 |
| Félix Carrasquer Launed. |
A començaments de 1937 es traslladà a Montsó, on creà un dels seus grans projectes autogestionaris i pedagògics: l'Escola de Militants d'Aragó; l'èxit de la qual fou trencat per la repressió stalinista contra les col·lectivitats aragoneses. Després d'aquest avortament, intentà rellançar l'escola a diferents indrets: Albelda, Casp, Barcelona, Llançà i Sant Vicenç dels Horts sota el nom Granja Escola Sebastià Faure, però l’avanç de l’exèrcit franquista truncà el projecte i el 25 de gener de 1939 va tancar l'escola i fugí a l’altra banda del Pirineu.
En 1941, després d'organitzar la residència de mutilats i invàlids de la Guerra Civil instal·lada a Château de la Vallette de Pressigny-les-Pins, fou detingut per la Policia francesa i fins al 1943 passà per diferents camps de concentració, com ara Vernet d’Arièja, Argelers de la Marenda i Noé.
A finals de març de 1943 aconseguí fugir tot sol del camp de Noé.
Félix Carrasquer Launed:
El 4 de novembre de 1905 neix a Albalat de Cinca (Cinca Mitjà, Osca, Aragó) el pedagog anarquista i militant anarcosindicalista Félix Carrasquer Launed, conegut literàriament com Carles Launed. Fou el major de quatre germans d'una família benestant --el seu pare era el secretari de l'Ajuntament de poble--.
Quan tenia 14 anys es va traslladar a Barcelona, on féu feina de forner i de pastisser, i començà a interessar-se pels teòrics anarquistes, per la pedagogia i per la cultura llibertària.
En 1923, de bell nou a Albalat, es farà càrrec d'un forn que el seu pare li ha preparat. En 1925 s'instal·la novament a Barcelona i es fa soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular(AEP).
En 1928 va fer feina a Viladecans (Baix Llobregat) i, després d'una curta estada a Madrid (Castella la Nova), l'any següent retorna a Albalat, on crea l'Agrupació Cultural amb biblioteca i escola. En 1929 vista Joan Peiró a Mataró a qui li exposa les seves idees sobre autogestió. L'èxit de l’Agrupació Cultural és tan gran que el projecte s'escampa a cinc poblacions de la comarca del Cinca Mitjà i serà un dels fonaments del ressorgiment de l'anarcosindicalisme aragonès durant el període republicà. En 1930, com a secretari del Sindicat Agrari, dirigeix la compra i el repartiment de terres del Duc de Solferino a Albalat. A finals de 1930 l'Agrupació Cultural és clausurada pel governador civil.
En 1931, amb la proclamació de la República, es reobre l'Agrupació Cultural i participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) d'Albalat, juntament amb Velásquez, i de la Federació Comarcal, de la qual serà secretari. Va defensar la participació dels anarquistes en les eleccions municipals i a Albalat guanyà una candidatura republicana amb un alt component llibertari. Durant aquest anys organitzà col·lectivitats agropecuàries i escriu obres teatrals i diferents fullets i manifests.
Intervingué en la sublevació anarquista de desembre de 1933 que pretén implantar el comunisme llibertari, per la qual cosa va haver de fugir a Lleida (Segrià) i a Barcelona després del seu fracàs. A Barcelona, malgrat que la seva ceguera era ja gairebé total, començà a engegar la seva acció pedagògica: experiències autogestionàries a l'Ateneu de les Corts i fundació en 1935, amb els seus tres germans --José Pedro, l'únic que havia estudiat magisteri i que abandonà la seva plaça de mestre a Aguilar (Graus, Ribagorça, Osca, Aragó) per oficialitzar amb el seu títol l'escola; Francisco i Presen--, de l'Escola Racionalista Eliseu Reclus al carrer Vallespir, en coeducació i plenament autogestionada. Com a membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1936 s'integrà en el Comitè Peninsular de Sousa.
Quan esclatà la guerra, formà part del Comitè Revolucionari de Sarrià i l'agost de 1936 s'encarregarà d'organitzar la Maternitat de Barcelona, de la qual serà nomenat director.
A començaments de 1937 es traslladà a Montsó (Cinca Mitjà, Osca, Aragó), on creà un dels seus grans projectes autogestionaris i pedagògics: l'Escola de Militants d'Aragó; l'èxit de la qual fou trencat per la repressió stalinista contra les col·lectivitats aragoneses. Després d'aquest avortament, intentà rellançar l'escola a diferents indrets: Albelda (Llitera, Osca, Aragó), Casp (Baix Aragó-Casp, Saragossa, Aragó), Barcelona, Llançà (Mar d’Amunt, Albera marítima, Alt Empordà) i Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) sota el nom Granja Escola Sebastià Faure, però l’avanç de l’exèrcit franquista truncà el projecte i el 25 de gener de 1939 va tancar l'escola i fugí a l’altra banda del Pirineu.
En 1941, després d'organitzar la residència de mutilats i invàlids de la Guerra Civil instal·lada a Château de la Vallette de Pressigny-les-Pins (Loiret, Centre-Val de Loire), fou detingut per la Policia francesa i fins al 1943 passà per diferents camps de concentració, com ara Vernet d’Arièja (Occitània), Argelers de la Marenda (Rosselló) i Noé (Alta Garona, Llenguadoc, Occitània). A finals de març de 1943 aconseguí fugir tot sol del camp de Noé.
El 10 de juny de 1944 tornà a l’Interior amb la finalitat de reconstruir la CNT i muntà el Comitè Regional d'Aragó. En 1946 reestructurà el Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT, del qual serà nomenat secretari general. El desembre d'aquell any fou detingut, junt a la seva companya, també mestra i militant anarquista, Matilde Escuder Vicente (1913-2006), i van ser alliberats el juliol de 1947. Després, amb una petita taula de composició, la parella va editar pamflets i un butlletí delSindicat del Metall de la CNT.
Fou novament capturat el novembre de 1947 amb la caiguda del Comitè de Villa, després d'assistir en representació de Catalunya a un ple cenetista a Madrid, i condemnat a 25 anys de presó, dels quals va complir 12 a les penitenciaries del monestir de San Miquel dels Reis (Els Orriols, Rascanya, València, l’Horta, País València) i de Carabanchel (Madrid).
Alliberat en 1959 amb la prohibició de residir a Catalunya, s'exilià a París (Illa de França), on ajudà a la reunificació cenetista.
Instal·lat com a granger a Thil (Alta Garona, Migdia Pirineu, Occitània), a prop del nucli cenetista de Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), presidí la comissió coordinadora dels Grups d'Amics de la CNT, partidària del cincpuntisme i de Royano. A començaments dels anys seixanta entrà clandestinament diverses vegades a la Península i des del 1966 fou un dels animadors dels grups «Solidaridad».
A la petita granja de Thil la parella van fundar un centre de formació, a imatge de l'Escola de Militants que va crear Fèlix Carrasquer durant la Guerra Civil a Montsó. En 1971, després d'haver deixat la granja a Etna i al seu company Toni, la parella i Gúdula van retornar a Barcelona, on van comprar una caseta al Tibidabo, que es va transformar en un centre de reunió i de formació llibertària. Aleshores participà activament en la reorganització de la CNT des de «Solidaridad» junt a l’anarcosindicalista Lluís Edo.
El febrer de 1976, amb Luis Andrés Edo, fou membre de la comissió organitzadora de l'Assemblea de Sants que coformaria una CNT unificada a Catalunya (CNT-AIT (Padilla),FAI,«Solidaridad», cincpuntistes (Cases), Opción, (Luís Andres Edo) MCL(Galeote), Comitè Regional de Josep Costa Font, Partit Sindicalista, grups universitaris,Frente Libertario) --una unitat confederal que durà fins a principis de 1980 i que en 2017 l’anarcosindicalisme a Catalunya està representat per CGT, CNT, Solidaritat Obrera, CNT del carrer Joaquim Costa i CNT pro AIT--. Arran del V Congrés de la CNT, celebrat a Madrid el desembre de 1979, s'alineà amb la CNT renovada (Congrés de València), però a partir de 1982 fou un ferm partidari de la reunificació entre la que serà la CGT i la CNT-AIT.
Durant els últims anys de la seva vida es popularitzaren les seves conferències sobre autogestió i pedagogia. Fou contrari a un anarquisme insurgent i com a anarcosindicalista criticà les posicions a l’Exili representades per Frederica Montseny, Germinal Esgleas o Vicenç Llansola.
Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco, Asturias, Aula Libre, Colectivización, Cultura y Acción, Cultura Libertaria, Debate Confederal, Diario de Alto Aragón, Euskadi Confederal, Mujeres Libertarias, Mundo Social, Nuera Senda, Polémica, La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Sindicalismo, entre d'altres.
Va participar en l'Enciclopedia Anarquista i és autor de nombrosos llibres, alguns publicats sota el pseudònim de Carles Launed, com ara El sindicato y la empresa (1970), Sindicato humanista y revolucionario (1970), El sindicato y la universidad (1970), Sindicato y federaciones de industria (1970), Motivos del Cinca (1974), La voz de la tierra (1977), Definición del sindicalismo (1977, amb B. Mas), ¿Marxismo o autogestión? (1977), La Escuela de Militantes de Aragón (1978), El anarcosindicalismo en el siglo XX (1978), Una experiencia de educación autogestionaria (1981), Las colectividades de Aragón (1986), La CNT como alternativa social (1987), etc. Deixà nombrosa obra inèdita (teatre, poesia, assaig, memòries i altres matèries).
Félix Carrasquer Launed va morir el 7 d'octubre de 1993 a Thil i les seves cendres foren dispersades al riu Cinca, a Albalat, el 30 d'octubre en presència de centenars de persones. En 2017 es publicaren les seves memòries sota el títol Lo que aprendí de los otros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada