 |
| Esther Llorenç i Aïda Lorenzo. |
Durant més d’una dècada s’han dedicat a difondre el contingut dels consells de guerra a Catalunya i a posar-los a l’abast de tothom.
“Figueres era com un poble. Moltes persones van intervenir perquè la gent de dretes no tingués problemes. Quan va acabar la guerra, però, moltes d’aquestes persones van denunciar a aquells mateixos que els havien salvat. Algunes d’elles són de famílies que se suposa molt respectables i que encara tenen molt de poder avui en dia”.
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 25/07/2017
Figueres (Alt Empordà, comtat de Besalú).-
Avui LA FISSURA publica un entrevista d’interès per saber més sobre la repressió franquista al mateix temps que hi ha aportacions sobre el pes de la Dictadura a l’Alt Empordà. Es tracta de l’entrevista a la figuerenca Aïda Lorenzo (Figueres, 1937) i a la seva filla, també empordanesa, Esther Llorenç (Figueres, 1962), fundadores de l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme. Igualment són autores, entre d’altres, dels llibres República, Guerra Civil, repressió franquista (2009), Hores de vetlla: testimonis de 35 represaliats pel franquisme (2005) o Dones republicanes (2006). Són les descendents de Joan Lorenzo Alcalde, un dels primers afusellats pel règim franquista a les comarques gironines i, des de fa vint anys, es dediquen a recopilar la memòria dels familiars de represaliats de la Dictadura a Catalunya.
-. LA FISSURA pregunta: A finals de juny, el Parlament de Catalunya va anul·lar 63. 61 consells de guerra franquistes. Era una reivindicació que, des de la vostra associació, s’havia demanat des de feia molts anys. De fet, coneixeu bé el contingut d’aquests processos judicials…
-. Esther Llorenç: Si, nosaltres hi hem treballat des de l’any 2003, l’any que vam crear l’associació. Feia poc que havíem tornat de França, on la meva mare s’havia exiliat, i vam començar a revisar els consells de guerra. S’ha de tenir en compte que, a Catalunya, la repressió militar es va fer també des dels tribunals i que, per tant, està documentada i arxivada. A altres llocs d’Espanya no tenen ni tan sols això…
Durant més d’una dècada us heu dedicat a difondre el contingut d’aquests judicis i a posar-los a l’abast de tothom…
-. E.LL: Aquests judicis es troben dipositats a Barcelona, a l’Arxiu del Tribunal Militar i són de fàcil accés, però enteníem que per als familiars, anar a cercar els seus consells era un tràmit que podia ser complicat. Primer de tot cal anar a Barcelona, demanar hora, i llegir la documentació en una habitació petita, dins un edifici militar. Llegir un consell de guerra pot ser una cosa duríssima per un familiar, així que vam començar a fer-ne fotos, digitalitzar-los, i a donar-los a tots els arxius de comarques gironines.
Entre els consells de guerra recentment anul·lats hi ha el de Joan Lorenzo, el vostre pare i avi, que era guàrdia civil a Figueres…
E.LL: Va ser un dels primers afusellats de les comarques gironines, el 8 de març de 1939, un dia en què es van afusellar a deu persones. El meu avi era militar de carrera, havia estat a l’Exèrcit i després a la Guàrdia Civil. Havia jurat lleialtat a la República com abans ho havia hagut de fer amb Alfons XIII. Tothom destacava que era una gran persona…
Aïda Lorenzo: Ell va ajudar a preparar trens pels refugiats, va ajudar gent acusada de ser de dretes a arribar a la frontera i, fins i tot, va intervenir dues vegades a favor d’uns veïns seus del carrer Girona perquè els milicians no se’ls poguessin endur. Ell no va fer mal a ningú perquè no entenia la violència. Quan va acabar la guerra no va fugir. Com que era un home molt recte, amb formació militar, en arribar els franquistes es va presentar voluntàriament a la caserna de la Guàrdia Civil de Girona. Ja no el vam tornar a veure mai més.
I al consell de guerra, llavors, què hi deia?
A.L: Res! És normal que, com a familiar, tinguis por de llegir un d’aquests consells de guerra. Jo sabia que el meu pare era un bon home, però et preguntes què hi hauran posat allà, de què el van culpar… I quan el vaig llegir i vaig veure que no havia fet res encara em vaig sentir pitjor. Acusacions vagues, rumors… el van matar per res…
E.LL: El pitjor va ser descobrir que el van acusar i assassinar els seus propis companys de la Guàrdia Civil.
Clar, una de les coses més dures deu ser llegir els noms i cognoms dels denunciants…
A.L: Si… A més, en aquella època Figueres no era pas com ara. Llavors era com un poble. Nosaltres vivíem a la Rambla i tothom ens coneixia. Moltes persones van intervenir perquè la gent de dretes no tingués problemes. Quan va acabar la guerra, però, moltes d’aquestes persones van denunciar a aquells mateixos que els havien salvat.
E.LL: I a Figueres, el vot a la República havia estat molt majoritari. Gairebé tothom era republicà! Però un cop acabada la guerra tothom tenia por. A més, pel que es veu als consells de guerra i el que recorden els familiars, moltes de les delacions van ser per venjança, afers passionals, enveges o interessos econòmics…
A.L: Les famílies anaven a demanar clemència davant les portes dels denunciants, que a vegades eren els seus propis veïns, i només rebien insults i humiliacions. Alguns d’ells són de famílies que se suposa molt respectables i que encara tenen molt de poder avui en dia. Només cal veure els cognoms dels qui van delatar al meu pare…
Guàrdies Civils delatant a Guàrdies Civils?
E.LL: Sí, alguns dels que havien servit a la zona republicana van aprofitar el final de la guerra per delatar als seus propis companys i així salvar-se. Un dels que va testificar contra el meu avi va ser enviat a la Jonquera, d’on va tornar-ne amb galons. Quan es passejava per Figueres, agafava en fila índia a alguns que creia republicans i els començava a donar cops. Va tenir un munt de fills, que va col·locar a la Renfe, perquè llavors s’hi guanyava molt amb l’estraperlo…
A.L: Quan va acabar la guerra es dedicava a fer-nos visites, a remenar la casa, a fer por a l’àvia… Amb els anys, aquell home va agafar una malaltia que li podria la pell, li havien hagut de tallar algunes parts del cos que se li feien malbé i anava en cadira de rodes. Un dia, la meva àvia em va agafar per la mà i em va dir “anem a veure aquell fill de puta, que el fiquen al sol”. El vam trobar assegut al porxo de la seva torre al barri del Poblenou de Figueres, “mira, aquest és el que va fer afusellar el teu pare!”. La visió d’aquell home, que ens mirava encara desafiant i amb ràbia, em va quedar gravada per sempre. Era una mala peça, tothom el coneixia.
I és que per a les famílies, les represàlies no es van aturar…
E.LL: Sí, i això que a casa havíem sigut indians, així que teníem certa capacitat econòmica. Però amb l’assassinat del meu avi es van haver de vendre els mobles i començar de zero. A més, la meva àvia s’havia casat durant la República i ho havia fet pel civil. Amb el franquisme no li volien reconèixer el casament, així que van haver de fer una comèdia, vestides de dol, per suplicar-li al capellà de Sant Pere que bategés a la seva filla.
A.L: Nosaltres vivíem al carrer de Girona, a la cantonada amb la Rambla. Davant de casa ens van posar la seu de la Falange Española així que, cada matí, només d’obrir el balcó ja veiem la bandera de la Falange i l’espanyola. I a l’escola, pla..! A mi em van posar a les Escolàpies de Figueres, perquè com que el meu pare havia estat guàrdia civil i abans militar, es va fer càrrec de mi el Patronato de San Pablo. Em van fer la vida impossible fins que no vaig aconseguir-ne marxar. Recordo que cada cop que feia alguna entremaliadura, coses normals entre els infants, les monges em deien “Claro, es hija de fusilados, que vamos a esperar de esa!”. Tot això ho vas portant a dins, durant molts anys. Ens feien resar tot el dia, al matí, al migdia, a la tarda, a l’hora de menjar… i sempre em feien portar el rosari a mi. Des de llavors mai més he posat els peus en una església. Allà hi vaig resar per la resta de la meva vida…
Aquesta repressió es va acabar amb l’exili a França…
A.L: El meu germà se’n va haver d’anar al Brasil, on va fer la família, i ja no va tornar. La meva mare i jo vam anar a França, a París, i el primer que vaig fer quan hi vaig arribar va ser canviar-me la nacionalitat. La meva mare era cubana, així que vaig anar a veure al cònsol i li vaig demanar que em fes cubana. Quan em va demanar si n’estava segura, li vaig respondre que jo amb Espanya ja no hi volia res. Tampoc hauria pogut tornar perquè vaig marxar sense fer el servei amb la Sección Femenina de la Falange. Imagina’t, una filla d’afusellat fent allò! Ja n’havia tingut prou…
Des de l’associació, doncs, vau realitzar una lluita a contrarellotge per recollir, arxivar i difondre totes aquestes històries de la repressió franquista a Figueres i a les comarques gironines. Va ser una tasca senzilla?
A.L: Quan vam arribar de França, encara hi havia moltes vídues d’aquella època. Ara ja no en queda ni una. Ara les que anem morint són les filles i la generació que en porta la memòria viva està a punt de desaparèixer. És important tenir en compte que, quan vam començar, encara hi havia molta por. La gent gran ens demanava que no diguéssim que estaven a l’associació. Tenien por que vinguessin a casa seva a buscar-les!
E.LL: I no anaven desencaminades! Al començament vam tenir alguns problemes a Figueres, ens amenaçaven, ens ratllaven el cotxe, ens escrivien cartes a la premsa… Ni que féssim res de l’altre món! Molta gent es va ofendre i ens va acusar de mentir després de llegir les declaracions que havien fet familiars seus al tribunal militar. Però als llibres només hem reproduït el que posava als consells de guerra, ens hem cuidat molt de no fer cap tipus d’especulació i de limitar-nos a reproduir el que està escrit i firmat.
L’anul·lació dels tribunals de guerra franquistes a Catalunya ha estat un primer pas, però els cossos dels assassinats per la dictadura segueixen a les fosses comunes…
A.L: Al meu pare el van enterrar a una fossa del cementiri de Girona i mai hem deixat de visitar-lo. Quan era petita hi anàvem cada diumenge a portar flors. La meva mare m’agafava de la mà i em deia “mira fill, com han pujat”: s’havien inflat els terres i jo llavors imaginava muntanyes de cossos, una cosa terrible. Els ficaven de qualsevol manera… En un dia van afusellar fins a cinquanta persones. Ens arreglàvem amb l’enterramorts, li donàvem uns cèntims cada any, i allà on hi havia el meu pare arrencava les herbes i ho tenia net. Hi havia posat unes cadenes i tot…
E.LL: Ara la Generalitat ha aprovat la Llei de Fosses que ha de permetre obrir-les i, tot i que s’han obert algunes fosses, encara no s’estan obrint els cementiris. De moment, ens donen l’excusa de què ja s’han dignificat els espais.
A.L: Ells no s’imaginen el que és això. Per un familiar és molt important. Jo estava disposada a pagar el que fos per treure el meu pare: les obres, les proves d’ADN… A més, nosaltres sempre hem sabut on hi ha el cos del meu pare. L’Ajuntament de Girona sempre deia que no, sembla que volen esperar que ens morim totes…
E.LL: Està molt bé anul·lar els judicis de guerra, però també tenim dret a recuperar els nostres morts. Volem tancar ferides. No volem tornar mai més a aquell cementiri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada