbieri a refugiar-se primer a Montevideo (República Oriental de l’Uruguai), després a Rio de Janeiro (República Federativa do Brasil) i finalment a Belo Horizonte (Minas Gerais, República Federativa do Brasil), on la policia brasilera el va expulsar a Itàlia.
En aquell temps, una violenta polèmica va esclatar en els cercles llibertaris argentins: La Protesta, òrgan de la FORA, que pretenia ser un sindicat anarquista amb moltes crítiques a l'anarcosindicalisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) considerat com a reformista, sota la ploma d'Abad de Santillán i de López Arango, va denunciar pràcticament el grup de Di Giovanni, acusant-lo de fer el joc a la policia, mentre, La Antorcha, periòdic anarquista crític amb la FORA i víctima dels seus sicaris armats en 1926, tendia a justificar els atemptats antifeixistes contra interessos italians de Mussolini. La polèmica es va aturar quan López Arango va ser assassinat a casa seva, cosa de la qual fou acusat Di Giovanni, que va exigir un jurat d'honor anarquista per resoldre el problema entre Santillán i ell. Evidentment va ser «indultat».
Barbieri, que no tenia cap càrrec en contra seu a Itàlia, va romandre un temps a Calàbria, però va ser detingut per activitats antifeixistes i condemnat a un any i sis mesos de presó.
El febrer de 1930 va aconseguir evadir-se del penal i va poder arribar clandestinament a Marsella (Boques del Roine, Provença, Occitània), on va fer contacte amb els refugiats antifeixistes italians.
El març de 1931, a Itàlia va ser condemnat en rebel·lia a un any i sis mesos de presó per emigració clandestina i com a «subversiu perillós». A mitjans de 1931, instal·lat a Lió (Roine-Alps, Arpitània), va participar activament en el grup anarquista «Sacco et Vanzetti». El 27 de febrer de 1932 va ser condemnat a Toló (Var, Provença, Occitània) a vuit mesos de presó per ús de documentació falsa.
Purgada la pena, va marxar a Ginebra (Romandia, Arpitània, Suïssa). La policia italiana li va atribuir una sèrie d'atemptats antifeixistes a la Costa d’Azur i a Lió. En 1932 va conèixer Camillo Berneri que el considerava «un company valent, indispensable pera la lluita armada». En una nota de juny de 1935 a consols italians a Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Espanya, Holanda i Alemanya), el director de la policia política feixista jutjava Barbieri com una mena de «consultor militar» dels anarquistes i que en els seus viatges els assessorava en la fabricació d'explosius. A més, el dossier polític de Barbieri estava compost d'unes 413 cartes redactades durant desenes d'anys per zelosos servidors del règim feixista, que reproduïen notícies transmeses per la policia sobre les principals activitats llibertàries de l'anarquista calabrès.
L'octubre de 1935 va ser expulsat de Suïssa i va passar un temps a casa de Berneri a París (Illa de França). Va participar indirectament en la «Conferència de discussió» que els anarquistes italians Berneri, Giglioli i altres havien preparat per elaborar un programa insurreccional.
Berneri va aconsellar Barbieri que es refugiés als Països Catalans on podria contactar amb el grup italià i amb amistats del període argentí. Va marxar a Palma (Mallorca, Illes Balears) per muntar una empresa d'importació i exportació de fruites i verdures.
Durant un dels seus nombrosos viatges a Barcelona, va ser denunciat per la policia italiana el febrer de 1936, detingut i empresonat. El Ministeri d'Afers Exteriors italià va demanar l'extradició o la seva expulsió a Portugal, on era més fàcil la repatriació, però, després de dos mesos de presó, va ser alliberat gràcies a un decret d'amnistia.
Va retornar clandestinament a Suïssa i el 25 de juliol de 1936 va sortir de Ginebra junt a un grup d'anarquistes suïssos i els anarquistes italians Angelo Mantorani, Domenico Ludivici, Carlo Castagna, Attilio Buzamini, Vizenzo Bottoni, Randolfo Vella i la seva companya, FoscaCorsinovi, que passaren la frontera del Pirineu amb l’ajuda de la infraestructura llibertària que aleshores hi havia a Perpinyà (Rosselló). L’equip anarquista arribà el 31 de juliol a una Barcelona en plena revolució llibertària. En aquesta ciutat va trobar Berneri i italians exiliats a França que també havien passat la frontera pirinenca. Va formar part de la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de la qual Berneri era membre del Consell de Defensa i Barbieri es va convertir en el seu ajudant de camp. Després de la batalla de Monte Pelado d'agost de 1936, al front d'Osca (Aragó), va seguir Berneri a Barcelona, on aquest va començar a publicar Guerra di Classe. Mentre, Barbieri va organitzar una xarxa d'atenció als milicians italians; recaptant fons, armes, medicaments, ambulàncies, etc., i mantenint relacions amb altres dirigents del moviment llibertari català servint d'agent de contacte.
Quan es va estructurar l'organització dels anarquistes italians («Comitato Anarchico di Defessa»), encapçalada per Virgilio Gozzoli, Barbieri no va tenir cap funció precisa, però segons un informe la policia feixista italiana seria el cap d'un grup de militants anarquistes (Umberto Marzocchi, Rabitti, Ercolani, Schiaffonatti, etc.) que havien format «una policia secreta encarregada de comprar armes per liquidar stalinistes».
El pis on vivien Barbieri, Berneri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi, a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a, va ser moltes vegades violat pels stalinistes i ugetistes del PSUC durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona, quan Barbieri es trobava a la ciutat convalescent d'una ferida de guerra. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la UGT d'uns 15 homes armats, dirigida per un Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109 --la companya de Barbieri ho va anotar--, va irrompre al pis i després d'un violent altercat, Barbieri i Berneri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit es va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona per la Creu Roja amb diverses ferides de bala a l'esquena i portat al dipòsit de l'Hospital Clínic, amb va ser identificat l'endemà pels companys Canzi, F. Corsinovi, V. Mazzone i Umberto Marzocchi. Camillo Berneri va córrer la mateixa sort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada