diumenge, 6 d’agost de 2017

467) CRÒNICA QUATRE-CENTRES SEIXANTA SET DE LA CROADA DE L’ESPANYA NEGRA

El secretari d’organització del PSC, Salvador Illa. 

El PSC es reuneix amb càrrecs locals per a coordinar l’acció i el rebuig contra l’1-O.  
La direcció del PSC no vol que els municipis governats pels socialistes facin part de l'organització del referèndum d’autodeterminació.  
Els torturats de l’Operació Garzón responen a Vilaweb la rèplica que La Vanguardia es nega a publicar.  
“Quan vam començar a parlar de tot allò a què havíem estat sotmesos, ell, el senyor Garzón, ens va recordar que les preguntes les faria ell, i que qualsevol referència al tracte rebut es faria al final. D'aquesta manera es decontextualitzava la declaració de la pràctica de les tortures rebudes”.  
No s’entén que no exciti a sectors d’esquerra i d’anarcosindicalistes trencar amb el règim borbònic del 78  hereu de Franco per mitjà d’una república a Catalunya.  
Eulen, empresa del Butlletí Oficial de l’Estat.  
L’empresa viu de les concessions públiques. Licitacions que guanya sempre amb l’oferta més baixa.  
El poder que manté ICV dos anys després de les confluències.  
Les sigles d'Iniciativa han desaparegut al Parlament i a diversos municipis, però el partit manté bastions de poder local i influència en l'esfera dels comuns.  
L’Audiència Nacional espanyola obre judici oral contra Catalunya Acció per la xiulada del Camp Nou a l’himne monàrquic espanyol el 2015.  
Acusen el president de l'entitat, Santiago Espot, de ser el presumpte promotor de la xiulada. 


[Barcelona (República Catalana) 06/08/2017]   
L’AMIC DEL POBLE   

El PSC es pren seriosament el referèndum de l’1-O. Malgrat les crides al boicot i els intents de rebaixar la consulta i les seves conseqüències, la direcció del PSC s’ha reunit durant les darreres setmanes amb diversos càrrecs locals per a coordinar el rebuig al referèndum i garantir que els municipis governats pel partit no col·laboraran amb res que sigui il·legal o unilateral. Ho ha confirmat el secretari d’organització del PSC, Salvador Illa, en una entrevista a l’agència EFE. Ha explicat que, durant la segona quinzena de juliol, els dirigents del PSC s’havien reunit amb deu federacions territorials i que estava previst que al setembre es reprenguessin les trobades amb sis federacions més.
Després de l’anunci de la data i la pregunta el juny, diversos alcaldes i regidors del pSC es van pronunciar a favor de l’1-O. Alguns, amés, van mostrar predisposició a col·laborar-hi. La direcció del PSC, que rebutja frontalment el referèndum d’autodeterminació, va enviar un document per a pressionar-los i advertir-los que havien de demanar qualsevol ordre del Govern de la Generalitat per escrit.

Els torturats de l’Operació Garzón responen 
Garzón escriu a La Vanguardia, diari que no accepta la rèplica dels torturats en 1992. 






Dinou dels detinguts de l’Operació Garzón han escrit aquest article en què responen a les darreres declaracions de l’ex-jutge al diari La Vanguardia. Aquest diari d'en Godó no ha volgut publicar la rèplica, raó per la qual han demanat que es publiqués a VilaWeb.

Les mentides reiterades de l’ex-jutge Garzón 
El senyor Garzón, en l’article publicat a La Vanguardia el dia 31 de juliol, diu que ‘la postveritat és la mentida emotiva, quan allò que ha ocorregut en realitat té menys importància que la percepció que es pot tenir del fet en sí’. En el cas que ens toca, allò que ha ocorregut i, segons ell, té menys importància, són les tortures que va fer la guàrdia civil l’estiu del 1992, poc abans dels Jocs Olímpics, a diversos militants independentistes. Un delicte de lesa humanitat.
Amb un començament d’article com aquest, l’ex-jutge Garzón ha desaprofitat una ocasió d’or per a fer una autocrítica i desmarcar-se de les clavegueres de l’estat, de les quals en algun moment de la seva vida va voler treure profit per a fer carrera política. Cal recordar que ell treballava per a l’Audiència Nacional, la instància judicial hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista que va continuar fent les noves funcions sense cap revisió, neteja o ruptura.
El motiu pel qual el passat mes de juliol uns quants encausats vam fer el pas d’esperar-lo al Parlament de Catalunya és que ell havia estat el responsable judicial de l’operació en el marc de la qual vam ser torturats. Un responsable innegable, ja que va ser qui va ordenar les detencions. És difícil d’acceptar que un jutge que veu passar els cossos nafrats del molts dels detinguts, senzillament no pugui pensar que passa alguna cosa d’aquesta mena. Li vam fer aquesta pregunta el dia del parlament i ell no la va voler contestar. Era ingenu o era còmplice? 
El dia 16 de desembre de 2012, en el programa Salvados de la Sexta, el senyor Garzón va afirmar taxativament que, de les persones que havien comparegut davant d’ell, ni una de sola havia denunciat tortures. Òbviament, quan va fer aquesta afirmació, mentia. Està enregistrat i vostè mateix es desmenteix de manera implícita en aquest darrer article. L’abril del 2013 el setmanari la Directa va fer públiques les actes de les nostres declaracions, en què es demostrava que set de les persones detingudes havien denunciat tortures davant d’ell. Hem d’apuntar que, abans de declarar davant del jutge, els agents de la guàrdia civil ens havien amenaçat de tornar a ser torturats si no repetíem les declaracions que havíem après quan érem a les seves mans. Ens havien demostrat amb escreix que no es tractava de cap postveritat, senyor Garzón, i els judicis es van fonamentar sobre aquestes declaracions, fetes sota amenaces, que mai no van ser anul·lades.
Malgrat tot, set persones vam denunciar tortures davant del jutge, i quan vam començar a parlar de tot allò a què havíem estat sotmesos, ell, el senyor Garzón, ens va recordar que les preguntes les faria ell, i que qualsevol referència al tracte rebut es faria al final. D’aquesta manera es decontextualitzava la declaració de la pràctica de les tortures rebudes.
L’ex-jutge diu que ell no podia fer res més del que va fer, que la competència era del jutjat ordinari i de la fiscalia corresponent. Diu que la sentència d’Estrasburg diu que la seva actuació va ser impecable, cosa que no apareix enlloc del text de la sentència… Senyor Garzón, fa un relat a mida dels seus interessos, sense ni un bri d’humilitat.
Diu el senyor Garzón que, dels quinze detinguts que van sostenir la denúncia al Tribunal Internacional d’Estrasburg (TEDH), sis van ser condemnats per l’Audiència Nacional, i que eren persones que feien servir el terror com a mitjà per a transmetre les seves idees. La relació d’algunes d’aquestes persones amb Terra Lliure no justifica la pràctica de la tortura. Aquest posicionament és a les antípodes de la defensa dels drets humans. Per una altra banda, hem de considerar que les altres nou persones que havien denunciat tortures i que no van ser condemnades ni processades són danys col·laterals de la ràtzia policíaca? És així com vol ser un defensor dels drets humans?  Rellegeixi el que ha escrit en el seu article. De quina postveritat està parlant?  
Diu que no entén la insistència a intentar reivindicar visions del passat distorsionades, que no val la pena perdre-hi el temps… Les visions distorsionades del passat les hem suportat durant moltes dècades en aquest país, i els encarregats de difondre-les han estat persones com vostè, que s’han dedicat a construir versions oficials tergiversades amb impunitat total. Diu que ningú no és perfecte, i que ha fet autocrítica en nombroses ocasions i vol continuar fent-ho. Senyor Garzón, no ho sabem, si ha fet autocrítica, però el text del seu article més aviat va per una altra banda, més aviat és l’actitud d’algú que, si tingués dignitat, demanaria perdó abans de proclamar-se defensor acèrrim dels drets humans.
Però, malauradament, més enllà del cas que nosaltres vam viure, l’ex-jutge en qüestió és conegut en algunes instàncies de defensa dels drets humans justament pel seu paper obstaculitzador en matèria de drets humans, i al seu currículum hi ha més causes semblants. Hem recordar casos com el d’Aritz Beristan, detingut el 2002 per ordre del senyor Garzón, davant del qual havia denunciat tortures, i la sentència posterior del TEDH, que condemnava de nou l’estat espanyol per no haver-les investigat.
O el cas de les cinc persones detingudes a Vilanova i la Geltrú acusades de pertànyer a Al-Qaeda que van denunciar que havien estat torturats davant dels jutges de l’Audiència Nacional, Andreu i Grande-Marlaska i, posteriorment, davant de l’ex-jutge Garzón. Al cap d’un temps, el mateix Tribunal Suprem va anul·lar la sentència de l’Audiència Nacional apuntant que no s’havien investigat les tortures malgrat els indicis racionals que n’hi havia.
La Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura, amb motiu de la presentació del senyor Garzón l’any 2011 com a nou membre del Comitè per la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa, va fer arribar a aquella instància un document amb el recull de nombrosos casos en què, essent jutge instructor el senyor Garzón, s’havien produït denúncies per tortures i no s’havien aturat els processos, ans al contrari. El jutge va haver de retirar la seva candidatura.
Senyor Garzón, parlem de tortures, no del procés que viu Catalunya, parlem d’un delicte de lesa humanitat, no d’independentisme.
Ramon Piqué, Marcel Dalmau i 17 encausats més”.

No s’entén que no exciti a sectors d’esquerra i d’anarcosindicalistes trencar amb el règim borbònic del 78  per mitjà d’una república a Catalunya 
Un cartell anarquista de l'11 de Setembre. 
República catalana o monarquia espanyola hereva del franquisme i beneïda per Carrillo, González, Pujol junt amb els jerarques del Movimiento Nacional de la Dictadura; aquesta és la qüestió. Quantes vegades t’han fet una pregunta així i t’han dit que la teva resposta serà vinculant? Es pot fer, respecte a això, literatura o humor; es poden exhibir les millors perles de l’escepticisme o del cinisme per conrear el teu sex-appeal, ens poden torturar analitzant psicopatologies socials o individuals, ens poden dir que no són de fiar, que ja els tenen calats, que només és processisme burgès, que no anem enlloc, que no és prou compartit, que això és cosa de nacionalistes i que ja sabem que el nacionalisme (de l’altre) és el darrer refugi dels canalles i, evidentment, es poden esgrimir un grapat de sentències contundents sobre la llei o la democràcia afirmant que preguntar segons quines coses és pecat. Es pot fer i es fa, però la qüestió està plantejada i la resposta, de forma explícita o implícita, sempre s’entén. Damunt dels nostres caps s’ha situat un interrogant immens que tothom respon fins i tot quan es nega a fer-ho afirmant que la pregunta no s’ha formulat bé, que no toca o no se la creu. Ho llegeixo, ho sento i sempre penso: “Sí, d’acord, molt agut, molt interessant, molt divertit, però ara contesta: república catalana o monarquia espanyola?”. Les coses són així. Segurament hi ha un sentit, una direcció de la història que explica que la pregunta sigui aquesta i no, per exemple, república espanyola o monarquia catalana?, però ara, de fet, és irrellevant. Som miraculosament on som i després de dir allò de “m’agrada que em facin aquesta pregunta”, hauríem d’estar ansiosos per respondre. Simplement respondre. I ja veurem com s’explica o com es gestiona el resultat, que, òbviament, no depèn de la pregunta sinó de la resposta i les seves xifres.
És per això que deprimeix l’actitud i el paper de determinada esquerra i de sectors anarcosindicalistes, com aquells que diuen que el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre correspon a un deriva feixista catalana i que Negres Tempestes, Tramuntana Floreal o Embat són grups llibertaris en mans del PDeCAT, ERC i la CUP-CC. Deu ser cosa de les lluites pel poder, de les inèrcies o de les pròpies contradiccions, però desespera comprovar que no s’adonen que tenen davant dels nassos l’anunci d’una nova revolució a Catalunya.

Un, dues i tres revolucions a partir d’octubre  
No és fàcil entendre per què no els excita la possibilitat de trencar amb el règim monàrquic borbònic del 78 per tornar al 14 d’Abril a Catalunya --primera revolució que haurem de continuar amb un nou 19 de Juliol proletari i finalment la Revolució Proletària Autogestionària--, ni per què no els il·lusiona una república i un procés constituent, ni per què fan el llepafils en aspectes que no depenen de qui vol preguntar sinó de qui no vol que es pregunti. Amb els arguments de legalitat, d’oportunitat i de realitat que utilitzen per menysprear el referèndum, moviments socials com la PAH i tot el que en penja, alcaldies incloses, senzillament no existirien. La pregunta i la disjuntiva implícita esperen l’honestedat d’una resposta de ruptura antimonàrquica vers una futura desintegració de l’Estat capitalista espanyol.

Eulen, empresa del BOE 
La terminal 1 de l'aeroport aquest diumenge al matí / MANOLO GARCIA
La terminal 1 de l'aeroport del Prat de Llobregat. 
Sentim decebre totes aquelles persones que estan convençudes que la situació que s’està vivint aquests dies a l’aeroport del Prat de Llobregat és el fruit d’una conspiració de l’Estat espanyol per causar una sensació de caos que acabi d’aterrir els votants indecisos en vista a l’1 d’octubre. En aquest cas tot més senzill i més planer d’explicar. No hi ha dubte que AENA és, com Adif, un organisme ineficaç. Ara bé, l’embolic del Prat té a veure, sobretot, amb com es fan les concessions públiques a l’Estat.
Fem un cop d’ull a l’empresa que està en el centre de la polèmica. Eulen no és una companyia menor. És un imperi amb més de 86.000 treballadors arreu del món, 47.538 dels quals a l’Estat espanyol. I no són uns passerells gestionant la seguretat en aeroports: ho fan en 27 entre el Regne d’Espanya i Amèrica. Facturen més de 1.500 milions d’euros anuals i el seu fundador, que va morir el 2015 ostentant el títol vitalici de marquès de Crémenes (un regal de Joan Carles I dies abans d’abdicar), era considerat a la capital “un referent mundial de les empreses”.
La companyia viu, gairebé exclusivament, de les concessions públiques recollides al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE). Licitacions que guanya sempre amb l’oferta més baixa i que acaba implicant sovint l’acomiadament de treballadors per motius salarials. Va passar a l’aeroport de Manises a València el 2009, i a Mèxic. Els contractes acostumen a ser de curta durada (sis mesos o un any), que la firma cobreix amb personal extern al qual paga a preus de parrac, cosa que li produeix un generós i ràpid benefici.
El que està passant al Prat és conseqüència de viure en un estat construït sobre l’amiguisme generat a l’entorn de la cort reial i futbolística. Una monarquia borbònica, hereva del general Franco, que és ineficient i on els mèrits pesen menys que les coneixences, sobretot si es tenen negocis a mitges --Eulen-- amb gent tan poderosa com la família Rothschild, pinyol del Club Bilderberg, o s’és germana del president de la Xunta de Galícia alhora que apoderada de l’empresa de serveis que ens ocupa.

Les sigles d'Iniciativa han desaparegut al Parlament i a diversos municipis, però el partit manté bastions de poder local i influència en l'esfera dels comuns 
L'aparell burocràtic de l'empresa política stalinista de debò ICV que controla Catalunya en Comú i guerreja contra Podem Catalunya.
Segons un informe que publica VilaWeb fa dos anys, Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) va confluir amb Podem i Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) en la llista de Catalunya Sí que es Pot (CSQP) per a les eleccions del 27-S. La coalició va arribar després de la confluència a Barcelona i a més municipis en les eleccions del maig. En un moment àlgid de Podem, a les portes de les eleccions espanyoles, amb un lideratge desgastat i amb un resultat discret el 27-S, ICV afrontava una situació complicada. De fet, els pitjors auguris albiraven la dissolució del partit, hereu del PSUC carrillista i stalinista de debò, assetjat pels deutes.
No obstant això, ara, dos anys més tard, el partit ha renovat la direcció, està cohesionat i té bastions de poder local i influència entre els comuns, al Parlament de Catalunya i al Congrés espanyol, tot i que al Congrés de Diputats el pes de Podem i el protagonisme de Pablo Iglesias desdibuixen tots els partits que integren la coalició Units Podem. La notable influència a l’Ajuntament de Barcelona i dins de CSQP mantenen viva la presència mediàtica del partit stalinista de debò i jacobí unionista.

Una rentada de cara, el rostre tapat de Stalin 
El març de l’any passat, un cop passat el cicle electoral --amb l’única incògnita d’una segona convocatòria de comicis al Congrés espanyol--, ICV va canviar de lideratge. El tàndem format per Joan Herrera i Dolors Camats va deixar pas a David Cid i Marta Ribas com a nous coordinadors nacionals i a Ernest Urtasun com a portaveu.
El nou trident stalinista de debò ha pilotat el partit durant el darrer any i mig i ha estat l’interlocutor amb els comuns, Podem i EUiA per a construir Catalunya en Comú. La unitat interna --el 91,6% de la militància va avalar la nova direcció-- i el paper secundari d’ICV en la batalla política diària han permès que, fins ara, el mandat fos tranquil. A més, ICV té el front parlamentari cobert amb la veu de Joan Coscubiela com a portaveu de CSQP.
Fins ara, els tres líders d’ICV han mantingut un perfil baix. El més conegut és Urtasun, ja que va protagonitzar la campanya electoral del partit com a candidat a les eleccions al Parlament Europeu.

Barcelona, pal de paller 
Malgrat el discurs crític de Barcelona en Comú amb els anteriors governs municipals de la ciutat, ICV ha governat Barcelona en les darreres legislatures juntament amb el PSC. L’única excepció va ser el mandat de Xavier Trias, entre el 2011 i el 2015. Els stalinistes de debò tenen tres dirigents a l’equip de govern de l’alcaldessa Ada Colau. La persona amb més pes és Laia Ortiz, tercera tinenta d’alcalde. Ortiz dirigeix l’àrea de drets socials i, a més, és portaveu de la confluència a l’Ajuntament. Novament, doncs, el càrrec de portaveu recau en un dirigent d’ICV. La cinquena tinenta d’alcalde és Janet Sanz, que es fa càrrec de les àrees d’ecologia, urbanisme i mobilitat. Finalment, Agustí Colom assumeix les carteres d’empresa i turisme.
Si bé és cert que el mandat de Barcelona en Comú no ha estat exempt de polèmiques, l’equip de govern municipal s’ha mantingut fidel a Colau. Amb la confluència, ICV va aconseguir de recuperar les quotes de poder a Barcelona que havia perdut en les anteriors eleccions municipals.

L’abast del poder municipal 
En les eleccions municipals del 2015, ICV va aconseguir vint-i-quatre alcaldes arreu del Principat de Catalunya. Els municipis més grans governats pels stalinisdtes de debò són Sant Feliu de Llobregat, Montcada i Reixac, el Prat de Llobregat, Castelldefels, Altafulla, Santa Perpètua de Mogoda i Montornès del Vallès.
A més, ICV forma part del govern municipal de Badalona, la tercera ciutat amb més habitants, i de Sabadell. A l’àrea metropolitana, també sosté el govern de Cerdanyola del Vallès.

El pes dins de CSQP  
Com van admetre els seus arquitectes, CSQP va néixer amb presses i a corre-cuita com a resposta a la llista Junts pel Sí (CDC i ERC). ICV va fer un paper fonamental --era, juntament amb EUiA, l’únic partit de la coalició amb representació parlamentària-- i va col·locar quatre dirigents als primers llocs de la llista. A més de Coscubiela i Ribas, en són diputats Marc Vidal i Hortènsia Grau. A banda, el cap de llista i president del grup parlamentari, Lluís Rabell, ha demostrat reiteradament la seva bona sintonia amb Coscubiela i l’entorn d’ICV –i fins i tot del PSC--.

ICV pel boicot al referèndum  
A diferència de l’Ajuntament de Barcelona, al Parlament sí que hi ha hagut desavinences dins de la coalició. El xoc amb els membres de Podem, especialment amb Albano-Dante Fachin i Àngels Martínez, han creat tensió i divisió dins del grup. L’oposició frontal al govern respecte de les polítiques econòmiques i socials s’ha trencat amb la qüestió del referèndum d’autodeterminació: mentre que ICV se’n manté al marge i fins i tot fa crides al boicot, Podem s’ha mostrat favorable a l’1-O.
Si bé és cert que la majoria absoluta de Junts pel Sí i la CUP rebaixen el paper i el pes de CSQP i d’ICV, el Parlament és l’escenari mediàtic ideal per a mantenir-se en l’imaginari de la ciutadania. A més, ICV s’assegura la presència als mitjans de comunicació amb el fet que Coscubiela, un dels dirigents stalinistes de debò més coneguts pel seu pas per CCOO, sigui el portaveu del grup parlamentari autonòmic.  

L’Audiència Nacional espanyola obre judici oral contra Catalunya Acció per la xiulada del Camp Nou a l’himne monàrquic espanyol el 2015 
L’Audiència Nacional espanyola ha decidit d’obrir judici oral contra el president de l’entitat sobiranista Catalunya Acció, Santiago Espot, com a presumpte promotor de la xiulada a l’himne espanyol durant la final de la copa de futbol entre el FC Barcelona i l’Athletic de Bilbao al Camp Nou el 2015.
El partit d’extrema dreta Vox va interposar una denúncia contra Espot i les organitzacions que van promoure la protesta del 30 de maig de 2015. El jutjat central d’instrucció de l’Audiència del Regne ha emès una resolució en la qual considera que existeixen “mèrits suficients per a exigir responsabilitat criminal”al president de l’entitat, segons que ha informat Catalunya Acció en un comunicat.
La Fiscalia considera que hi havia un “propòsit deliberat i ferm de menysprear el cap de l’estat i l’himne, ja que Felipe VI va assistir al partit, i que tots dos representen símbols per als sentiments nacionals espanyols”.
La denúncia de Vox es basava en els delictes d’ultratge a Espanya, contra l’ordre públic, provocació a l’odi per raó d’origen nacional, injúries a la Corona i delictes relatius als drets fonamentals i a les llibertats públiques, com el d’associació il·lícita.
El jutge instructor va acordar d’arxivar en dues ocasions el procediment, per la qual cosa Vox va recórrer a la sala penal, que ara ha acordat de continuar endavant amb la causa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada