Els primers luddites dels Països Catalans, els treballadors tèxtils d'Alcoi i Camprodon (1821 i 1824)

El 2 de març de 1821 es va produir a Alcoi, el primer episodi significatiu, pel nombre de màquines destruïdes, de luddisme social (no individual) de la Península, ara fa 193 anys






TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 02/03/2014 
Camprodon (Ripollès).- 

Llegim, amb satisfacció, a Negreverd que ara fa 193 anys, el 2 de març de 1821, es va produir a Alcoi, al País Valencià, el primer episodi significatiu, pel nombre de màquines destruïdes, de luddisme social (no individual) de la Península. 
L’aparició del maquinisme va aixecar molta resistència i vigoroses revoltes a Catalunya i el País Valencià malgrat que els llibres no en parlen gaire, i que la tradició marxista (tan científics ells) l'arracona com anècdotes "lumpen" i, en el cas català, "lumpens" carlins, o sia "lumpens" reaccionaris. 
El rebuig a la fàbrica, al rellotge i a la màquina (que sols és un instrument d’imposició de la fàbrica) unifica totes aquestes revoltes i fa als seus autors molt més lúcids que nosaltres els seus tecno-acomodats descendents. Sens dubte ells van saber identificar clarament quin era l’adversari principal, quins eren els perills i quins eren els riscos que corrien. Molt més encara, van saber passar a l’acció, malgrat la oposició, a vegades armada, dels treballadors fabrils organitzats, del progressistes de l’època i dels pròcers de l’obrerisme, finalment van perdre el combat i, ni tan sols, han passat al panteó de la mitologia obrera il·lustre... ni falta que els fa!!, ells que no es van resignar a la condició de peces de la megamàquina, tampoc voldrien ser les motllures embellidors per guarnir un sistema que rebutjaven i que ara estem vivint en una versió cada cop més perfeccionada. 

La primera onada luddita a Alcoi 

Igual que va passar a l’Anglaterra, a França o al centre d’Europa a mesura que avançava la revolució industrial, a Catalunya van aparèixer els mateixos o semblants episodis d’oposició violenta i de resistència activa a la màquina i, sobretot, a la fàbrica. 
Alcoi era un important centre de teixit de draps de llana i de fabricació de paper. La major part dels processos, fins l’aparició de les màquines, es feien mitjançant treball domiciliari, molt d’ell en localitats dels voltants i constituïen un complement econòmic per a les famílies pageses.  Aquest complement va anar guanyant pes i, a principis del XIX, era en molts casos l’ingrés principal. 
Així, segons els escrits del “savi geògraf Cabanilles”, el treball per les fàbriques alcoianes suposava 12.000 rals de billó setmanals per Cocentaina i 6.000 per Benilloba.  
Alcoi era de llarg la principal població de la zona amb més de 18.000 habitants contra 5.400 de Cocentaina, 1.200 de Benilloba i 2.500 de Muro. 
Els diferents estaments, empresarials i pre-empresarials, del tèxtil estaven coordinats per la ‘Real Fábrica de Paños de Alcoy’ la qual ja van fer assaigs de mecanització en dates tan precoces com 1791, però no va ser fins 1818 en que es va adquirir a Bilbao, al País Basc, un conjunt de maquines per cardar i filar. A partir d’aquesta data la mecanització va ser explosiva en poc més de 5 anys se’n van instal·lar més de 30 i es van construir a les ribes dels rius Serpis, Barxell i Molinar 14 molins/fàbriques de draps ja maquinitzats. 
Els anys 1820 i 1821 es va declarar una gran sequera que va reduir les collites, va deixar en la misèria als petits agricultors i als jornalers i va encarir el preu dels aliments. En aquest marc van irrompre les màquines cardadores, perxadores, filadores, devanadores... que importaven els dinàmics fabricants alcoians, deixant sense feina (i per tant en la misèria i la gana) a una bona part de classe jornalera de la mateixa vila i dels pobles veïns. 
El dia 2 de març de 1821 una multitud de més de 1.000 persones armades es va reunir i va atacar les instal·lacions industrials de les afores d’Alcoi, van destruir totalment 17 màquines (no es coneix molt be si sota aquesta definició va inclosa el conjunt de la instal·lació o solament la màquina pròpiament dita) i van causar danys per valor de 2 milions de rals. 
Els insurrectes van arrancar a l’Ajuntament el compromís de desmuntar les màquines de l’interior de la població. Naturalment ni l'ajuntament ni els fabricants (que també eren al mateix temps l'alcalde, els regidors i els caps de la Milícia Nacional) tenien la menor intenció d'acomplir el pactat.
L'alcalde reconeixia, l'any demà, dia 3 de març, en un missatge al “jefe politico” (una mena de governador civil) que “el ayuntamiento no puede contar ni aun con la quarta parte de este vecindario, por estar lo restante combinado con los malvados de los indicados pueblos”. Per reprimir als insurrectes, requeria la presència de 200 o 300 soldats d'infanteria i 30 o 40 de cavalleria ja que “ha de ser preciso practicar muchas prisiones, contra las cuales han fulminado los amotinados las más terribles amenazas”. 
El dia 6 de març, 4 dies desprès, Alcoi era ocupat per l’exèrcit, amb més soldats que els que va demanar l'Ajuntament, el regiment de cavalleria ”España” i un batalló d'infanteria del "Rey”, tot plegat entre 500 i 1.000 soldats per controlar a menys de 30.000 civils (tota la població d’Alcoi, Cocentaina, Benilloba i Muro). L'antimaquinisme era fort a Alcoi i la seva comarca, sols es va poder contenir amb la força de les armes.  
La ocupació militar i, posteriorment, paramilitar (dels Voluntaris Realistes) d’Alcoi es va mantenir durant els anys següents per por a les amenaces contra les màquines, amb episodis esporàdics i fracassats de noves destruccions, sobretot el juliol de 1823, però també els anys 1825 i 1826 i més endavant el 1844. 
El mateix va passar aquells anys en la indústria del Ripollès, al Nord-est de Catalunya, concretament a Camprodon.

Més informació i un fulletó imprimible a:
[www.negreverd.blogspot.com]