Gironacord (1939-1975) (I)

El cap d’una enorme xarxa de confidents a Girona era el Camarada Azul, de la Guàrdia de Franco    

Lluís Bosc Martí   

“Acabada la guerra s’habilità el Seminari com a presó de Girona, havien arribat a ser 3.000 (exactament 2.999) presos el dia que n’hi hagué més... (...) Lligat estretament amb la presó hi havia la ´Brigadilla´, situada en uns baixos del carrer Anselm Clavé (darrere el cinema Gran Via) on portaren els detinguts per prendre´ls declaració i fer signar els càrrecs que els acusaven, per més inversemblants i més lluny de la veritat que fossin, la denúncia havia estat feta per la ‘Brigadilla’, actuava utilitzant els més refinats mitjans de persuasió. (...) Els dos inquisidors em van fer seure en una cadira... baldat i blau com un mataparent vaig ésser conduit a la presó, on la infermeria només tenia les aspirines per medicament... (...) La ´Brigadilla´ funcionava matí i tarda, i aquell parell d’energúmens si no quedaven rendits en arribar la vesprada, després d´una jornada intensiva pegant sempre, és que devien estar enfortits per l´esperit venjatiu dels grans vencedors”. (La història inèdita de la postguerra. Personatges de la presó de Girona, signat pel pseudònim L´Espurna. Material recollit pel pintor Enric Marquès). La Girona de la postguerra, per les característiques de capital de província, i per haver-hi el centre governamental-militar-clerical-administratiu i policial, i a més una Dictadura total, sense llibertats democràtiques, organitzacions, partits, sindicats i diaris progressistes, no és estrany que la resistència antifranquista fos tan dèbil... com impossible... A Girona, comprometre´s amb postures obertes i progressistes era un suïcidi, un s´hi jugava la vida, la tranquil·litat, la feina, i el tenir la policia i confidents sempre a l´aguait, vigilant des del domicili la correspondència, telèfon, amistats i viatges.

Els governadors civils eren uns veritables dictadors absoluts, la representació simbòlica, a escala provincial, del poder central de la Dictadura, és a dir, del Ministeri de la Governació de Franco, a més de la Delegació de Premsa i Propaganda, que després s’anomenà d’Informació i Turisme, el delegat de la qual i els funcionaris exercien la censura prèvia cultural, total. Aquest triangle de poder controlava tots els fils, informació, decisió, cada dia de totes les comandàncies i destacaments de la Guàrdia Civil de tots els pobles de la Província de Girona, informaven, donaven notícia de tot el que passava als seus pobles, accidents, rumors, empressonaments, protestes, etc. i que alhora eren retransmesos per ràdio al Ministeri de la Governació de Madrid. la Guàrdia Civil, els seus «números» i sergents eren els amos dels pobles de les comarques. Els servei especials d´informació política de la Benemèrita, temibles, foren els guardians més fidels de la Dictadura franquista, i els repressors-perseguidors, més sistemàtics d’allà on hi havia el més mínim brot de subversió, protesta o organització democràtica.

La novel·la Señas de identidad, de Juan Goytisolo, és el millor document històrico-literari que explica els repelents mètodes policials del franquisme, per la qual, com en totes les dictadures, «tot ciudatà era, en principi, sospitós, per tant, culpable». A Girona, el ciutadà normal tenia una veritable temença a anar a edificis com el Govern Civil i la resta d’oficines oficials. Els funcionaris eren uns déus, i principalment, la policia, tant la uniformada com la de paisà, junt amb l’enorme xarxa de confidents repartits per la ciutat, pels carrers, bars, centres recreatius, etc. formada principalment per ex-guàrdies civils, militars, funcionaris o fatxes i botiflers. A Girona, el cap més visible d’aquests fou el mestre de cerimònies de l’Ajuntament: el citarem com el Camarada Azul, de trista memòria, ressentit pels rojos de la FAI que el van tenir molt temps tancat i pres, en ser alliberat pels franquistes fou tractat com un heroi i es convertí en l’eminència grisa, el comissari més fidel del franquisme a Girona, l’ortodòxia del Movimiento a la ciutat, temut pels batlles, inclús pels governadors i jerarquies, ja que aquest home fanàtic era intransigent i intolerant, inclús amb els del seu bàndol i de les debilitats humanes econòmiques de tants corruptibles jerarques franquistes, tan «proclius» als negocis bruts, a l’estraperlo, les dones, i els tiberis, com els governadors Mazo Mendo, Correa Veglison, etc. tots tenien por al Camarada Azul, la seva xarxa d’espies de la Guàrdia de Franco, eren l’SS, vigilants dels corruptes homes del Movimiento de Girona, que sols miraven d’enriquir-se, primer amb l’estraperlo, la ferralla i el material de guerra, cotxes abandonats, els subministraments de farina i després amb l’especulació de terrenys per immobiliàries, a través de guardar les formes retòriques, idiomàtiques i uniformes del traït Movimiento Nacional, de la «Revolución Pendiente», dels falangistes més corruptes, dels Girón, Solís, García-Carrés. Sobre la xarxa de confidents a Girona és un tema del qual podríem dir, fins i tot, els noms dels més representatius a Girona, alguns d’ells morts.

A Girona, amb aquest panorama de control polític i vigilància policiaca després venien les institucions de l’Església. Ja em diran el que es podria fer si es tenien veleïtats o inquietuds democràtico-progressites i d´esquerres, fins als anys al voltant del 65, podríem dir fins que no sortí el setmanari Presència, que fou tancat tres anys pel governador V. Anguera, i el Cine Club A.F.Y.C. a Girona, està sota el control absolut del Govern Civil, la Falange i les organitzacions catòliques, que en algun dels seus nuclis, com la revista Vida Católica, els escoltes, o l´H.O.A.C. o algun grup parroquial mogut per algun capellà progressista, que anirien en augment. Però l’Església oficial està amb la reacció i el franquisme, des de l’inquisitorial Pepep Vermell, que prohibí els balls públics i els vestits de bany i eslip de dues peces per a les dones. Fins l’any 1950 volgué prohibir el film Gilda de Rita Hayworth, que varen aconseguir retirar de les cartelleres del cinema.