Havia nascut en 1824 a Mataró i era fill d'un teixidor de lli natural de Banyoles.
A Catalunya les primeres reaccions contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització, es produïren a Camprodon el 1823 i a Barcelona el 1835.
Josep Barceló Cassadó:
El 6 de juny de 1855 es executat a Barcelona el filador i destacat militant societari i obrerista Josep Barceló Cassadó. Havia nascut en 1824 a Mataró (Maresme) i era fill d'un teixidor de lli natural de Banyoles (Pla de l’Estany).
Josep Barceló destacà el juliol de 1854 en el conflicte de les selfactines, nom amb el qual hom coneix la mobilització obrera a Barcelona el juliol del 1854 contra la mecanització de la filatura amb màquines selfactines. A Catalunya les primeres reaccions contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització, es produïren a Camprodon (Ripollès) el 1823) i a Barcelona el 1835.
Les selfactines foren introduïdes al Principat vers el 1844. L'estiu de 1854, aquestes màquines ocupaven uns 1.200 filadors. El dia 14 de juliol, en mig de l'eufòria pel triomf de l'alçament progressista contra el Govern del Regne, que acabava amb una dècada d'opressió del moviment obrer, a Barcelona una munió obrers filadors iniciaren l'incendi de diverses fàbriques on funcionaven selfactines. De seguida, el 16 de juliol, el capità general Ramon de la Rocha publicà un Ban on es comunicava que serien passat per les armes tots els que atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones i el mateix dia 16, a les 7 de la tarda, foren afusellats tres obrers filadors. Cessaren els incendis però els filadors amb la solidaritat dels teixidors continuaren en vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les selfactines. Més de 50 fàbriques restaven aturades el dia 18 de juliol. El capità general mantingué converses amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el dia 25 firmava una ordre prohibint l'ús de les selfactines, paral·lelament es publicà un document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep Barceló, que exposaven al capità general el fonament de les seves demandes, per a la prohibició de les selfactines.
El conflicte s'allargà ja que els fabricant van recórrer l'ordre de prohibició davant el Govern espanyol i els treballadors van continuar la vaga. El dia 8 d'agost el nou capità general Manuel de La Concha mantingué una reunió amb els dirigent de les Societats Obreres, d'on va sortir un manifest dels obrers, signat per 19 societats obreres, donant per acabada la vaga, l'indult pels obrers processat i condemnats i l'obertura d'un període per a la negociació entre fabricants i obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines, durant el qual s'havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva capacitat per a representar col·lectivament els treballadors davant els empresaris, com s'aniria verificant els mesos següents firmant diversos convenis col·lectius. Encara cal dir que el Govern espanyol, el 9 d'agost, revocà l'ordre de prohibició de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres va fer ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.
El juliol de 1854, Josep Barceló amb Ramon Maseras, Miquel Guilleumas, Antoni Gual i Josep Nogués, encapçalà el grup més combatiu dels filaners i dels teixidors, membres de la Societat de Filadors i de Teixidors de Cotó, contraris a l'ús de selfactines --màquines automàtiques de filar--, que obligà el capità general de Barcelona, Ramon de La Rocha, a publicar el 25 de juliol de 1854 un ban en el qual prohibia aquestes filadores. A primers d'agost, aquest grup combatiu de filadors sostingué en la premsa una polèmica sobre el tema amb el reconegut economista i polític Laureà Figuerola Ballester. També fou un dels grans animadors de la Unió de Classes, primer organisme d'unificació i de coordinació de la classe obrera catalana i generador dels moviments reivindicatius dels anys 1854 i 1855. En els mesos següents, el grup restà marginat de la direcció de la Societat de Filadors i de Teixidors del Cotó, de la qual Barceló havia estat president.
Barceló formà part de la Milícia Nacional com a capità d'un batalló de caçadors. Per votació popular, el novembre de 1854 fou elegit com a compromissari en els eleccions per a designar alcalde i regidors de l'Ajuntament de Barcelona. Arran d'aquestes eleccions, entraren tres dirigents obrers (Àngel Chufresa, Joan Miralles i Antoni Flotats) en la corporació municipal.
El 27 d'abril de 1855 fou detingut al carrer Barberà de Barcelona per la seva pretesa participació en un robatori i assassinat comesos el 29 de març d'aquell any al mas de Sant Jaume, prop d'Olesa de Montserrat (Montserratí, Baix Llobregat).
El 19 de maig de 1855, durant la sessió de Corts, Figuerola qualificà Barceló i Maseras com a exemples típics de la «intransigència obrera».
Les autoritats barcelonines manifestaren l'esperança que la condemna de Barceló constituiria una frenada per a la marxa ascendent de les associacions en lluita per establir condicions de treball pactades col·lectivament amb la patronal. Després d'una instrucció de la causa sense cap garanties i d'un consell de guerra histriònic, el 4 de juny de 1855 fou condemnat a mort pel tribunal com a «instigador del crim». Els set autors materials d'aquest crim havien estats executats el 23 d'abril anterior.
Josep Barceló Cassadó fou garrotat dos dies després de la seva condemna, el 6 de juny de 1855, a la plaça del portal de Sant Antoni de Barcelona. El dia de la seva execució pública, la capital catalana havia estat ocupada militarment pel capità general, Juan Zapatero, que declarà l'estat de guerra. Testimonis oculars destacaren la serenitat de Barceló, tant en el trajecte cap al patíbul, que va recórrer fumant un gros cigar i saludant els coneguts, com en els moments anteriors a l'execució, en què, amb veu enèrgica, va tornar a proclamar la seva innocència. L'assassinat legal de Josep Barceló Cassadó, el militant obrer més destacat, compromès, popular i influent de la Catalunya d'aleshores, provocà una gran indignació entre els proletaris catalans i la proclamació d'una vaga general el 2 de juliol d'aquell any, la primera vaga general de l'Estat espanyol.
El conflicte de les selfactines és el nom amb el qual hom coneix els fets ocorreguts a Barcelona el juliol del 1854, durant la Revolució Industrial a Catalunya, contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines (de l'anglès self acting), que eren màquines automàtiques de filar que estalviaven mà d'obra, i a les quals se'ls atribuïa l'atur forçós de molts obrers. Les primeres reaccions contra la implantació de maquinària en el procés de la producció i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització es van produir a Alcoi (Alcoià, País Valencià) en 1821, a Camprodon en 1823, a Barcelona en 1835 i a Igualada (Anoia) al voltant de 1847. Les selfactines van ser introduïdes a Catalunya vers el 1844 al Vapor Vell fundat per Joan Güell i Ferrer. Cinc anys més tard, en 1849, aquestes màquines ja manejaven un total de 91.468 fusos. L'any 1854 passaven dels 200.000 fusos i només a Barcelona hi treballaven més de 1.200 filadors.
El dia 14 de juliol del 1854, en mig de l'eufòria pel triomf de l'alçament progressista contra el Govern del Regne, una munió d'obrers filadors iniciaren a Barcelona l'incendi de diverses fàbriques on funcionaven selfactines. El dia 16 el capità general Ramon de la Rocha publicà un ban on es comunicava que serien passats per les armes tots els que atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones. Cessaren els incendis, però els filadors, amb la solidaritat dels teixidors, continuaren en vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les selfactines. Més de 50 fàbriques restaven aturades el 18 de juliol.
El capità general mantingué converses amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el dia 25 firmava una ordre prohibint l'ús de les selfactines. Paral·lelament es publicà un document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep Barceló, on exposaven al capità general el fonament de les seves demandes. Alhora es produí una forta polèmica periodística entre Laureà Figuerola i dirigents obrers.
El conflicte s'allargà, ja que els fabricants van recórrer l'ordre de prohibició davant el govern de Madrid i els treballadors van continuar la vaga. El 8 d'agost el nou capità general Manuel de La Concha mantingué una reunió amb els dirigents de les Societats Obreres, d'on va sortir un manifest dels obrers, signat per 19 societats obreres, donant per acabada la vaga, l'indult pels obrers processats i condemnats i l'obertura d'un període per a la negociació entre fabricants i obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines, durant el qual s'havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva capacitat per a representar col·lectivament els treballadors davant els empresaris, com s'aniria verificant els mesos següents firmant diversos convenis col·lectius.
Encara cal dir que el Govern espanyol, el 9 d'agost d’aquell any, revocà l'ordre de prohibició de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres va fer ajornar la seva publicació fins al maig del 1855. La vaga acabà mitjançant un acord el 18 d'octubre de 1854 entre fabricants i obrers patrocinat pel nou governador civil Pascual Madoz.
El 2 de març de 1821 es va produir a Alcoi, el primer episodi significatiu, pel nombre de màquines destruïdes, de luddisme social (no individual) de la Península, ara fa 193 anys
Els primers luddites dels Països Catalans, els treballadors tèxtils d'Alcoi i Camprodon (1821 i 1824)
El 2 de març de 1821 es va produir a Alcoi, el primer episodi significatiu, pel nombre de màquines destruïdes, de luddisme social (no individual) de la Península, ara fa 193 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada