Nord-est Llibertari: Míting de Montjuïc de la CNT-AIT

diumenge, 2 de juliol del 2017

Míting de Montjuïc de la CNT-AIT

Avui fa 40 anys del míting anarcosindicalista que aplegà 300.000 persones a Barcelona

Durant mesos el consolat espanyol de Tolosa de Lleguadoc negava el passaport a Federica Montseny per ordre de Martín Villa i Adolfo Suárez, cosa que no s'autoritzà fins passades les eleccions monàrquiques del 15 de juny de 1977. Finalment Montseny mobilitzà les masses en el míting de Montjuïc, avui fa 40 anys. El febrer d'aquell any la Brigada Político-Social de Barcelona encara afirmava que si Montseny apareixia a Catalunya la matarien. Textual.

El 2 de juliol de 1977, avui fa 40 anys, al parc de Montjuïc a Barcelona es realitza el primer gran míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) d'ençà de 1939 i que va reunir més de 300.000 persones. Aquest acte confederal, organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT, va ser el de major assistència que va tenir la CNT a tot l'Estat espanyol durant l'anomenada Transició.

Banderes vermelles i negres de la CNT i negres dels grups anarquistes es desplegaven als sons del cant ‘A les barricades’.

Hi van intervenir Josep Peirats, Frederica Montseny, Enric Marco, Juan Gómez Casas, Fernando Piernavieja, Antonio Morales, entre d'altres militants vinguts de l'Exili i de la CNT de l'Interior reconstruïda.

Durant el míting van sorgir les diverses sensibilitats que cohabitaven en el si de la Confederació.

En aquest ambient, a Catalunya es van afiliar més de 70.000 persones en els nombrosos sindicats i federacions locals que aquell estiu de fa 40 anys tenia la CNT al Principat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...