Joan Palau

«Era un pintor de mirada psicodèlica. Un artista que caminava al marge de cap moda o corrent convencional»  

[Joan Antoni Palau l’any 1985 quan tenia el taller al centre del barri del Mercadal, on va treballar un temps Foto: MOISÈS TIBAU

 

Jordi Arbonès (Nif)  

Era un pintor de mirada psicodèlica. Un artista que caminava al marge de cap moda o corrent convencional. Àcrata. Fa més de trenta anys va exposar al bar Salsitxa i, llavors, va anunciar que era la seva exposició pòstuma. Coneixedor del món esotèric (*) --gran lector-- i dels enfonys del Tarot, plasmava mons irreals i de rerefons lisèrgic. Li agradava navegar per la Rive gauche de Girona, per locals com el Freaks, el Salsitxa, los Padules, el Trumfa, el Cafè o el Sol. Hi va haver una època que se’l veia sovint al bar el Sol. Gran polemista, feia de bon escoltar: irònic, sarcàstic i amb un excel·lent sentit de l’humor, contemplava la vida des d’una certa distància i amb mirada d’entomòleg. Palau forma part dels artistes que han anat a contracorrent i que mai no han seguit la senda dels mercats ni de les capelles. Home d’obra efímera --si no ha la sorpresa que hagi deixat un llegat-- acostumava a dibuixar en tovallons, bitllets de tren o paperots. Imprimia un univers de follets i monstres que vagarejaven en uns paisatges inestables i en constant moviment --líquids--. La foto que millor el representa l’hi va fer Pep Iglesias pel magnífic llibre ‘Projeccions (interiors amb artista)’, que també va exposar el pintor Marc Palau a El Cafè. Allà, Palau, barba i cabells llargs --aire d’alquimista--, està assegut enmig de llibres i d’objectes de tota mena. Llum inspirada en Caravaggio. També és memorable la que li va fer Jordi S. Carrera --blanc i negre-- de jove i al davant de teles i màscares. Aire hippi. Palau, va ser company d’alguna «nit sense fi». Fosca irreal i alba crua. Era una persona que, amb poques paraules, sabia diagnosticar qualsevol cosa o novetat que s’esdevenia a Girona. Escèptic però no descregut col·laborava amb els seus dibuixos o la seva pintura quan se li demanava. Va pintar el mural del bar Cròquis i també el del Casal del Pont Major. Coronant l’anomenat «Carrer del torrats», hi va pintar, El boig, del Tarot. Pintura que va desaparèixer quan el carrer va perdre caràcter i va caure en la decadència. Potser ara, que s’ha remodelat el barri, seria el moment que algun grafiter hi tornés a pintar la carta, amb les petites aportacions que ell va inventar. El carrer, abans fosc i tenebrós, ara és ple de sol. Una imatge que recorda una de les poques èpoques apassionants per les que ha passat la ciutat –la de la joventut. Una declaració de principis generacional. En la memòria d’una societat hi han de tenir cabuda artistes de tots els àmbits. Amb la seva pèrdua se’n va una manera de fer única que, tal com afirma l’escriptor Eudald Camps, «la seva millor obra va ser, ell mateix». 

NOTA DE NORD-EST LLIBERTARI

(*) Joan Antoni Palacio i Solergastó, dit Joan Anton Palau, Joan Palau o simplement En Palau, ja a l’estiu de 1977 ens explicava que a Girona hi havia un club secret de personalitats intel·lectuals, artístiques i de professions liberals que es reunia vestits de negre i projectava activitats en la ciutat. Quan va sortir traduïda l’any 1989 la novel·la d’Umberto Eco de 1988 ‘El Pèndol de Foucault’, li varem recordar en un bar de Girona que part de l’argument de l’escriptor i filòsof italià era calcat del seu relat d’estiu de 1977, cosa que li va fer gràcia enmig d’una sorpresa inicial, ja que no havia llegit encara la novel·la d’Eco, però es va fer l’humil i no volgué manifestar la seva felicitat intel·lectual interna. El juny de 1992 en la platja de Glòries, a Rio de Janeiro, durant una nit a les carpes del Fòrum Global d’ONG’s i moviments socials vàrem passejar-nos per les cerimònies afroamericanes del Brasil, que Eco descriu en l’esmentada novel·la. Nosaltres la recomanem, si us agrada la temàtica dels mons paral·lels i esotèrics. Fareu un homenatge a la memòria d’En Palau, que com antic seminarista a Girona, un seminari del Bisbat  on van sorgir uns quants anarquistes com a ressò del Maig 68, el més conegut en Josep M. Condom i Bofill, també traspassat, ha tingut un funeral, cos present, al temple de Sant Pere de Figueres, igual que l’amic i company comú Damià Escuder i Lladó, mestre budista zen i també artista esotèric, en el del Mercadal a Girona, cerimònia en que hi vam estar de costat aquell matí trist d’agost de 2011. Damià Escuder ja compta amb un carrer dedicat a la seva memòria al barri gironí de Domeny. Fins quan s’haurà d’esperar que tingui un carrer o plaça a Girona En Palau? La resposta es troba en el vent!