dissabte, 12 d’agost de 2017

Crims de Guerra pendents de justícia

Hem reconstruït tres episodis sagnants protagonitzats per la Guàrdia Civil a Conca, el Pla de l'Estany i el Ripollès.  
Dos alts comandaments de la Guàrdia Civil implicats en la matança de guerrillers antifranquistes van ser amnistiats i ascendits i, en democràcia, van dirigir l'execució d'un escamot dels GRAPO al Ripollès.  
L'Estat espanyol manté la impunitat pels assassinats extrajudicials, protegits per l’amnistia de 1977.
DIRECTA núm. 435 (Barcelona, 11/07/2017)  
Jordi Bigas  

La recuperació de la memòria històrica a l’Estat espanyol s’ha centrat en el rescat de les persones assassinades i desaparegudes arran de la Guerra Civil, en la seva localització i identificació mitjançant l’exhumació. Recentment, el Parlament català ha anul·lat els quasi 64.000 consells de guerra celebrats a Catalunya entre l’abril de 1938 i el desembre de 1978 per ser contraris a la llei i vulnerar les exigències més elementals del dret a un judici just. De ben segur, aviat s’aconseguirà fer un pas més, la reparació dels danys causats i el retorn dels béns confiscats pel franquisme.
Altrament, es manté la impunitat dels autors dels assassinats extrajudicials i els responsables de la vulneració dels drets humans, protegits per l’amnistia de 1977 i, per tant, més difícils d’encausar. Mitjançant una investigació que se centra en dos episodis viscuts durant el franquisme i un durant els primers anys de democràcia, posem sobre la taula la vigència de la impunitat dels crims de guerra practicats per cossos armats a l’Estat espanyol. Ens centrem en actuacions de la Guàrdia Civil, un cos que s’integra dins la jerarquia militar del Ministeri de Defensa pel que fa als ascensos, la disciplina i les missions de caràcter militar, així com durant un estat de setge i quan s’entra en guerra oficialment.  

Els crims de guerra no prescriuen mai 
S’entén com a crim de guerra l’assassinat, el linxament de combatents i la violació de les proteccions establertes pel dret internacional humanitari com el maltractament a persones civils detingudes il·legalment. Aquest tipus delictiu no prescriu mai. Mitjançant la documentació judicial, policial i militar, així com a través de testimonis i de l’obra d’historiadors com Josep Clara i Salvador F. Cava, hem aconseguit reconstruir tres episodis sagnants ocorreguts en tres moments diferents (1947, 1960 i 1981), en tres escenaris diferents i amb el resultat d’una quinzena de morts. Els indrets on es van perpetrar les matances: la Pesquera (Conca), l’any 1947, contra una agrupació guerrillera antifranquista; el Mas Clarà (Pla de l’Estany), l’any 1960, contra un grup d’acció, i la Farga de Bebié (Ripollès), l’any 1981, contra un escamot dels GRAPO.
Al primer escenari, hi participa l’aleshores tinent Camilo Pajuelo Arteaga com a superior jeràrquic; al segon indret, l’aleshores capità José Blázquez Pedraza, i al tercer punt, ja en democràcia, ambdós comandaments són responsables directes, un com a general de brigada i l’altre com a tinent coronel respectivament. Tots dos van ser ascendits malgrat els crims comesos durant el règim de Franco. 
Durant les dècades de resistència a la Dictadura, els grups guerrillers podien anar uniformats o no, però estaven clarament identificats. Tant, que la Guàrdia Civil va perpetrar l’estratègia --contrària al dret internacional-- de formar contrapartides de falsos guerrillers per aconseguir identificar les persones civils que col·laboraven amb els maquis. La Benemérita tenia el protagonisme de la lluita contra la insurgència armada rural i la Brigada Político-Social, el de l’embat a la guerrilla urbana, ambdós cossos amb el suport logístic i judicial de l’exèrcit espanyol.
Hem intentat comptar amb el testimoni del tinent coronel José Blázquez Pedraza, amb qui hem parlat per telèfon. Té 84 anys i viu en un xalet d’una urbanització de Roses. S’està recuperant d’una operació d’extracció d’estómac i ha acceptat que l’entrevistéssim més endavant, un cop recuperat. També hem conversat amb la vídua de Camilo Pajuelo Arteaga, que ens ha confirmat que va morir l’any 1986 a Santa Cruz de Tenerife, després de diversos ascensos i de passar per les comandàncies de Santander i Sevilla.

Matança de guerrillers a La Pesquera 
Caserna de la Guàrdia Civil a Minglanilla/ JORDI BIGUES   
El primer episodi que hem reconstruït és un operatiu de la postguerra encapçalat pel tinent de la Guàrdia Civil Camilo Pajuelo Arteaga a la província de Conca que va acabar amb la mort de sis guerrillers. 34 anys més tard, el mateix comandament va participar a la massacre d’un escamot dels GRAPO al municipi gironí de la Farga de Bebié (Ripollès). 
Dilluns 20 de gener de 1947. La Guàrdia Civil deté Andrés Ponce Ferrandis, de 46 anys, a La Pesquera, un poble situat al sud de Conca, fronterer amb el País Valencià, flanquejat per l’embassament de Contreras i a tocar de la N-III que uneix València amb Madrid. Per la seva complexió dèbil i la seva poca estatura --1,46 metres-- era conegut com a Andresillo. El detingut és traslladat a la caserna de la Guàrdia Civil de Minglanilla, a quatre quilòmetres de La Pesquera caminant i a nou quilòmetres per carretera. 
Andresillo està casat i té un fill. És cosí de Rufina Monteagudo Ponce, muller del líder guerriller Basiliso Patrocinio Serrano Valero --també conegut com a Fortuna i el Manco de La Pesquera (1908-1955)-- des de 1933. Durant la Segona República, va ser cenetista, fill del metge del poble. Després de la guerra, es fa del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i s’incorpora a l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó, fins que és afusellat a Paterna per la Guàrdia Civil després d’un Consell de Guerra l’any 1955. Aquest relat està fet a partir dels informes de la Guàrdia Civil i de diferents membres del cos armat. L’historiador i professor de secundària Salvador F. Cava, autor dels monumentals volums de la història Los guerrilleros de Levante y Aragón, ens hapermès resumir i precisar els detalls dels fets gràcies a la seva obra.
Estovat per les pallisses que rep durant nou dies, Andresillo confessa ser l’enllaç amb els guerrillers i revela el cau on s’amaguen. Tot apunta que, d’entrada, pensava conduir-los a un campament guerriller abandonat, ja que tant el veïnat de La Pesquera com els responsables de la guerrilla ja sabien que estava detingut.
És la nit del dimecres 29 de gener. La lluna està en quart creixent. Han passat deu dies des de la detenció il·legal d’Andresillo, que no ha estat lliurat a l’autoritat judicial. Es prepara una operació de gran abast per enxampar el conjunt de la unitat guerrillera. Probablement, l’expectativa és capturar o abatre el Manco de La Pesquera o Luis, un dels responsables de la guerrilla. És dimecres i, tan sigil·losament com poden, mig centenar de guàrdies civils es preparen per envoltar el campament de la guerrilla, a quatre quilòmetres de La Pesquera. Andresillo encapçala la comitiva, potser amb les mans lligades, en tot cas vigilat, potser fent d’escut humà.
Les forces de la Guàrdia Civil són comandades pel tinent Camilo Pajuelo Arteaga --que aleshores té 27 anys--, fins a l’arribada del tinent coronel Jesús Miranda Guerra. Entre els màxims comandaments, també hi trobem el sergent Isidoro Arenas Rubio.

Malgrat les ràfegues de trets a La Pesquera, dos guerrillers trenquen l’encerclament, però cinc cauen abatuts 
Els guàrdies es divideixen en dos grups per encerclar l’indret, molt ple de matolls. Els vigilants del campament s’adonen de la presència de la Guàrdia Civil i donen l’alerta, però és massa tard. L’únic front absent de vegetació no està ocupat pels assaltants, que s’esperen parapetats per disparar contra els que intentin fugir per aquell costat. Som a la Quebrada del Morrón, on hi ha bona part de la unitat guerrillera dirigida per Luis, que en el moment de la intervenció de la Benemérita no es troba al campament perquè està executant una operació insurgent a Requena. 

L'operatiu de la 'Benemérita' està comandat pel tinent Camilo Pajuelo Arteaga, que aleshores té 27 anys 
És de matinada. Fa un fred que pela, de ben segur, sota zero. Els homes de Pajuelo Arteaga s’apropen a una cabana on creuen que hi ha una dotzena de guerrillers; en realitat, són set. Comença el tiroteig. El sergent Arenas Rubio decideix llançar una granada Lafitte, la més emprada pels integrants de l’exèrcit franquista. La cinta que funciona com a retardant de l’explosió s’enreda amb la branca d’un pi i la granada esclata prop del sergent, que queda mal ferit juntament amb un altre guàrdia. Arenas Rubio, posteriorment, es farà especialista en contrapartides (guàrdies civils disfressats de guerrillers que caçaven les persones que col·laboraven amb les guerrilles).
Malgrat les ràfegues de trets, un parell de guerrillers aconsegueixen trencar l’encerclament, però cinc d’ells cauen abatuts. El sisè mort és Andresillo, l’enllaç que havia acompanyat la Guàrdia Civil al cau, segurament una persona que resultaria incòmoda com a testimoni de la matança. Al bàndol de la Guàrdia Civil, a més del ferit per la granada, amb múltiples impactes de metralla al cos i la galta dreta, hi ha un altre guàrdia masegat --també per metralla-- i un tercer per rascada de bala. El tinent Pajuelo Arteaga va patir una lesió al dit índex de la mà dreta.

Una seixantena de veïns són interrogats a la caserna de Minglanilla i alguns fugen cap a València per evitar la ràtzia 
Arran de l’atac al campament, se succeeixen una sèrie de detencions per la comarca. Una seixantena de veïns i veïnes van passant per la caserna de Minglanilla, on els espera el tinent Pajuelo Arteaga. Algunes d’aquestes persones, per no ser detingudes, fugen a València; d’altres, a l’exili, però, des d’aleshores, els guerrillers no tornaran a fer servir la zona que havia liderat el Manco de La Pesquera (*). El cap guerriller tardarà cinc anys a caure en mans de la Guàrdia Civil i ser jutjat i condemnat a mort a València en un judici militar. Integrants del mateix cos de la Benemérita, sis guàrdies i un capità, seran els encarregats del seu afusellament. 

Dècades més tard, Pajuelo Arteaga és ascendit a tinent coronel i cap de la 112 comandància, a les illes Canàries 
Després de l’operació, el tinent Pajuelo Arteaga és ascendit i premiat. El 15 de febrer de 1947 el Generalísimo Franco li atorga la Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc. Posteriorment, continua participant en els operatius i les ràtzies contra els maquis com a cap de línia a Villanueva de La Jara i Huete. A partir d’aquí, en perdem el fil. Dècades més tard, Pajuelo Arteaga és ascendit a tinent coronel i cap de la 112 comandància de la Guàrdia Civil a Santa Cruz de Tenerife. El 24 de maig de 1980, segons el Reial Decret 1012/1980, el tinent coronel és ascendit novament a general de brigada. Aquesta vegada, irregularment, ja que l’ascens vulnerava la Constitució i les normes aprovades recentment, que l’haurien obligat a fer una sèrie de cursos preparatoris, segons van denunciar altres comandaments del cos. 
El gener de 1981, és nomenat general en cap de la IV Regió Militar, després d’estar en situació de “disponible forçós” i substituir Isabelino Cáceres Ruiz, un altre expert en la lluita contra els guerrillers que, posteriorment, s’incorporarà a la lluita contra la insurgència basca. El 5 de maig de 1981, ja com a general en cap, rep una nova condecoració, la Cruz de San Hermenegildo, i destaca com un dels alts càrrecs que no es van sumar a l’intent de cop d’Estat d’Antonio Tejero, el 23 de febrer d’aquell mateix any.

Maquis cosits a trets al Mas Clarà 
Els maquis Antoni Miracle, Rogelio Madrigal,Francesc Conesa i Martín Ruiz, assassinats al Mas Clarà, a la comarca del Pla de l'Estany, l'any 1960. 
En el segon episodi reconstruït hi trobem el capità de la Guàrdia Civil José Blázquez Pedraza, qui va liderar l’assalt a la masia Mas Clarà (Pla de l’Estany), amb un balanç de quatre membres del maquis massacrats. 22 anys més tard, el mateix responsable policial va participar en un operatiu contra els GRAPO a la Farga de Bebié (Ripollès).
30 de desembre de 1959. A dos quarts de cinc de la tarda, la Guàrdia Civil del destacament de Lladó (Alta Garrotxa) rep notícia de la presència d’un grup de persones uniformades amb granotes, passamuntanyes i botes de muntanya als marges del Manol, un riu de l’Alt Empordà, afluent de la Muga. L’alarma salta davant noves informacions que apunten a un escamot que ha creuat la frontera que separa les dues catalunyes i que, segons sembla, pretén dirigir-se a Barcelona. 
Diverses guarnicions de la Guàrdia Civil posen en marxa un dispositiu extraordinari que mobilitza tots els agents disponibles a Figueres, l’Escala i Girona. Després, s’hi incorporen els de Tremp, Manresa, Lleida i Barcelona. La notícia que són guerrillers fa que tan sols es mobilitzin guàrdies solters per la recerca, ja que es considera que els guerrillers són molt perillosos i no es vol posar en risc agents que tinguin càrregues familiars. El Cos Nacional de Policia espanyola i la seva Brigada Político-Social se sumen al contingent. Es creu que els guerrillers detectats són cinc, com a mínim, i se sospita que Francesc Sabaté Llopart --més conegut com a Quico Sabaté-- forma part del grup d’acció.

Objectiu guerriller, agafar els germans Creix  
Els objectius d’aquest grup de maquis eren un misteri per a la Guàrdia Civil. Recentment, la Directa va revelar una sèrie de proves que apuntarien a la intenció de segrestar els germans Antonio i Vicente Juan Creix, responsables de la Brigada Político-Social, que, segons una filtració, havien de compartir taula durant el dinar del dia de Reis. Dues persones col·laboradores dels maquis vigilaven els moviments de Vicente Juan Creix, que vivia al número 83 del carrer Major de Sarrià. Una d’elles era veïna de l’escala i l’altra treballava a la ferreteria Burrull, als baixos de l’habitatge on el comissari feia vida marital amb Carme de Luis. Contradictòriament amb aquesta tesi, no s’entén perquè els guerrillers anaven uniformats, ja que la vestimenta els dificultaria l’arribada a Barcelona. 
Quico Sabaté, en aquells temps, havia constituït una nova organització, el Moviment Unificat de Resistència i Alliberament (MURLE), que el 19 de desembre s’havia reunit amb el Front Revolucionari Ibèric (FRI) per impulsar una nova onada d’accions contra la Dictadura. El MURLE havia fixat el seu primer cop d’efecte pel dimecres 6 de gener. Havia de ser un “acte espectacular” per iniciar una nova dècada.  

La Guàrdia Civil i la Brigada Político-Social esperaven trobar Quico Sabaté al Mas Clarà, al Pla de l'Estany, l'any 1960 
El mas Clarà el 1960 
Quatre dies després de passar la frontera, tres d’ells totalment amagats, són encerclats al Mas Clarà del municipi de Palol de Revardit, a la comarca del Pla de l’Estany. La reconstrucció del que va passar allà no té més testimonis que els de la Guàrdia Civil, que atribueix la mort del tinent Francisco Fuentes Castilla-Portugal als atrinxerats.
Fins i tot el diari feixista Los Sitios de Gerona arriba a difondre que alguns dels guerrillers duien bales de la metralladora Thompson de Quico Sabaté. Segons versions de la Guàrdia Civil, Sabaté s’havia escapolit a la nit, sol o acompanyat, i havia abandonat els seus companys. El dimarts 5 de gener, va ser cosit a bales a Sant Celoni, on havia arribat, ferit, després de segrestar un tren.
Hi ha diferents versions sobre el que va passar aquella nit. El comandament de l’atac es va fer des del Mas Verdera, situat a les immediacions, on anaven apareixent diferents comandaments, excitats per la imminent captura de Sabaté. La veu cantant la portava el capità José Blázquez Pedraza, però, a més, hi havia els tinents Francisco Fuentes i Lorenzo Gómez Arcediano i els tinents coronels Rodrigo Gayet Girbal i Antonio Álvarez Castillo. També alguns responsables de la Brigada Político-Social: Pedro Polo Borreguero, Eduardo Quintela, Vicente Juan Creix i Antonio Juan Creix.
El capità Blázquez Pedraza havia nascut a Toledo l’1 de desembre de 1932. És a dir, aleshores tenia 28 anys i ara en té 84. Era capità des del 30 d’octubre de 1958.

Entre els negocis del matrimoni Blázquez Fassier hi ha els hotels Almadrava Park, la Caravel·la” de Roses i diferents urbanitzacions  
Posteriorment a la seva participació als fets del Mas Clarà, va ocupar diferents responsabilitats a la jerarquia de la Benemérita i es va casar amb Marta Fassier Romañach, amb la qual tingué dos fills. Fassier ha sigut una empresària hostalera. Entre els seus negocis han figurat els hotels Almadrava Park, la Caravel·la de Roses i diferents urbanitzacions.  

El capità Blázquez Pedraza i els germans Creix participen a l'assalt que acaba amb quatre maquis morts 
Al cementiri vell de Girona, hi ha diverses plaques d'homenatge a les víctimes del Mas Clarà / TONI FERRAGUT 
Al Mas Clarà, hi vivien dues persones que feien de masoveres, Joan Sala Matas, de 28 anys, i Balbina Alonso Ribas, de 27. Eren del municipi veí de Sant Medir. Amagades sota matalassos, segons la versió oficial, no van veure ni confessar el que havia passat, tot i que Balbina va ser ferida per una bala de la Guàrdia Civil.
Els militars es van fer càrrec dels cadàvers, que van ser traslladats al cementiri de Girona, on els tinents metges militars Joan Sambola Casanovas i Ricard Ros Oller van fer les autòpsies. Els quatre havien estat metrallats, malgrat que no es va comptabilitzar la quantitat de trets rebuts.
De fet, van ser quatre soldats i un caporal els que van fer la feina. Un dels soldats, el banyolí Francesc Mayolas, va deixar testimoni de la ubicació dels cadàvers. El cos de Francesc Conesa es va recollir al costat dret de la casa; Antoni Miracle i Rogelio Madrigal eren a mitja pujada del camí que, passant per Can Parades i Can Verdera, arriba a l’església de la Mota, i Martín Ruíz, a prop del canal de drenatge que hi ha menys de cent metres abans d’arribar al Mas Clarà.

Els quatre cadàvers van ser fotografiats davant una pallissa de Can Verdera, al costat del camí d’accés 
Plànol elaborat per la Guàrdia Civil on s'assenyala la ubicació dels cadàvers / ARXIU MILITAR DE BARCELONA 
És difícil entendre com els cadàvers van anar a parar a punts tan allunyats de la casa on oficialment havien estat encerclats i abatuts. Segons una altra versió explicada per un veí que vivia al costat del lloc dels fets i que els va investigar posteriorment, els detinguts haurien estat traslladats a la caserna de Girona i, posteriorment, vius o morts, retornats al Mas Clarà. Reunits novament, els quatre cadàvers van ser fotografiats davant una pallissa de Can Verdera, al costat del camí d’accés. 

Execució d’un escamot dels GRAPO a les Llosses 
Les integrants dels GRAPO van morir a la petita edificació del fons (antic 'puesto' de la Guàrdia Civil) / JORDI BIGUES 
En el tercer episodi, ja en democràcia, hi retrobem el tinent coronel Camilo Pajuelo Arteaga i el capità José Blázquez Pedraza --responsables dels dos episodis sagnants durant el franquisme--. Van comandar una ràtzia que va acabar amb quatre persones mortes l’any 1981 a la comarca del Ripollès.
Dimecres 17 de juny de 1981. La Guàrdia Civil, en quatre hores, mata quatre persones a La Farga de Bebié, al municipi de les Llosses. Un cinquè membre del grup aconsegueix escapar. La Policia Nacional espanyola el matarà mesos més tard al barri de Vallcarca de Barcelona. 
Són tres quarts de quatre de la tarda. Encara no ha acabat l’edició del migdia del Telediario. Una parella de joves s’acosta a la Fonda-Bar de la Farga. El noi entra i demana un got de llet, mentre la noia vigila fora. A aquestes hores, la majoria de gent és a casa, però no criden l’atenció perquè la presència d’excursionistes és força habitual a la zona. La noia porta uns texans recollits fins als genolls i un jersei blanc amb franges grogues, com descolorides, i ell també porta texans. La presència de dues persones estranyes només crida l’atenció de la Guàrdia Civil.
El dia abans, dimarts 16 de juny, al matí, s’havia produït un tiroteig entre tres persones i diversos membres de la Brigada Antiterrorista del Cos Nacional de Policia espanyola davant del número 150 del carrer Verdi, al barri de Gràcia de Barcelona. Totes les forces de seguretat estaven en alerta perquè Roberto Liñeira Oliveira, integrant dels Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO), s’havia escapat del lloc dels fets, ferit de bala en una cama.
En aquell temps, a la Farga de Bebié, una colònia tèxtil del riu Ter fundada pel suís Edmond Bebié el 1895 i tancada el 2008, hi vivien prop de tres-centes persones i, des de 1956, hi havia una caserna de la Guàrdia Civil, ubicada en unes instal·lacions facilitades per l’empresa tèxtil. En aquesta localitat, els guàrdies eren necessaris per vigilar el pas de la frontera pel coll d’Ares, un punt per on entraven contrabandistes i, sobretot durant el franquisme, lloc de pas de guerrillers provinents de tot el territori de l’Estat espanyol.
La Palanca és una passarel·la de fusta que creua el riu Ter a la Farga de Bebié i que portava  al cuartelillo  de la Guàrdia Civil  (al fons). / J.B. 
Tornem als esdeveniments del 17 de juny de 1981. Un caporal i un agent demanen a la parella que els acompanyin a identificar-se a la caserna, al puesto de la Guàrdia Civil. Sense oposar resistència, el noi i la noia accepten acompanyar-los. El seguici és encapçalat pel caporal i l’agent tanca la comitiva. Creuen la Palanca, la passarel·la de fusta sobre el riu Ter que uneix les dues parts de la colònia tèxtil. Ningú no els va veure mai més vius.
Segons la versió de la Guàrdia Civil reproduïda pel diari ABC, després d’entrar a la caserna, el caporal va atendre una trucada telefònica. Mentre el jove era escorcollat per l’altre agent, la noia, suposadament, va treure una pistola que portava amagada al clatell i va disparar al guàrdia, mentre el caporal, suposadament, tirava a terra el noi. Un tercer guàrdia, que observava des d’un altell i que no es trobava a la vista dels retinguts, va disparar una ràfega de fusell metrallador. El noi i la noia van quedar estesos a terra, morts, i un dels guàrdies restà ferit, presumptament pels trets de la noia.
El Guàrdia Civil ferit amb un tret al ventre va ser traslladat a la Creu Roja situada a set quilòmetres de La Farga de Bebié, en direcció a Campdevànol. El caporal, pres d’un estat d’angoixa, va ser atès a la mateixa fàbrica, també d’una raspadura al cap.  Segons un comunicat oficial emès per la Direcció General de la Guàrdia Civil, la versió és una mica diferent. “En el interior del puesto, cuando se iba a proceder a su registro, ambos sospechosos hicieron uso de las armas que tenían ocultas: uno, en una pierna [portava texans], y la joven bajo la gorra visera que cubría su cabeza”. “Lograron herir al guardia civil don Juan Martínez Pérez”, malgrat que no s’aclareix si el tret podria procedir del subfusell del tercer guàrdia. “Las armas de los sospechosos eran una pistola Llama, del calibre 7,65 y una pistola Star, del calibre 9”, concreten.  

L’arribada de Blázquez i Pajuelo 
Dolores Castro, membre de l'escamot, estaria enterrada al nínxol 524 del cementiri de l'Hospitalet de Llobregat / VICTOR SERRI 
El comunicat oficial dibuixa un escenari en què tot ha transcorregut abans de l’arribada a La Farga de Bebié dels caps de la Guàrdia Civil, entre ells, el tinent coronel José Blázquez Pedraza, cap de la comandància de Girona, i el general Camilo Pajuelo Arteaga, cap de la IV Zona, és a dir, Catalunya. S’han desplaçat fins allà des de Girona i Barcelona, a més de cent quilòmetres. Malgrat que el suposat motiu de la seva presència a la Farga de Bebié és la mort de dos joves gallecs dins el puesto de la Guàrdia Civil, en realitat, han estat alertats de la hipotètica presència del cap dels GRAPO, el madrileny Enrique Cerdán Calixto, entre els localitzats. Per aconseguir detenir-lo, arriben reforços d’arreu de Catalunya, gossos especialitzats en la localització d’individus, motos tot terreny i inspectors de la Brigada Central Antiterrorista procedents de Madrid, que mantindran la recerca els dies posteriors. 
Es creu que el grup està format, com a mínim, per quatre o cinc joves. Els guàrdies es van desplegant amb nerviosisme per caçar els altres dos o tres membres. A un dels guàrdies, se li escapa un tret a l’abaixador del tren. Sembla que Cerdán s’ha reunit amb els militants --els morts i els fugits--, probablement els ha acostat amb un cotxe o una camioneta i s’ha escapolit. La recerca s’amplia, ja que es creu que el cap del grup armat ha fugit cap a Vic --on la policia suposa que els GRAPO disposen d’un pis franc-- amb el vehicle en què haurien arribat els membres de l’escamot. 
Cap a dos quarts de set de la tarda, un grup més nombrós de guàrdies inicia una batuda pel nord de la colònia tèxtil. Sortint de la Farga per carretera, es pot accedir a la via de tren i, després de seguir-la un quilòmetre, arribar al paratge anomenat la ribera de la Fogonella, lloc habitual d’acampada, al qual s’accedeix per l’estret camí acotat per la via fèrria.
El dia abans, el dimarts a la tarda, uns veïns havien observat que el grup de joves havia acampat prop de la ribera de Fogonella i fins i tot havia preguntat pels horaris dels trens amb direcció a Ripoll. El matí de dimecres, el noi s’havia acostat a la Fonda-Bar de la Farga per comprar un cartró de tabac de la marca Ducados i havia passejat pel voltant de la fàbrica i la caserna.  
Els guàrdies van preguntar a les habitants de l’anomenada Torre Blanca sobre la presència de persones estranyes, però la resposta va ser inconcreta, segons consta a la narració oficial dels fets. Just a la part superior del revolt que forma la riera, els sis primers guàrdies que encapçalaven la marxa van localitzar una tenda d’acampada. Segons aquesta versió, van cridar: “Alto, es la Guardia Civil”. Com a resposta, haurien rebut un tret. Cap guàrdia no va resultar ferit i els dos joves de la tenda van ser cosits a bales. Quan, a la nit, els cadàvers van ser retirats dins de sacs, enmig d’un aiguat, testimonis presencials van observar el cadàver d’un d’ells amb la cara desfigurada per l’impacte d’un tret a cada galta, cosa que fa pensar que potser no va ser tirotejat a distància.  Al comunicat oficial, la Guàrdia Civil va informar que, dins la tenda, havien trobat una pistola Star llarga de 9 mil·límetres, un revòlver Smith & Wesson del calibre 32, llibres, revistes i una quantitat de diners no especificada. S’oculta, però, que també van confiscar un subfusell Z-62 i uns papers que van permetre localitzar i matar Enrique Cerdán Calixto, considerat el cap màxim dels GRAPO, el 5 de setembre de 1981 al número 14-16 del carrer Rubens del barri de Vallcarca de Barcelona. 

Liquiden un escamot batejat al barri de les Corts 
Amb les quatre morts de la Farga de Bebié, el tinent coronel José Blázquez Pedraza i el general Camilo Pajuelo Arteaga donen per tancada una cadena d’esdeveniments que havien començat el 2 de setembre de 1980, nou mesos abans, al barri de les Corts de Barcelona. A l’alçada del número 81-85 de l’avinguda Carles III, tres joves amb la cara descoberta disparen, un d’ells amb metralleta, contra un Seat 124 de color negre. Dos soldats hi traslladen el general Enrique Briz Armengol, de 64 anys, cap del cos d’intendència de la IV Regió Militar. El general morirà a l’acte i un soldat que l’acompanyava, dos dies després.
La confluència d’aquesta avinguda amb el carrer Sabino Arana constitueix --aleshores i ara-- un punt negre circulatori que obliga a reduir la marxa. Un cedeixi el pas afecta un dels tres carrils circulatoris. La presència d’una estació de servei a les proximitats encara complica més la circulació a la zona. A l’atemptat, hi participen dues o tres persones i un vehicle de suport, malgrat que els membres dels GRAPO abandonen l’indret a peu, a través del pont de vianants que creua l’avinguda. 
Inicialment, la policia identificarà Enrique Cerdán Calixto (26 anys) com un dels autors, però, posteriorment, s’adjudicarà l’atemptat a Albino Gabriel López (23 anys) i Roberto Liñeira Oliveira (22 anys), morts a la Farga de Bebié. El tercer acusat de l’atemptat, José Jiménez Fernández, conegut amb el nom d’El Tigre, serà jutjat i condemnat el maig de 1982, després de ser detingut arran de la mort d’un altre general a Madrid, Andrés González Suso. 
Setmanes abans de les morts a la Farga de Bebié, el dilluns 4 de maig, al barri del Turó de la Peira de Barcelona, dos membres dels GRAPO amb granotes blaves i pistoles havien atemptat contra dos guàrdies civils uniformats: el sergent Justiniano Fernández Pesado (43 anys) i el número Francisco Montenegro Giménez (44 anys). Eren a l’interior del bar La Parra, al passeig de Fabra i Puig 397, cantonada amb el carrer Hedilla, prenent un cafè i els atacants prenien una cervesa a la mateixa barra. Els van disparar i rematar al terra i es van apoderar de dos subfusells Z-62 fabricats a Eibar per l’empresa Star Bonifacio Echeverría SA, probablement els mateixos que es van recuperar poc després amb la mort de cinc membres del GRAPO, quatre al Ripollès i un (el cap del grup) al barri de Vallcarca.

El maletí del 23-F i l’assalt al Banco Central 
Tres mesos després de l’intent de cop d’Estat del 23-F, la seu principal del Banco Central a la plaça Catalunya de Barcelona és assaltada per una desena de persones armades, moltes d’elles mercenàries, però que en un primer moment es tem que siguin guàrdies civils. Pajuelo Arteaga va formar part del gabinet de crisi que es va crear per a l’ocasió.
El primer objectiu dels assaltants era recuperar una maleta que hi havia a la cambra de seguretat de l’entitat bancària, on s’amagaven documents relacionats amb la trama civil i militar del cop d’Estat. Quan els assaltants van obrir la maleta i van veure els documents que contenia, haurien temut per la seva vida. Van demanar dos avions, un a l’aeroport de Barajas i l’altre al Prat, mitjançant els quals s’hauria d’alliberar el tinent coronel Antonio Tejero i tres colpistes més, amb destinació a l’Argentina. Un dels aparells serviria per transportar els assaltants.
Pajuelo Arteaga, integrant d’una unitat de crisi reunida al Banc de Bilbao de la plaça Catalunya, va parlar per telèfon amb el cap de l’assalt i va demanar conversar directament amb el capità Gil Sánchez Valiente de la Guàrdia Civil, que, com a participant al cop d’Estat del 23-F tres mesos abans, es mantenia en la clandestinitat i es temia que fos un dels integrants del grup assaltant del banc. Temps enrere, Gil Sánchez havia estat sota les ordres de Pajuelo. Presumptament, Sánchez hauria aconseguit manllevar la maleta. Fonts citades pel diari El País van assegurar que, durant aquelles dates, l’havien vist a Andorra la Vella amb un maletí de color negre a les mans. Hauria custodiat els documents a Miami fins a l’any 1987, quan va retornar amb la seva família a territori espanyol i es va lliurar al Cos Nacional de Policia. 
L’any 1982, Pajuelo Arteaga va passar a la reserva activa, com quasi tots els generals de brigada que havien començat la carrera militar allistant-se a l’exèrcit franquista en el transcurs de la Guerra Civil. El 3 d’agost de 1986, va morir a les Illes Canàries, segons ens ha confirmat la seva vídua. 

Suport als guerrillers a la comarca del Ripollès  
Part de la repressió per la presència d’activitat guerrillera a la zona l’ha patida el veïnat de la comarca. A finals de l’any 1956, van detenir vuit veïns per col·laborar amb els Grups d’Acció de Quico Sabaté. L’historiador Josep Clara ha deixat constància documental de les acusacions a les persones que donaven suport a la insurgència.
A Setcases, van detenir Josep Molas, un pagès de 32 anys. Durant el registre al seu mas, es van localitzar paquets de propaganda antifranquista i llibres llibertaris. Sota tortura, Molas va confessar haver fet d’enllaç amb Barcelona, Prats de Molló i Sant Joan de les Abadesses i haver fet de guia de muntanya.
A Can Barraca de les Vinyes, a Sant Joan de les Abadesses, van detenir els germans Ramon i Pere Bartés, de 25 i 24 anys respectivament. Van ser acusats d’alimentar i acollir guerrillers llibertaris. La detenció es va estendre a l’ocupant anterior del mas, Pere Fonts, localitzat a Ripoll, un pagès de 51 anys acusat d’haver passat la frontera amb quatre guerrillers.
Els antics habitants de la casa de l’Abadia de Llanars, que residien a Campdevànol, també van ser detinguts. El pare, Joan Paitivi (56 anys) i el seu fill Josep (29 anys) van ser acusats d’haver deixat descansar Quico Sabaté i dos homes més al paller de la masia. 
Al molí de la Sorra, al terme de Ripoll, les detingudes van ser Pilar Ausió (61 anys) i la seva parella Romà Gumara (57 anys). La seva col·laboració va ser molt reiterada; havien amagat Sabaté en set ocasions. Ell els hauria lliurat 1.500 pessetes, segons la policia i la Guàrdia Civil, perquè poguessin comprar una somera pels treballs agrícoles.
Sota tortura, Ausió i Gumara van confessar que havien mantingut contactes amb Joan Güell (30 anys), un obrer tèxtil de la Colònia Pernau de Campdevànol que facilitava l’ús de la seva a residència anterior, el mas de Can Planes, on els seus pares i ell ja no residien. Tots vuit van ser jutjats per un tribunal militar en un consell de guerra a Barcelona.  

El Manco de La Pesquera (*): 
"El Manco de La Pesquera" el dia de les seves noces (23 d'abril de 1933)El 15 d'abril de 1908 neix a El Molinillo (La Pesquera, Conca, Castella la Nova) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Basiliso Patrocinio Serrano Valero, més conegut amb els malnoms d'El Manco de la Pesquera i Fortuna. Era el cinquè fill, el més petit, d'un matrimoni molt humil format pel cirurgià Francisco Serrano i per Rosario Valero, originaris d'Albacete. Quan encara no tenia un any son pare va morir. Ben aviat es posà de pastor, escrivint versos i llegint tot el que aplegava; també feia de barber. El seu malnom li ve perquè va perdre alguns dits de la mà esquerra quan preparava un explosiu per a les festes majors del seu poble.
Amb l'adveniment de la II República s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Pesquera i sempre estigué en contra de les purgues contra els elements dretans i eclesiàstics del poble. El 23 d'abril de 1933 es casà a La Pesquera amb Rufina Monteagudo Ponce.  
Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en acabar el conflicte tornà al poble, però tot d'una fugí a la muntanya i el 15 de febrer de 1946 s'incorporà a la guerrilla anarquista quan casualment es troba amb una partida del grup de Requena en un atac a la central hidroelèctrica de Pajazo. El 2 de juliol de 1949 matà a l'alcalde de Santa Cruz de Moya (Conca), encara que alguns testimonis adjudiquen aquesta mort a la Guàrdia Civil.
El 27 d'abril de 1952, quan estava preparant la seva evacuació a França, fou detingut per la Guàrdia Civil en un barranc a prop de Castiblanques, a Cofrents (Vall de Cofrents, País Valencià).
Portat a la presó de València, fou jutjat i condemnat a mort el 4 de novembre de 1955. Basiliso Serrano Valero fou afusellat a les 7.15 hores del 10 de desembre de 1955 a la caserna militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) per un escamot de sis guàrdies civils al comandament d'un capità. Fou enterrat al nínxol 475 del cementiri de Paterna. El 9 de desembre de 2005 les seves restes foren exhumades i traslladades al cementiri de La Pesquera on foren enterrades l'endemà.
(*) Font: Anarcoefemèrides:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada