La Catà és la consciència del Primer de Maig que ens permet pensar (no oblidar) i, sobretot, somiar
Manuel Mesquita
Aquests
dies han tingut lloc les primeres jornades biennals sobre societat
industrial, organitzades pels amics i amigues de la Unesco de Girona i
la Facultat de Turisme de la UdG, sota el lema genèric de Societat
industrial i tecnologia, del s. XIX al XXI. Una visió global. Més que
interessants. Encara estic paint la conferència inaugural a càrrec de
Julián Sobrino, professor titular de la Universitat de Sevilla, membre
del grup d'investigació “Ciutat, arquitectura i patrimoni contemporanis”
i vicepresident del Ticcih Espanya (Comitè Internacional per a la
Conservació i Defensa del Patrimoni Industrial).
Els/les
de Santa Eugènia de Ter, motivats per la veïna Núria Nogareda, hi varen
participar amb una comunicació que alerta ja des del títol: Urgeix
consolidar l'edifici-taller de la fàbrica Marfà: enllaç entre el món
rural (Can Ninetes) i la indústria (Marfà), publicada a Eldimoni.com.
Com que no vull trair el que ha dit, a la sala de graus de la facultat,
el professor Sobrino, recorro a la síntesi d'ell mateix, que difonia
UnescoGi en el moment d'inscriure's a les jornades: El territorio de los
olvidos: patrimonio industrial y cultural del trabajo és el seu
suggeridor títol. El lloc de treball (de les antigues fàbriques o de les
modernes i abandonades sucursals bancàries buides que omplen els
nostres barris) constitueix un dels espais més complexos que coneixem;
és on podem identificar i descriure les relacions entre hàbitat i
treball, tècnica i medi ambient, entre allò que és central i la
perifèria, entre la llei i la protesta. Rebla el clau Sobrino quan
afirma que, així, “en lloc d'espais tematitzats en què es transformen
les antigues fàbriques [o oficines d'extintes caixes], hi tindríem llocs
de consciència històrica, de manera que podríem comprendre les
diferències entre història i memòria i, també, trobar el desllorigador
de per què les societats obliden”.
No
en sé el perquè però escoltant la conferència em va venir al cap que
aquests dies celebrem el segon aniversari de l'Ateneu Salvadora Catà, de
la plaça Josep Pla de Girona, com a espai fabril ocupat; havia estat
una cèntrica sucursal bancària quan tots érem rics, quan la bogeria
febril ho hipotecava tot. Ara ho paguem. La Catà és la consciència del
Primer de Maig que ens permet pensar (no oblidar) i, sobretot, somiar.
Ni és estrany que l'ateneu rebi el nom de la bugadera, primera dona
gironina afusellada a les tàpies del cementiri de la ciutat el 25
d'abril de 1939 –ara fa injustament 78 anys–, ni sorpresa ens hauria de
produir saber que sota aquests baixos plens de vida transcorri, amagada,
la séquia Monar, la força hidràulica de la perifèria, allà on la Marfà
es vindica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada